Recurs:Bruno

Jo anomeno a l'univers «tot infinit» perquè no té bord, límit o superfície; dic que l'univers no és «totalment infinit» perquè cadascuna de les parts que podem prendre d'ell és finita i cadascun dels mons innombrables que conté és finit. Anomeno a Déu «tot infinit» perquè exclou de si tot límit i cada atribut seu és un i infinit; i dic que Déu és «totalment infinit» perquè tot ell està a tot el món i en cadascuna de les seves parts infinitament i totalment, al contrari que la infinitud de l'univers, la qual està totalment en tot, però no en totes les parts (si a propòsit de l'infinit podem parlar de parts) que puguem comprendre en ell.

G. Bruno, Del infinito: el universo y los mundos, Alianza, Madrid 1993, p. 116-117.

---

Original en castellà

Yo llamo al universo «todo infinito» porque no tiene borde, límite o superficie; digo que el universo no es «totalmente infinito» porque cada una de las partes que podemos tomar de él es finita y cada uno de los mundos innumerables que contiene es finito. Llamo a Dios «todo infinito» porque excluye de sí todo límite y cada atributo suyo es uno e infinito; y digo que Dios es «totalmente infinito» porque todo él está en todo el mundo y en cada una de sus partes infinitamente y totalmente, al contrario que la infinitud del universo, la cual está totalmente en todo, pero no en todas las partes (si a propósito del infinito podemos hablar de partes) que podamos comprender en él.