Diferència entre revisions de la pàgina «Kant: prova de Déu»
De Wikisofia
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{RecursWiki | {{RecursWiki | ||
|Tipus=Extractes d'obres | |Tipus=Extractes d'obres | ||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
}} | }} | ||
{{RecursBase | {{RecursBase | ||
| Línia 17: | Línia 8: | ||
El bé suprem només és possible al món si s'accepta una causa suprema de la naturalesa que tingui una causalitat conforme a la intenció moral. Ara bé, un ens capaç d'actes segons la representació de lleis és una intel·ligència (ens racional), i la causalitat de tal ens davant aquesta representació de les lleis, una voluntat. Per tant, la causa suprema de la naturalesa, si ha de suposar-se pel bé suprem, és un ens que mitjançant enteniment i voluntat és la causa (per tant, l'autor) de la naturalesa, és a dir, Déu. | El bé suprem només és possible al món si s'accepta una causa suprema de la naturalesa que tingui una causalitat conforme a la intenció moral. Ara bé, un ens capaç d'actes segons la representació de lleis és una intel·ligència (ens racional), i la causalitat de tal ens davant aquesta representació de les lleis, una voluntat. Per tant, la causa suprema de la naturalesa, si ha de suposar-se pel bé suprem, és un ens que mitjançant enteniment i voluntat és la causa (per tant, l'autor) de la naturalesa, és a dir, Déu. | ||
{{Ref|Ref=''Crítica de la razón práctica'', libro 2, cap. 2,5 (Losada, Buenos Aires 1977, 4ª ed., p. 134).|Títol=Crítica de la razón práctica|Cita=true}} | {{Ref|Ref=''Crítica de la razón práctica'', libro 2, cap. 2,5 (Losada, Buenos Aires 1977, 4ª ed., p. 134).|Títol=Crítica de la razón práctica|Cita=true}} | ||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} | ||
Revisió del 14:10, 5 set 2015
El bé suprem només és possible al món si s'accepta una causa suprema de la naturalesa que tingui una causalitat conforme a la intenció moral. Ara bé, un ens capaç d'actes segons la representació de lleis és una intel·ligència (ens racional), i la causalitat de tal ens davant aquesta representació de les lleis, una voluntat. Per tant, la causa suprema de la naturalesa, si ha de suposar-se pel bé suprem, és un ens que mitjançant enteniment i voluntat és la causa (per tant, l'autor) de la naturalesa, és a dir, Déu.
| Crítica de la razón práctica, libro 2, cap. 2,5 (Losada, Buenos Aires 1977, 4ª ed., p. 134). |
Original en castellà
El bien supremo sólo es posible en el mundo si se acepta una causa suprema de la naturaleza que tenga una causalidad conforme a la intención moral. Ahora bien, un ente capaz de actos según la representación de leyes es una inteligencia (ente racional), y la causalidad de tal ente ante esta representación de las leyes, una voluntad. Por consiguiente, la causa suprema de la naturaleza, si ha de suponerse para el bien supremo, es un ente que mediante entendimiento y voluntad es la causa (por consiguiente, el autor) de la naturaleza, es decir, Dios.