Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Carnap: pseudoconceptes i pseudoproposicions»

De Wikisofia

(Es crea la pàgina amb «{{RecursWiki |Tipus=Extractes d'obres }} {{RecursoEnlace |Enllaç= }} {{Multimèdia |Upload Type= |File= |Service= |Embed= }} {{RecursBase |Nom=Carnap: ps...».)
 
 
(9 revisions intermèdies per 3 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
{{RecursWiki
+
{{PendentRev}}{{RecursWiki
 
|Tipus=Extractes d'obres
 
|Tipus=Extractes d'obres
}}
 
{{RecursoEnlace
 
|Enllaç=
 
}}
 
{{Multimèdia
 
|Upload Type=
 
|File=
 
|Service=
 
|Embed=
 
 
}}
 
}}
 
{{RecursBase
 
{{RecursBase
|Nom=Carnap: pseudoconceptos i pseudoproposicions
+
|Nom=Carnap: pseudoconceptes i pseudoproposicions
 
|Idioma=Español
 
|Idioma=Español
 
}}
 
}}
Quan (dins d'un llenguatge determinat) una paraula posseeix un significat, es diu usualment que designa un ''concepte''; si aquesta significació és només aparent i en realitat no la posseeix, parlem d'un ''pseudoconcepto. ''Com explicar-se l'origen dels pseudoconceptos? No pot afirmar-se que cada paraula va ser introduïda en el llenguatge sense un altre propòsit que el d'indicar alguna cosa determinat, de manera que des de l'inici del seu ús va tenir un significat definit? Llavors, com va poder un llenguatge tradicional arribar a tenir paraules asignificatives? [...]
+
Quan (dins d'un llenguatge determinat) una paraula posseeix un significat, es diu usualment que designa un ''concepte''; si aquesta significació és només aparent i en realitat no la posseeix, parlem d'un ''pseudoconcepte. ''Com explicar-se l'origen dels pseudoconceptes? No pot afirmar-se que cada paraula va ser introduïda en el llenguatge sense un altre propòsit que el d'indicar alguna cosa determinada, de manera que des de l'inici del seu ús va tenir un significat definit? Llavors, com va poder un llenguatge tradicional arribar a tenir paraules asignificatives? [...]
  
 
Suposem, a manera d'il·lustració, que algú inventés la paraula nova «tago» i sostingués que hi ha objectes que són tagos i objectes que no ho són.
 
Suposem, a manera d'il·lustració, que algú inventés la paraula nova «tago» i sostingués que hi ha objectes que són tagos i objectes que no ho són.
  
Per descobrir el significat d'aquesta paraula, li preguntaríem sobre el seu criteri d'aplicació: com determinem en un cas concret si un objecte donat és tago o no ho és? Suposem que no és capaç de respondre'ns en concordança amb un criteri d'aplicació: no existeixen signes empírics de taguidad -ens diu. En aquest cas haurem de negar la legitimitat l'ús del vocable. Si la persona que usa la paraula insisteix de tota manera en què hi ha objectes que són tagos i objectes que no ho són, per al modest i finit intel·lecte humà, no resta sinó considerar que el que és tago serà un secret etern, però entretant podem designar-ho com un mer ''flatus vocis''. Per ventura persisteixi a assegurar-nos que, malgrat tot, ell vol «significar» alguna cosa amb la paraula «tago». D'això inferirem solament el fet psicològic que està associant a la paraula algunes imatges i sentiments. Si no s'estipula un criteri d'aplicació per a la nova paraula, no existeix aserto algun en les proposicions en què apareixen i aquestes resulten ser meres pseudoproposicions.
+
Per a descobrir el significat d'aquesta paraula, li preguntaríem sobre el seu criteri d'aplicació: com determinem en un cas concret si un objecte donat és tago o no ho és? Suposem que no és capaç de respondre'ns en concordança amb un criteri d'aplicació: no existeixen signes empírics de taguitat -ens diu. En aquest cas haurem de negar la legitimitat l'ús del vocable. Si la persona que usa la paraula insisteix de tota manera en què hi ha objectes que són tagos i objectes que no ho són, per al modest i finit intel·lecte humà, no resta sinó considerar que el que és tago serà un secret etern, però entretant podem designar-ho com un mer ''flatus vocis''. Per ventura persisteixi a assegurar-nos que, malgrat tot, ell vol «significar» alguna cosa amb la paraula «tago». D'això inferirem solament el fet psicològic que està associant a la paraula algunes imatges i sentiments. Si no s'estipula un criteri d'aplicació per a la nova paraula, no existeix asserció de cap mena en les proposicions en què apareixen i aquestes resulten ser meres pseudoproposicions.
  
Com a segon cas, suposem que s'estableix el criteri d'aplicació per a una nova paraula, diguem «tego»; específicament, la proposició «aquest objecte és tego és veritable si, i només si, l'objecte és quadrangular» [...]. Llavors direm: la paraula tego és sinònim de la paraula «quadrangular» i no considerarem com a admissible que aquells que la utilitzen ens diguin que, no obstant això, ells volien «significar» amb ella una mica més que «quadrangular»; [...] Replicarem que després que aquest criteri d'aplicació ha estat fixat mitjançant la precisió de sinonimidad de tego = quadrangular no tenim la posterior llibertat per «significar» això o allò amb el vocable.
+
Com a segon cas, suposem que s'estableix el criteri d'aplicació per a una nova paraula, diguem «tego»; específicament, la proposició «aquest objecte és tego és veritable si, i només si, l'objecte és quadrangular» [...]. Llavors direm: la paraula tego és sinònim de la paraula «quadrangular» i no considerarem com a admissible que aquells que la utilitzen ens diguin que, no obstant això, ells volien «significar» amb ella una mica més que «quadrangular»; [...] Replicarem que després que aquest criteri d'aplicació ha estat fixat mitjançant la precisió de sinonimitat de tego = quadrangular no tenim la posterior llibertat per «significar» això o allò amb el vocable.
  
 
Resumim breument el resultat de la nostra anàlisi. Sigui «''a''» una paraula qualsevol i «''P(a)''» la proposició elemental en la qual apareix. La condició necessària i suficient perquè «''a''» tingui significat pot donar-se en cadascuna de les formulacions següents, que diuen fonamentalment el mateix:
 
Resumim breument el resultat de la nostra anàlisi. Sigui «''a''» una paraula qualsevol i «''P(a)''» la proposició elemental en la qual apareix. La condició necessària i suficient perquè «''a''» tingui significat pot donar-se en cadascuna de les formulacions següents, que diuen fonamentalment el mateix:
Línia 27: Línia 18:
 
1. Que les notes empíriques de «''a''» siguin conegudes.
 
1. Que les notes empíriques de «''a''» siguin conegudes.
  
2. Que hagi estat estipulat de quines proposicions protocolares és derivable «''P(a)''».
+
2. Que hagi estat estipulat de quines proposicions protocolars és derivable «''P(a)''».
  
 
3. Que les condicions de veritat per a «''P(a)''» hagin estat establertes.
 
3. Que les condicions de veritat per a «''P(a)''» hagin estat establertes.
  
 
4. Que el mètode de verificació de «''P(a)''» sigui conegut.
 
4. Que el mètode de verificació de «''P(a)''» sigui conegut.
{{Ref|Ref=''Superació de la metafísica mitjançant l'anàlisi lògica del llenguatge'', en A.J. Ayer, ''El positivisme lògic'', FCE, Mèxic 1965, p. 69-70.|Títol=Superació de la metafísica mitjançant l'anàlisi lògica del llenguatge'', en A.J. Ayer, ''El positivisme lògic|Cita=true}}
+
{{Ref|Ref=''Superación de la metafísica mediante el análisis lógico del lenguaje'', en A.J. Ayer, ''El positivismo lógico'', FCE, México 1965, p. 69-70.|Títol=Superación de la metafísica mediante el análisis lógico del lenguaje'', en A.J. Ayer, ''El positivismo lógico|Cita=true}}
{{Propietat
 
|Propi=No
 
|Allow=No
 
|Accept=No
 
}}
 
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 13:26, 16 jul 2018

Quan (dins d'un llenguatge determinat) una paraula posseeix un significat, es diu usualment que designa un concepte; si aquesta significació és només aparent i en realitat no la posseeix, parlem d'un pseudoconcepte. Com explicar-se l'origen dels pseudoconceptes? No pot afirmar-se que cada paraula va ser introduïda en el llenguatge sense un altre propòsit que el d'indicar alguna cosa determinada, de manera que des de l'inici del seu ús va tenir un significat definit? Llavors, com va poder un llenguatge tradicional arribar a tenir paraules asignificatives? [...]

Suposem, a manera d'il·lustració, que algú inventés la paraula nova «tago» i sostingués que hi ha objectes que són tagos i objectes que no ho són.

Per a descobrir el significat d'aquesta paraula, li preguntaríem sobre el seu criteri d'aplicació: com determinem en un cas concret si un objecte donat és tago o no ho és? Suposem que no és capaç de respondre'ns en concordança amb un criteri d'aplicació: no existeixen signes empírics de taguitat -ens diu. En aquest cas haurem de negar la legitimitat l'ús del vocable. Si la persona que usa la paraula insisteix de tota manera en què hi ha objectes que són tagos i objectes que no ho són, per al modest i finit intel·lecte humà, no resta sinó considerar que el que és tago serà un secret etern, però entretant podem designar-ho com un mer flatus vocis. Per ventura persisteixi a assegurar-nos que, malgrat tot, ell vol «significar» alguna cosa amb la paraula «tago». D'això inferirem solament el fet psicològic que està associant a la paraula algunes imatges i sentiments. Si no s'estipula un criteri d'aplicació per a la nova paraula, no existeix asserció de cap mena en les proposicions en què apareixen i aquestes resulten ser meres pseudoproposicions.

Com a segon cas, suposem que s'estableix el criteri d'aplicació per a una nova paraula, diguem «tego»; específicament, la proposició «aquest objecte és tego és veritable si, i només si, l'objecte és quadrangular» [...]. Llavors direm: la paraula tego és sinònim de la paraula «quadrangular» i no considerarem com a admissible que aquells que la utilitzen ens diguin que, no obstant això, ells volien «significar» amb ella una mica més que «quadrangular»; [...] Replicarem que després que aquest criteri d'aplicació ha estat fixat mitjançant la precisió de sinonimitat de tego = quadrangular no tenim la posterior llibertat per «significar» això o allò amb el vocable.

Resumim breument el resultat de la nostra anàlisi. Sigui «a» una paraula qualsevol i «P(a)» la proposició elemental en la qual apareix. La condició necessària i suficient perquè «a» tingui significat pot donar-se en cadascuna de les formulacions següents, que diuen fonamentalment el mateix:

1. Que les notes empíriques de «a» siguin conegudes.

2. Que hagi estat estipulat de quines proposicions protocolars és derivable «P(a)».

3. Que les condicions de veritat per a «P(a)» hagin estat establertes.

4. Que el mètode de verificació de «P(a)» sigui conegut.

Superación de la metafísica mediante el análisis lógico del lenguaje, en A.J. Ayer, El positivismo lógico, FCE, México 1965, p. 69-70.

Original en castellà

Cuando (dentro de un lenguaje determinado) una palabra posee un significado, se dice usualmente que designa un concepto; si esta significación es sólo aparente y en realidad no la posee, hablamos de un pseudoconcepto. ¿Cómo explicarse el origen de los pseudoconceptos? ¿No puede afirmarse que cada palabra fue introducida en el lenguaje sin otro propósito que el de indicar algo determinado, de manera que desde el inicio de su uso tuvo un significado definido? Entonces, ¿cómo pudo un lenguaje tradicional llegar a tener palabras asignificativas? [...]

Supongamos, a manera de ilustración, que alguien inventara la palabra nueva «tago» y sostuviera que hay objetos que son tagos y objetos que no lo son.

Para descubrir el significado de esta palabra, le preguntaríamos sobre su criterio de aplicación: ¿cómo determinamos en un caso concreto si un objeto dado es tago o no lo es? Supongamos que no es capaz de respondernos en concordancia con un criterio de aplicación: no existen signos empíricos de taguidad -nos dice. En este caso tendremos que negar la legitimidad el uso del vocablo. Si la persona que usa la palabra insiste de todas maneras en que hay objetos que son tagos y objetos que no lo son, para el modesto y finito intelecto humano, no resta sino considerar que lo que es tago será un secreto eterno, pero entretanto podemos designarlo como un mero flatus vocis. Acaso persista en asegurarnos que, a pesar de todo, él quiere «significar» algo con la palabra «tago». De ello inferiremos solamente el hecho psicológico de que está asociando a la palabra algunas imágenes y sentimientos. Si no se estipula un criterio de aplicación para la nueva palabra, no existe aserto alguno en las proposiciones en que aparecen y éstas resultan ser meras pseudoproposiciones.

Como segundo caso, supongamos que se establece el criterio de aplicación para una nueva palabra, digamos «tego»; específicamente, la proposición «este objeto es tego es verdadera si, y sólo si, el objeto es cuadrangular» [...]. Entonces diremos: la palabra tego es sinónimo de la palabra «cuadrangular» y no consideraremos como admisible que aquellos que la utilizan nos digan que, sin embargo, ellos querían «significar» con ella algo más que «cuadrangular»; [...] Replicaremos que después de que este criterio de aplicación ha sido fijado mediante la precisión de sinonimidad de tego = cuadrangular no tenemos la posterior libertad para «significar» esto o aquello con el vocablo.

Resumamos brevemente el resultado de nuestro análisis. Sea «a» una palabra cualquier y «P(a)» la proposición elemental en la que aparece. La condición necesaria y suficiente para que «a» tenga significado puede darse en cada una de las formulaciones siguientes, que dicen fundamentalmente lo mismo:

1. Que las notas empíricas de «a» sean conocidas.

2. Que haya sido estipulado de qué proposiciones protocolares es derivable «P(a)».

3. Que las condiciones de verdad para «P(a)» hayan sido establecidas.

4. Que el método de verificación de «P(a)» sea conocido.