Recurs:Freud: les tres humiliacions del narcisisme humà

El narcisisme general, l'amor propi de la Humanitat, ha sofert fins ara tres greus ofenses per part de la investigació científica:

a) L'home creia al principi, en l'època inicial de la seva investigació, que la Terra, la seva seu, es trobava en repòs en el centre de l'Univers, mentre que el Sol, la Lluna i els planetes giraven circularment en entorn d'ella. Seguia així ingènuament la impressió de les seves percepcions sensorials, doncs no advertia ni adverteix moviment algun de la Terra, onsevulla que la seva vista pot estendre's lliurement, es troba sempre en el centre d'un cercle, que tanca el món exterior. La situació central de la Terra li era garantia de la seva funció predominant en l'Univers, i li semblava molt d'acord amb la seva tendència a sentir-se amo i senyor del Món.

La destrucció d'aquesta il·lusió narcisista s'enllaça, per a nosaltres, al nom i als treballs de Nicolau Copèrnic al segle XVI. Molt abans que ell, ja els pitagòrics havien posat en dubte la situació preferent de la Terra, i Aristarc de Samos havia afirmat, al segle III a. de C, que la Terra era molt més petita que el Sol, i es movia en entorn del mateix. Així, doncs, també el gran descobriment de Copèrnic havia estat fet abans d'ell. Però quan va ser ja generalment reconegut, l'amor propi humà va sofrir la seva primera ofensa: l'ofensa cosmològica.

b) En el curs de la seva evolució cultural, l'home es va considerar com a sobirà de tots els éssers que poblaven la Terra. I no content amb tal sobirania, va començar a obrir un abisme entre ell i ells. Els va negar la raó, i es va atribuir un ànima immortal i un origen diví, que li va permetre trencar tot llaç de comunitat amb el món animal. És singular que aquesta exaltació romangui encara aliena al nen petit, com al primitiu i a l'home primordial. És el resultat d'una presumptuosa evolució posterior. En l'estadi del totemisme, el primitiu no trobava depressiu fer descendir la seva estirp d'una estirp animal. El mite, que integra els residus d'aquella antiga manera de pensar, fa adoptar als déus figura d'animals, i a l'art primitiu crea déus amb cap d'animal ; accepta sense sorpresa que els animals de les rondalles pensin i parlin [...]

Tots sabem que les investigacions de Darwin i les dels seus precursors i col·laboradors van posar fi, fa poc més de mig segle, a aquesta exaltació de l'home. L'home no és res diferent de l'animal ni una mica millor que ell ; procedeix de l'escala zoològica i està pròximament emparentat amb unes espècies, i més llunyanament, a unes altres. Les seves adquisicions posteriors no han aconseguit esborrar els testimoniatges de la seva equiparació, donats tant en la seva constitució física com en les seves disposicions anímiques. Aquesta és la segona ofensa -l'ofensa biològica- inferida al narcisisme humà.

c) Però l'ofensa més sensible és la tercera, de naturalesa psicològica.

L'home, encara que exteriorment humiliat, se sent sobirà en la seva pròpia ànima. En algun lloc del nòdul del seu jo s'ha creat un òrgan inspector, que vigila els seus impulsos i els seus actes, inhibint-se o retraient-se implacablement quan no coincideixen amb les seves aspiracions. La seva percepció interna, la seva consciència, adona al jo en tots els successos d'importància que es desenvolupen en el mecanisme anímic, i la voluntat dirigida per aquestes informacions executa el que el jo ordena i modifica allò que volgués complir-se independentment. Doncs aquesta ànima no és alguna cosa simple, sinó més aviat una jerarquia d'instàncies, una confusió d'impulsos, que tendeixen, independentment uns d'uns altres, al seu compliment correlativament a la multiplicitat dels instints i de les relacions amb el món exterior. Per a la funció cal que la instància superior rebi notícia de quant es prepara, i que la seva voluntat pugui arribar a totes parts i exercir per onsevulla el seu influx. Però el jo se sent segur, tant de l'amplitud i fidelitat de les notícies com de la transmissió dels seus mandats.

En certes malalties, i per descomptat en les neurosis per nosaltres estudiades, succeeix una altra cosa. El jo se sent de mala gana, doncs ensopega amb limitacions del seu poder dins de la seva pròpia casa, dins de l'ànima mateixa. Sorgeix de sobte pensaments que no se sap d'on vénen, sense que tampoc sigui possible rebutjar-los. Tals hostes indesitjables semblen fins i tot ser més poderosos que els sotmesos al jo ; resisteixen a tots els mitjans coercitius de la voluntat, i romanen impertèrrits davant la contradicció lògica i davant el testimoniatge contrari de la realitat. O sorgeixen impulsos, que són com els de un estrany, de manera que el jo els nega, però no obstant això ha de témer-los i prendre mesures precautòries contra ells. [...]

La psicoanàlisi procura esclarir aquests inquietants casos [...] i pot, per fi dir al jo: «No s'ha introduït en tu res estrany ; una part de la teva pròpia vida anímica s'ha sostret al teu coneixement i a la sobirania de la teva voluntat. Per això és tan feble la teva defensa ; combats amb una part de la teva força contra l'altra part, i no pots reunir, com ho faries contra un enemic exterior, tota la teva energia [...]. Tot aquest procés només es fa possible pel fet que també en un altre punt importantíssim estàs en l'error. Confies que tot el que succeeix en la teva ànima arriba al teu coneixement, [...] arribes fins i tot a identificar el "anímic" amb el "conscient" ; això és, amb el que t'és conegut, malgrat l'evidència que a la teva vida psíquica ha de succeir de continu molt més del que arriba ser conegut a la teva consciència. Deixa't instruir sobre aquest punt. L'anímic en tu no coincideix amb lloo que t'és conscient ; una cosa és el que alguna cosa succeeixi en la teva ànima, i una altra que tu arribis a tenir coneixement d'això. [...] No has d'acariciar la il·lusió que obtens notícia de tot l'important. [...] Qui pot estimar, àdhuc no estant tu malalt, tot el que succeeix en la teva ànima sense que tu rebis notícia d'això o només notícies incompletes i falses ? Et condueixes com un rei absolut que s'acontenta amb la informació que li procuren els seus alts dignataris i no descendeix mai fins al poble per sentir la seva veu. Endinsa't en tu, descendeix als teus estrats més profunds i aprèn a conèixer-te a tu mateix ; només llavors podràs arribés comprendre per què pots emmalaltir i, per ventura, també a evitar la malaltia».

Així va voler la psicoanàlisi alliçonar al jo. Però les seves dues tesis, la que la vida instintiva de la sexualitat no pot ser totalment domada en nosaltres i la que els processos anímics són en si inconscients, i només mitjançant una percepció incompleta i poc fidedigna arriben a ser accessibles al jo i sotmesos per ell, equivalen a l'afirmació que el jo no és amo i senyor a la seva pròpia casa. I representen el tercer greuge inferit al nostre amor propi ; un greuge psicològic. No és, per tant, d'estranyar que el jo no aculli favorablement les tesis psicoanalítiques i es negui tenaçment a donar-los crèdit.

Una dificultat de la psicoanàlisi, en Obres completes, Editorial Biblioteca Nova, Madrid 1968, vol. II, p. 1110-1112.

---

Original en castellà

El narcisismo general, el amor propio de la Humanidad, ha sufrido hasta ahora tres graves ofensas por parte de la investigación científica:

a) El hombre creía al principio, en la época inicial de su investigación, que la Tierra, su sede, se encontraba en reposos en el centro del Universo, en tanto que el Sol, la Luna y los planetas giraban circularmente en derredor de ella. Seguía así ingenuamente la impresión de sus percepciones sensoriales, pues no advertía ni advierte movimiento alguno de la Tierra, dondequiera que su vista puede extenderse libremente, se encuentra siempre en el centro de un círculo, que encierra el mundo exterior. La situación central de la Tierra le era garantía de su función predominante en el Universo, y le parecía muy de acuerdo con su tendencia a sentirse dueño y señor del Mundo.

La destrucción de esta ilusión narcisista se enlaza, para nosotros, al nombre y a los trabajos de Nicolás Copérnico en el siglo XVI. Mucho antes que él, ya los pitagóricos habían puesto en duda la situación preferente de la Tierra, y Aristarco de Samos había afirmado, en el siglo III a. de J.C., que la Tierra era mucho más pequeña que el Sol, y se movía en derredor del mismo. Así, pues, también el gran descubrimiento de Copérnico había sido hecho antes de él. Pero cuando fue ya generalmente reconocido, el amor propio humano sufrió su primera ofensa: la ofensa cosmológica.

b) En el curso de su evolución cultural, el hombre se consideró como soberano de todos los seres que poblaban la Tierra. Y no contento con tal soberanía, comenzó a abrir un abismo entre él y ellos. Les negó la razón, y se atribuyó un alma inmortal y un origen divino, que le permitió romper todo lazo de comunidad con el mundo animal. Es singular que esta exaltación permanezca aún ajena al niño pequeño, como al primitivo y al hombre primordial. Es el resultado de una presuntuosa evolución posterior. En el estadio del totemismo, el primitivo no encontraba depresivo hacer descender su estirpe de una estirpe animal. El mito, que integra los residuos de aquella antigua manera de pensar, hace adoptar a los dioses figura de animales, y al arte primitivo crea dioses con cabeza de animal ; acepta sin asombro que los animales de las fábulas piensen y hablen [...]

Todos sabemos que las investigaciones de Darwin y las de sus precursores y colaboradores pusieron fin, hace poco más de medio siglo, a esta exaltación del hombre. El hombre no es nada distinto del animal ni algo mejor que él ; procede de la escala zoológica y está próximamente emparentado con unas especies, y más lejanamente, a otras. Sus adquisiciones posteriores no han logrado borrar los testimonios de su equiparación, dados tanto en su constitución física como en sus disposiciones anímicas. Esta es la segunda ofensa –la ofensa biológica– inferida al narcisismo humano.

c) Pero la ofensa más sensible es la tercera, de naturaleza psicológica.

El hombre, aunque exteriormente humillado, se siente soberano en su propia alma. En algún lugar del nódulo de su yo se ha creado un órgano inspector, que vigila sus impulsos y sus actos, inhibiéndose o retrayéndose implacablemente cuando no coinciden con sus aspiraciones. Su percepción interna, su conciencia, da cuenta al yo en todos los sucesos de importancia que se desarrollan en el mecanismo anímico, y la voluntad dirigida por estas informaciones ejecuta lo que el yo ordena y modifica aquello que quisiera cumplirse independientemente. Pues esta alma no es algo simple, sino más bien una jerarquía de instancias, una confusión de impulsos, que tienden, independientemente unos de otros, a su cumplimiento correlativamente a la multiplicidad de los instintos y de las relaciones con el mundo exterior. Para la función es preciso que la instancia superior reciba noticia de cuanto se prepara, y que su voluntad pueda llegar a todas partes y ejercer por doquiera su influjo. Pero el yo se siente seguro, tanto de la amplitud y fidelidad de las noticias como de la transmisión de sus mandatos.

En ciertas enfermedades, y desde luego en las neurosis por nosotros estudiadas, sucede otra cosa. El yo se siente a disgusto, pues tropieza con limitaciones de su poder dentro de su propia casa, dentro del alma misma. Surge de pronto pensamientos que no se sabe de dónde vienen, sin que tampoco sea posible rechazarlos. Tales huéspedes indeseables parecen incluso ser más poderosos que los sometidos al yo ; resisten a todos los medios coercitivos de la voluntad, y permanecen impertérritos ante la contradicción lógica y ante el testimonio contrario de la realidad. O surgen impulsos, que son como los de un extraño, de suerte que el yo los niega, pero no obstante ha de temerlos y tomar medidas precautorias contra ellos. [...]

El psicoanálisis procura esclarecer estos inquietantes casos [...] y puede, por fin decir al yo: «No se ha introducido en ti nada extraño ; una parte de tu propia vida anímica se ha sustraído a tu conocimiento y a la soberanía de tu voluntad. Por eso es tan débil tu defensa ; combates con una parte de tu fuerza contra la otra parte, y no puedes reunir, como lo harías contra un enemigo exterior, toda tu energía [...]. Todo este proceso sólo se hace posible por el hecho de que también en otro punto importantísimo estás en el error. Confías en que todo lo que sucede en tu alma llega a tu conocimiento, [...] llegas incluso a identificar lo "anímico" con lo "consciente" ; esto es, con lo que te es conocido, a pesar de la evidencia de que a tu vida psíquica tiene que suceder de continuo mucho más de lo que llega ser conocido a tu conciencia. Déjate instruir sobre este punto. Lo anímico en ti no coincide con loo que te es consciente ; una cosa es lo que algo suceda en tu alma, y otra que tú llegues a tener conocimiento de ello. [...] No debes acariciar la ilusión de que obtienes noticia de todo lo importante. [...] ¿Quien puede estimar, aun no estando tú enfermo, todo lo que sucede en tu alma sin que tú recibas noticia de ello o sólo noticias incompletas y falsas ? Te conduces como un rey absoluto que se contenta con la información que le procuran sus altos dignatarios y no desciende jamás hasta el pueblo para oír su voz. Adéntrate en ti, desciende a tus estratos más profundos y aprende a conocerte a ti mismo ; sólo entonces podrás llegara comprender por qué puedes enfermar y, acaso, también a evitar la enfermedad».

Así quiso el psicoanálisis aleccionar al yo. Pero sus dos tesis, la de que la vida instintiva de la sexualidad no puede ser totalmente domada en nosotros y la de que los procesos anímicos son en sí inconscientes, y sólo mediante una percepción incompleta y poco fidedigna llegan a ser accesibles al yo y sometidos por él, equivalen a la afirmación de que el yo no es dueño y señor en su propia casa. Y representan el tercer agravio inferido a nuestro amor propio ; un agravio psicológico. No es, por tanto, de extrañar que el yo no acoja favorablemente las tesis psicoanalíticas y se niegue tenazmente a darles crédito.