Recurs:Gadamer: el món i el llenguatge

[...] El seu veritable significat per al problema de l'hermenèutica es troba en un altre lloc: en el seu descobriment de la accepció de llenguatge com a accepció del món. Humboldt va reconèixer l'essència del llenguatge en la realització viva del parlar, en l'enèrgeia lingüística, trencant així amb el dogmatisme dels gramàtics. Partint del concepte de la força que guia tot el seu pensament sobre el llenguatge, posa ordre també d'una manera especial en la qüestió de l'origen del llenguatge, llastrada fins llavors sobretot per plantejaments teològics. Humboldt mostra fins a quin punt aquesta manera de plantejar les coses és incorrecta, doncs comporta la construcció d'un món humà sense llenguatge, l'elevació del qual a la lingüisticitat hauria tingut lloc en algun moment i d'alguna manera. Enfront d'aquesta classe de construccions ell subratlla amb raó que el llenguatge és humà des del seu començament. Aquesta constatació no només modifica el sentit de la qüestió de l'origen del llenguatge sinó que és també la base d'una antropologia de molt llarg abast.

El llenguatge no és només una de les dotacions que està proveït l'home tal com està al món, sinó que en ell es basa i es representa el que els homes simplement tinguin món. Per a l'home el món està aquí com a món en una forma sota la qual no té existència per a cap altre ésser viu posat en ell. I aquesta existència del món està constituïda lingüísticament. Aquest és el veritable moll d'una frase expressada per Humboldt amb una altra intenció, la que les llengües són accepcions del món. Amb això, Humboldt vol dir que el llenguatge afirma enfront de l'individu pertanyent a una comunitat lingüística una espècie d'existència autònoma, i que introdueix a l'individu, quan aquest creix en ella, en una determinada relació amb el món i en un determinat comportament cap a ell. Però més important encara és el que subjau a aquesta asserció: que el llenguatge no afirma al seu torn una existència autònoma enfront del món que parla a través d'ell. No només el món és món en tant que accedeix al llenguatge: el llenguatge només té la seva veritable existència en el fet que en ell es representa el món. La humanitat originària del llenguatge significa, doncs, al mateix temps la lingüisticitat originària de l'estar-en-el-món de l'home. Haurem de perseguir una mica més la relació de llenguatge i món si volem guanyar un horitzó adequat per la lingüisticitat de l'experiència hermenèutica.

Verdad y método, Sígueme, Salamanca 1977, p.531.

---

Original en castellà

[...] Su verdadero significado para el problema de la hermenéutica se encuentra en otro lugar: en su descubrimiento de la acepción de lenguaje como acepción del mundo. Humboldt reconoció la esencia del lenguaje en la realización viva del hablar, en la enérgeia lingüística, rompiendo así con el dogmatismo de los gramáticos. Partiendo del concepto de la fuerza que guía todo su pensamiento sobre el lenguaje, pone orden también de un modo especial en la cuestión del origen del lenguaje, lastrada hasta entonces sobre todo por planteamientos teológicos. Humboldt muestra hasta qué punto esta manera de plantear las cosas es incorrecta, pues entraña la construcción de un mundo humano sin lenguaje, cuya elevación a la lingüisticidad habría tenido lugar en algún momento y de alguna manera. Frente a esta clase de construcciones él subraya con razón que el lenguaje es humano desde su comienzo. Esta constatación no sólo modifica el sentido de la cuestión del origen del lenguaje sino que es también la base de una antropología de muy largo alcance.

El lenguaje no es sólo una de las dotaciones de que está pertrechado el hombre tal como está en el mundo, sino que en él se basa y se representa el que los hombres simplemente tengan mundo. Para el hombre el mundo está ahí como mundo en una forma bajo la cual no tiene existencia para ningún otro ser vivo puesto en él. Y esta existencia del mundo está constituida lingüísticamente. Este es el verdadero meollo de una frase expresada por Humboldt con otra intención, la de que las lenguas son acepciones del mundo. Con esto, Humboldt quiere decir que el lenguaje afirma frente al individuo perteneciente a una comunidad lingüística una especie de existencia autónoma, y que introduce al individuo, cuando éste crece en ella, en una determinada relación con el mundo y en un determinado comportamiento hacia él. Pero más importante aún es lo que subyace a este aserto: que el lenguaje no afirma a su vez una existencia autónoma frente al mundo que habla a través de él. No sólo el mundo es mundo en cuanto que accede al lenguaje: el lenguaje sólo tiene su verdadera existencia en el hecho de que en él se representa el mundo. La humanidad originaria del lenguaje significa, pues, al mismo tiempo la lingüisticidad originaria del estar-en-el-mundo del hombre. Tendremos que perseguir un poco más la relación de lenguaje y mundo si queremos ganar un horizonte adecuado para la lingüisticidad de la experiencia hermenéutica.