Diferència entre revisions de la pàgina «Gaos, José»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "[[historia" a "[[història") |
m (Text de reemplaçament - "i Gasset" a "y Gasset") |
||
| Línia 4: | Línia 4: | ||
|Cognom=Gaos | |Cognom=Gaos | ||
}} | }} | ||
| − | Filòsof espanyol de naixement (Gijón) i mexicà d'adopció (1941), de clara orientació orteguiana; estudia a Madrid, es doctora amb una tesi sobre [[Autor:Husserl, Edmund|Husserl]] i és nomenat catedràtic d'Institut en León (1938) i professor de la Universitat de Saragossa i de Madrid (1938), on es relaciona amb [[Autor:Ortega | + | Filòsof espanyol de naixement (Gijón) i mexicà d'adopció (1941), de clara orientació orteguiana; estudia a Madrid, es doctora amb una tesi sobre [[Autor:Husserl, Edmund|Husserl]] i és nomenat catedràtic d'Institut en León (1938) i professor de la Universitat de Saragossa i de Madrid (1938), on es relaciona amb [[Autor:Ortega y Gasset, José|Ortega y Gasset]], García Morente, Besteiro i [[Autor:Zubiri, Xavier|Zubiri]], i és rector d'aquesta mateixa universitat de 1936 a 1939. A la fi de 1938 viatja a Mèxic, juntament amb molts uns altres intel·lectuals i filòsofs republicans exiliats, i destaca allí com un dels principals representants de la filosofia d'Ortega (es considera ell mateix el seu «deixeble més fidel i predilecte» i és, certament, el més orteguià dels filòsofs espanyols exiliats, membre de la denominada «Escola de Madrid» i de l'anomenada «herència d'Ortega», a la qual pertanyen també Recasens, Siches, Granell, Ayala i [[Autor:Zambrano, María|Zambrano]]), primer en el Col·legi de Mèxic (abans La Casa d'Espanya a Mèxic), per les seves activitats com a Director del Seminari per a l'Estudi del Pensament Hispà-Americà, i després com a professor de la Universitat Autònoma de Mèxic i mestre reconegut de diverses generacions de filòsofs i intel·lectuals llatinoamericans (el més conegut de tots ells és [[Autor:Zea, Leopoldo|Leopoldo Zea]]). És autor d'una important obra filosòfica (20 volums i moltes i molt conegudes traduccions; la més famosa, ''L'ésser i el temps'', de [[Autor:Heidegger, Martin|Heidegger]], en 1951). En 1980, es va crear en la UNAM la «Càtedra José Gaos»; [[Autor:Davidson, Donald|Donald Davidson]] va ser el seu primer professor visitant. |
La seva obra més important i original és ''De la filosofia ''(1962), llibre en què publica les lliçons del seu últim curs com a professor. Una de les característiques del seu pensament filosòfic, del que d'altra banda no resulta aliè l'[[agnosticisme|agnosticisme]] i el [[relativisme|relativisme]], és el seu interès per la [[història|història]] (problema central de la seva filosofia és el fet de la diversitat d'opinions en filosofia): una filosofia és sempre la filosofia de la seva història. Participa així de la postura dels filòsofs llatinoamericans que atorguen a les nocions de «circumstància» i «perspectiva» orteguianes la funció de condicionants fonamentals de la pròpia història i cultura, i es plantegen la possibilitat d'un filosofia del mexicà i dels hipanoamericano ([[Recurs:José Gaos: filosofia hispànica|veure text]]). | La seva obra més important i original és ''De la filosofia ''(1962), llibre en què publica les lliçons del seu últim curs com a professor. Una de les característiques del seu pensament filosòfic, del que d'altra banda no resulta aliè l'[[agnosticisme|agnosticisme]] i el [[relativisme|relativisme]], és el seu interès per la [[història|història]] (problema central de la seva filosofia és el fet de la diversitat d'opinions en filosofia): una filosofia és sempre la filosofia de la seva història. Participa així de la postura dels filòsofs llatinoamericans que atorguen a les nocions de «circumstància» i «perspectiva» orteguianes la funció de condicionants fonamentals de la pròpia història i cultura, i es plantegen la possibilitat d'un filosofia del mexicà i dels hipanoamericano ([[Recurs:José Gaos: filosofia hispànica|veure text]]). | ||
Revisió del 22:50, 18 jul 2015
Avís: El títol a mostrar «José Gaos» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Gaos, José».
Filòsof espanyol de naixement (Gijón) i mexicà d'adopció (1941), de clara orientació orteguiana; estudia a Madrid, es doctora amb una tesi sobre Husserl i és nomenat catedràtic d'Institut en León (1938) i professor de la Universitat de Saragossa i de Madrid (1938), on es relaciona amb Ortega y Gasset, García Morente, Besteiro i Zubiri, i és rector d'aquesta mateixa universitat de 1936 a 1939. A la fi de 1938 viatja a Mèxic, juntament amb molts uns altres intel·lectuals i filòsofs republicans exiliats, i destaca allí com un dels principals representants de la filosofia d'Ortega (es considera ell mateix el seu «deixeble més fidel i predilecte» i és, certament, el més orteguià dels filòsofs espanyols exiliats, membre de la denominada «Escola de Madrid» i de l'anomenada «herència d'Ortega», a la qual pertanyen també Recasens, Siches, Granell, Ayala i Zambrano), primer en el Col·legi de Mèxic (abans La Casa d'Espanya a Mèxic), per les seves activitats com a Director del Seminari per a l'Estudi del Pensament Hispà-Americà, i després com a professor de la Universitat Autònoma de Mèxic i mestre reconegut de diverses generacions de filòsofs i intel·lectuals llatinoamericans (el més conegut de tots ells és Leopoldo Zea). És autor d'una important obra filosòfica (20 volums i moltes i molt conegudes traduccions; la més famosa, L'ésser i el temps, de Heidegger, en 1951). En 1980, es va crear en la UNAM la «Càtedra José Gaos»; Donald Davidson va ser el seu primer professor visitant.
La seva obra més important i original és De la filosofia (1962), llibre en què publica les lliçons del seu últim curs com a professor. Una de les característiques del seu pensament filosòfic, del que d'altra banda no resulta aliè l'agnosticisme i el relativisme, és el seu interès per la història (problema central de la seva filosofia és el fet de la diversitat d'opinions en filosofia): una filosofia és sempre la filosofia de la seva història. Participa així de la postura dels filòsofs llatinoamericans que atorguen a les nocions de «circumstància» i «perspectiva» orteguianes la funció de condicionants fonamentals de la pròpia història i cultura, i es plantegen la possibilitat d'un filosofia del mexicà i dels hipanoamericano (veure text).
Veure filosofia llatinoamericana.