Individuació

Expressió pròpia de l' filosofia escolàstica amb la qual plantejava la qüestió, inspirada en Aristòtil, que tracta sobre quin és la causa intrínseca del singular o individual o quin és la propietat interna per la qual alguna cosa és individu i que ens permet diferenciar-ho de qualsevol altre individu; en altres paraules, la causa de la distinció numèrica entre individus l'essència dels quals o naturalesa és la mateixa. La qüestió prové del fet de concebre les essències a manera d'una naturalesa comuna a diversos individus i s'indaga sobre què és el que fa que aquesta naturalesa s'individualitzi o reparteixi entre molts i que, una vegada individualitzada, romangui com a incomunicable i indivisible. Els grans autors medievals van proposar diferents solucions: per a Tomàs d'Aquino, la individuació consisteix en el principi material, o les característiques espai-temporals (matèria signata quantitate), mentre que per a Duns Escot és la hecceïtat (haecceitas), la capacitat de la mateixa forma o naturalesa de ser «això alguna cosa» o bé, com dirà després més clarament Guillem d'Occam, la propietat del que és singular, que ho és per si mateix, sense necessitat de principi algun. Aquesta és la idea que adopta posteriorment Leibniz, per qui la individuació no és més que «l'existència mateixa» d'una cosa, de manera que equival a l'principi de la distinció dels indiscernibles: si dos individus fossin absolutament iguals en tot no hi hauria, respecte d'ells, principi d'individuació: serien numèricament el mateix (veure text ).

La filosofia actual no utilitza aquesta expressió, excepte en el sentit de criteri, o condicions, amb què ens guiem per definir la identitat d'una cosa.