Recurs:Descartes: interacció entre ànima i cos

Concebem, doncs, aquí que l'ànima té la seva seu principal en la petita glàndula que està en el centre del cervell, d'on irradia a tota la resta del cos per mediació dels esperits, dels nervis i fins i tot de la sang, que, participant de les impressions dels esperits, les pot portar per les artèries a tots els membres; i acordant-nos del que s'ha dit més amunt a propòsit de la màquina del nostre cos, a saber, que les redecillas dels nostres nervis estan distribuïdes de tal manera en totes les seves parts que en ocasió dels diversos moviments que en elles són provocats pels objectes sensibles, obren de diversa manera els porus del cervell, la qual cosa fa que els esperits animals continguts en aquestes cavitats penetrin en els músculs de diferent manera, amb la qual cosa poden moure els membres de totes les diferents maneres en què són capaces de ser moguts, i també que totes les altres causes que poden moure de diferent manera els esperits són suficients per conduir-los als diversos músculs; afegim aquí que la petita glàndula que és la seu principal de l'ànima està suspesa de tal manera entre les cavitats que contenen aquests esperits, que pot ser moguda per ells de tantes maneres diferents com a diversitats sensibles hi ha en els objectes; però pot també ser moguda de manera diversa per l'ànima, que és de tal naturalesa que rep en si mateixa tantes impressions diverses, és a dir que té tantes percepcions diferents que arriba a aquesta glàndula en diversos moviments. De la mateixa manera que, recíprocament, la màquina del cos està composta de tal manera que, pel mer fet que aquesta glàndula és moguda de diversa manera per l'ànima o per qualsevol altra causa que esdevingui, empeny als esperits que l'envolten cap als porus del cervell, que els condueixen a través dels nervis fins als músculs, per la mediació dels quals els fa moure els membres.

Les passions de l´âme, a. 34 (Oeuvres philosophiques, 3 vols., Garnier, París 1973, vol. 3, p. 979-980).

---

Original en castellà

Concibamos, pues, aquí que el alma tiene su sede principal en la pequeña glándula que está en el centro del cerebro, de donde irradia a todo el resto del cuerpo por mediación de los espíritus, de los nervios e incluso de la sangre, que, participando de las impresiones de los espíritus, las puede llevar por las arterias a todos los miembros; y acordándonos de lo que se ha dicho más arriba a propósito de la máquina de nuestro cuerpo, a saber, que las redecillas de nuestros nervios están distribuidas de tal modo en todas sus partes que con ocasión de los diversos movimientos que en ellas son provocados por los objetos sensibles, abren de diversa manera los poros del cerebro, lo que hace que los espíritus animales contenidos en estas cavidades penetren en los músculos de distinta manera, con lo cual pueden mover los miembros de todas las distintas maneras en que son capaces de ser movidos, y también que todas las otras causas que pueden mover de distinta manera los espíritus son suficientes para conducirlos a los diversos músculos; añadamos aquí que la pequeña glándula que es la sede principal del alma está suspendida de tal modo entre las cavidades que contienen estos espíritus, que puede ser movida por ellos de tantas maneras distintas como diversidades sensibles hay en los objetos; pero puede también ser movida de manera diversa por el alma, que es de tal naturaleza que recibe en sí misma tantas impresiones diversas, es decir que tiene tantas percepciones distintas que llega a esta glándula en diversos movimientos. Del mismo modo que, recíprocamente, la máquina del cuerpo está compuesta de tal manera que, por el mero hecho de que esta glándula es movida de diversa manera por el alma o por cualquier otra causa que acontezca, empuja a los espíritus que la rodean hacia los poros del cerebro, que los conducen a través de los nervios hasta los músculos, por cuya mediación les hace mover los miembros.