Ataraxia

(del grec ἀταραξία, ataraxia, paraula formada pel prefix a privatiu o negador del verb táraxis, pertorbar: imperturbabilitat, absència de pertorbació o pau anímica). Encara que, el primer a utilitzar aquest terme en sentit filosòfic va ser Demòcrit (fragment 191), adquireix el seu significat ple en l'ideal, buscat per les filosofies morals del període hel·lenístic, de la imperturbabilitat que s'obté a partir del domini o extinció de les passions. El seu ús més específic correspon als epicuris, els qui buscaven la pau per la plenitud del plaer estable (la hedoné catastemàtica o estable), que ha d'acompanyar-se de l'absència de dolor físic (ἀπονία, aponia). A més, defensaven la necessitat de no ocupar-se del món exterior i dedicar la vida al cultiu de l'amistat.

Els estoics, en canvi, van utilitzar les nocions de ἀπάθεια (apatheia, impassibilitat) i εὐθυμία (euthymía, tranquil·litat del bon ànim) per expressar un concepte semblat encara que, per a ells, la apatia, en tant que alliberament de les passions, permetia el ple domini racional de la vida humana. Per això, la seva apatia no és sinònim de desinterès o d'abulia. Bé al contrari, i en contraposició als epicuris, defensaven la necessitat d'ocupar-se de política i d'intervenir al món. Per la seva banda, els escèptics buscaven la pau i la plenitud en la calma que proporciona no emetre judicis (ὲποχή epokhé) respecte a opinions i enunciats, la qual cosa proporciona la ataraxia.

(Veure text 1 de Diògenes Laerci i text 2, carta d'Epicur a Meneceu).