Recurs:Freud: Moisès i la religió monoteista

En efecte, és digne de particular atenció el fet que qualsevol element retornat de l'oblit s'imposa amb especial energia, exercint sobre les masses humanes una influència incomparablement poderosa i revelant una irresistible pretensió de veracitat contra la qual queda inerme tota argumentació lògica, a manera del credo quia absurdum. Només podrà comprendre's aquest enigmàtic caràcter comparant-ho amb el deliri del psicòtic. Fa temps hem advertit que la idea delirant conté un tros de veritat oblidada, que ha hagut de sotmetre's a deformacions i confusions en el curs de la seva evocació i que la convicció compulsiva inherent al deliri emana d'aquest nucli de veritat i s'estén als errors que l'emboliquen. Semblant contingut de veritat –que bé podem anomenar veritat històrica– també hem de concedir-li-ho als articles dels credos religiosos, que, si bé tenen el caràcter de símptomes psicòtics, s'han sostret a l'anatema de l'aïllament presentant-se com a fenòmens col·lectius.

Cap altre sector de la història de les religions ha adquirit per a nosaltres tanta transparència com la implantació del monoteisme entre els jueus i la seva continuació en el cristianisme, abstracció feta de l'evolució, no menys íntegrament comprensible, que condueix de l'animal totèmic al déu antropomorf, proveït del seu invariable company animal. (Fins a cadascun dels quatre evangelistes cristians té encara el seu animal predilecte.) Admetent de moment que l'hegemonia mundial dels faraons va ser el motiu exterior que va permetre l'aparició de la idea monoteista, s'adverteix al punt que aquesta és separada del seu terreny original, és empeltada a un nou poble, del qual s'apodera després d'un prolongat període de latència, sent custodiada per ell com el seu tresor més preuat i conferint-li, al seu torn, la força necessària per a sobreviure, en imposar-li l'orgull de sentir-se el poble triat. És precisament la religió del protopare la que anima les esperances de recompensa, distinció i, per fi, la de dominació del món. Aquesta última fantasia desiderativa, fa temps abandonada pel poble jueu, encara sobreviu entre els seus enemics com a creença en la conspiració dels «Savis de Sió». Més endavant assenyalarem de quina manera van haver d'actuar sobre el poble jueu les particularitats específiques de la religió monoteista que va prendre d'Egipte, plasmant definitivament el seu caràcter en fer-li repudiar la màgia i la mística, en impulsar-li pel camí de l'espiritualitat i de les sublimacions. Així, aquest poble, feliç en la seva convicció de posseir la veritat i imbuït de la consciència de ser el triat, va arribar a encastellar tot l'intel·lectual i l'ètic, tendències que per força van haver de ser accentuades pel destí infaust i per les defraudacions reals que va sofrir. De moment, no obstant això, perseguirem la seva evolució històrica en una altra direcció.

La restauració del protopare en tots els seus drets històrics va significar, sens dubte, un considerable progrés, però no va poder ser un terme final, doncs també els restants elements de la tragèdia prehistòrica exigien imperiosament que se'ls prestés reconeixement. No és fàcil col·legir què pot haver engegat tal procés. Semblaria que, com a precursor de la tornada del contingut reprimit, un creixent sentiment de culpabilitat es va apoderar del poble jueu, i potser àdhuc de tot el món en aquell temps civilitzat, fins que per fi un home d'aquell poble va trobar en la reivindicació de cert agitador político-religiós el pretext per a separar del judaisme una nova religió: la cristiana. Pau, un jueu romà oriünd de Tars, va captar aquell sentiment de culpabilitat i el va reduir encertadament a la seva font protohistòrica, que va anomenar «pecat original», crim contra Déu que només la mort podia expiar. Amb el pecat original la mort havia entrat al món. En realitat, aquest crim punible de mort havia estat l'assassinat del protopare, divinitzat més tard; però la doctrina no va recordar el parricidi, sinó que en el seu lloc va fantasiar la seva expiació, i per això aquesta fantasia va poder ser saludada com un missatge de salvació (Evangeli). Un Fill de Déu s'havia deixat matar, sent innocent, i amb això havia assumit la culpa de tots. Calia que fos un Fill, perquè havia d'expiar-se l'assassinat d'un Pare. L'elaboració de la fantasia redemptora probablement sofria l'influx de tradicions originades en misteris orientals i grecs, però l'essencial en ella semblar ser obra del mateix Pau, un home de la més pura i total disposició religiosa, en l'ànima de la qual aguaitaven les fosques petjades del passat, disposades a irrompre cap a les regions de la consciència. [...]

Valdria la pena tractar de comprendre per què la idea monoteista va exercir semblant imperi precisament sobre el poble jueu i per què aquest se li va aferrar amb tal tenacitat. Crec que aquesta pregunta té resposta. El destí va enfrontar al poble Jueu amb la gran gesta, la criminal gesta dels temps primitius –el parricidi–, doncs li va imposar la seva repetició en la persona de Moisès, una eminent figura paterna. En altres termes, el poble jueu ofereix un cas d'«actuació» [acting-out] –en lloc de recordar–, com succeeix tan freqüentment durant l'anàlisi dels neuròtics. Però davant la doctrina de Moisès, que els estimulava a recordar el crim, els jueus van reaccionar negant l'acte comès, detenint-se en el reconeixement del gran Pare i tancant-se així l'accés a la fase de la qual Pau havia d'arrencar més tard per a desenvolupar la seva continuació de la protohistòria. D'altra banda, difícilment es podria atribuir a mera casualitat el fet que la institució religiosa de Pau partís també de la mort violenta d'un altre gran home. Un home, és cert, a qui uns pocs prosèlits de la Judea tenien pel Fill de Déu i l'anunciat Messies, un home que més tard va assumir una part de la història d'infància atribuïda a Moisès, però del qual en realitat amb prou feines tenim informacions més precises que les corresponents al mateix Moisès; un home del qual ni tan sols sabem si realment va ser el gran Mestre que descriuen els Evangelis, o si no van ser més aviat les circumstàncies i el fet mateix de la seva mort els que van decidir la importància que la seva persona arribaria a adquirir. Pau, cridat a ser el seu apòstol, ni tan sols va aconseguir a conèixer-li personalment.

De tal manera, doncs, la mort de Moisès a les mans dels seus jueus -fet descobert per Sellin a través de les petjades que va deixar en la tradició, i que, per curiós que sembli, també va admetre el jove Goethe, sense basar-se en cap prova-, es converteix així en un element imprescindible de la nostra argumentació teòrica, en una important baula entre els successos prehistòrics oblidats i la seva ulterior reaparició sota la forma de les religions monoteistes. És, per cert, seductora la presumpció que el remordiment per l'assassinat de Moisès hagi donat impuls a la fantasia desiderativa del Messies, que havia de retornar portant al seu poble la redempció i el promès domini del món sencer. Si Moisès va ser aquest primer Messies, Crist va haver de ser suplent i successor, i en tal cas Pau també va poder dir als pobles, amb certa justificació històrica: «Vegeu, el Messies en veritat ha tornat, doncs davant els vostres ulls ha estat assassinat.» En tal cas, també la resurrecció de Crist té una part de veritat històrica, doncs ell era, en efecte, Moisès ressuscitat, i després d'aquest, el protopare de l'horda primitiva, que havia tornat en transfiguració per a ocupar, com a fill, el lloc del pare. [...]

Si en un ésser humà l'això sosté una exigència instintiva de naturalesa eròtica o agressiva, el més simple i natural és que el jo, que disposa dels aparells del pensament i neuromuscular, la satisfaci mitjançant una acció. Aquesta satisfacció de l'instint és percebuda placenterament per l'ego tal com la insatisfacció instintual s'hauria convertit sens dubte, en font de desplaure. Però pot succeir el cas que el jo s'abstingui de la satisfacció instintiva en consideració a obstacles exteriors quan reconeix que l'acció corresponent desencadenaria un greu perill per a la seva integritat. De cap manera és plaent aquest desistiment de la satisfacció, aquesta renúncia instintual per obstacles exteriors, o, com diem nosaltres, per obediència al principi de la realitat. La renúncia instintiva tindria per conseqüència una permanent tensió displaentera si no s'aconseguís reduir la pròpia força dels instints mitjançant desplaçaments d'energia. Però la renúncia a l'instint també pot ser imposada per altres motius, que qualifiquem justificadament d'interns. Succeeix que, en el curs de l'evolució individual, una part de les potències inhibidores del món exterior és internalitzada, formant-se en el jo una instància que s'enfronta amb la resta i que adopta una actitud observadora, crítica i prohibitiva. A aquesta nova instància l'anomenem superjò. Des d'aquest moment, abans de posar en pràctica la satisfacció instintiva exigida per l'això, el jo no només ha de prendre en consideració els perills del món exterior, sinó també el veto del superjò de manera que trobarà encara més motius per a abstenir-se d'aquella satisfacció. Però mentre la renúncia instintual per causes exteriors només és displaentera, la renúncia per causes interiors, per obediència al superjò, té un nou efecte econòmic. A més de l'inevitable desplaure, proporciona al jo un benefici plaent, una satisfacció substitutiva, per dir-ho així. El jo se sent exaltat, està orgullós de la renúncia instintual com d'una gesta valuosa. Creiem comprendre el mecanisme d'aquest benefici plaent. El superjò és el successor i representant dels pares (i dels educadors), que van dirigir les activitats de l'individu durant el primer període de la seva vida; continua, gairebé sense modificar-les, les funcions d'aquests personatges. Manté al jo en contínua supeditació i exerceix sobre ell una pressió constant. Igual que en la infància, el jo es cuida de conservar l'amor del seu amo, estima la seva aprovació com un alleujament i afalac, i els seus retrets com a remordiments. Quan el jo ofereix al superjò el sacrifici d'una renúncia instintual, espera que aquest l'estimi més en recompensa; la consciència de merèixer aquest amor la percep com a orgull. També en l'època en què encara no havia estat internalitzada l'autoritat sota la forma del superjò, l'amenaça de perdre l'amor i l'exigència dels instints poden haver plantejat idèntic conflicte, experimentant el nen un sentiment de seguretat i satisfacció quan aconseguia renunciar a l'instint per amor als pares. Però només una vegada que l'autoritat mateixa es va haver convertit en part integrant del jo, aquesta agradable sensació va poder adquirir el peculiar caràcter narcisista de l'orgull [...]

Encara que sembli que la renúncia instintual i l'ètica sobre ella basada no formen part del contingut essencial de la religió, genèticament, no obstant això, es troben vinculats a aquesta de la més íntima manera. El totemisme primera forma de religió que coneixem, conté com a peces indispensables del seu sistema una sèrie de preceptes i prohibicions que, naturalment, no són sinó d'altres renúncies instintuals: l'adoració del tòtem, que inclou la prohibició de danyar-ho o de matar-ho: l'exogàmia, és a dir, la renúncia a la mare i a les femelles de l'horda, apassionadament desitjades; la igualtat de drets establerta per a tots els membres de l'horda fraterna, o sigui, la restricció de l'impuls a resoldre violentament la mútua rivalitat. En aquests preceptes hem de veure els primers orígens d'un ordre ètic i social. No deixem d'advertir que aquí es manifesten dues diferents motivacions. Les dues primeres prohibicions s'ajusten a l'esperit del pare eliminat, perpetuen en certa manera la seva voluntat; el tercer precepte, en canvi, el d'iguals drets per als germans aliats, prescindeix de la voluntat paterna i només es justifica per la necessitat de mantenir el nou ordre establert una vegada eliminat el pare, doncs sense aquell s'hauria fet irremeiable la recaiguda en l'estat anterior. Aquí s'aparten els preceptes socials dels altres, directament derivats d'un sentit religiós, com bé pot afirmar-se.

Els elements essencials d'aquest procés es repeteixen en l'evolució abreujada de l'individu humà. També aquí és l'autoritat parental, especialment la del totpoderós pare amb el seu amenaçador poder punitiu, la que indueix al nen a les renúncies instintuals, la que estableix què li està permès i què li és vedat. El que en el nen es diu «bo» o «dolent» es dirà més tard, una vegada que la societat i el superjò hagin ocupat el lloc dels pares el bé o el mal, virtut o pecat; però no per això haurà deixat de ser el que abans era: renúncia als instints sota la pressió de l'autoritat que substitueix al pare i que el continua.

Moisès i la religió monoteista, en Obres completes, Biblioteca Nova, Madrid 1968, Vol. III, p.244-271.

---

Original en castellà

En efecto, es digno de particular atención el hecho de que cualquier elemento retornado del olvido se impone con especial energía, ejerciendo sobre las masas humanas una influencia incomparablemente poderosa y revelando una irresistible pretensión de veracidad contra la cual queda inerme toda argumentación lógica, a manera del credo quia absurdum. Sólo podrá comprenderse este enigmático carácter comparándolo con el delirio del psicótico. Hace tiempo hemos advertido que la idea delirante contiene un trozo de verdad olvidada, que ha debido someterse a deformaciones y confusiones en el curso de su evocación y que la convicción compulsiva inherente al delirio emana de este núcleo de verdad y se extiende a los errores que lo envuelven. Semejante contenido de verdad –que bien podemos llamar verdad histórica– también hemos de concedérselo a los artículos de los credos religiosos, que, si bien tienen el carácter de síntomas psicóticos, se han sustraído al anatema del aislamiento presentándose como fenómenos colectivos.

Ningún otro sector de la historia de las religiones ha adquirido para nosotros tanta transparencia como la implantación del monoteísmo entre los judíos y su continuación en el cristianismo, abstracción hecha de la evolución, no menos íntegramente comprensible, que conduce del animal totémico al dios antropomorfo, provisto de su invariable compañero animal. (Hasta cada uno de los cuatro evangelistas cristianos tiene aún su animal predilecto.) Admitiendo por el momento que la hegemonía mundial de los faraones fue el motivo exterior que permitió la aparición de la idea monoteísta, se advierte al punto que ésta es separada de su terreno original, es injertada a un nuevo pueblo, del cual se apodera luego de un prolongado periodo de latencia, siendo custodiada por él como su tesoro más preciado y confiriéndole, a su vez, la fuerza necesaria para sobrevivir, al imponerle el orgullo de sentirse el pueblo elegido. Es precisamente la religión del protopadre la que anima las esperanzas de recompensa, distinción y, por fin, la de dominación del mundo. Esta última fantasía desiderativa, hace tiempo abandonada por el pueblo judío, aún sobrevive entre sus enemigos como creencia en la conspiración de los «Sabios de Sión». Mas adelante señalaremos de qué modo debieron actuar sobre el pueblo judío las particularidades específicas de la religión monoteísta que tomó de Egipto, plasmando definitivamente su carácter al hacerle repudiar la magia y la mística, al impulsarle por el camino de la espiritualidad y de las sublimaciones. Así, este pueblo, feliz en su convicción de poseer la verdad e imbuido de la consciencia de ser el elegido, llegó a encumbrar todo lo intelectual y lo ético, tendencias que por fuerza hubieron de ser acentuadas por el destino aciago y por las defraudaciones reales que sufrió. Por el momento, sin embargo, perseguiremos su evolución histórica en otra dirección.

La restauración del protopadre en todos sus derechos históricos significó, sin duda alguna, un considerable progreso, pero no pudo ser un término final, pues también los restantes elementos de la tragedia prehistórica exigían imperiosamente que se les prestara reconocimiento. No es fácil colegir qué puede haber puesto en marcha tal proceso. Parecería que, como precursor del retorno del contenido reprimido, un creciente sentimiento de culpabilidad se apoderó del pueblo judío, y quizá aun de todo el mundo a la sazón civilizado, hasta que por fin un hombre de aquel pueblo halló en la reivindicación de cierto agitador politico-religioso el pretexto para separar del judaísmo una nueva religión: la cristiana. Pablo, un judío romano oriundo de Tarso, captó aquel sentimiento de culpabilidad y lo redujo acertadamente a su fuente protohistórica, que llamó «pecado original», crimen contra Dios que sólo la muerte podía expiar. Con el pecado original la muerte había entrado en el mundo. En realidad, ese crimen punible de muerte había sido el asesinato del protopadre, divinizado mas tarde; pero la doctrina no recordó el parricidio, sino que en su lugar fantaseó su expiación, y por ello esta fantasía pudo ser saludada como un mensaje de salvación (Evangelio). Un Hijo de Dios se había dejado matar, siendo inocente, y con ello había asumido la culpa de todos. Era preciso que fuese un Hijo, pues debía expiarse el asesinato de un Padre. La elaboración de la fantasía redentora probablemente sufriera el influjo de tradiciones originadas en misterios orientales y griegos, pero lo esencial en ella parecer ser obra del propio Pablo, un hombre de la más pura y cabal disposición religiosa, en cuya alma acechaban las oscuras huellas del pasado, dispuestas a irrumpir hacia las regiones de la consciencia. [...]

Valdría la pena tratar de comprender por qué la idea monoteísta ejerció semejante imperio precisamente sobre el pueblo judío y por qué éste se le aferró con tal tenacidad. Creo que dicha pregunta tiene respuesta. El destino enfrentó al pueblo Judío con la gran hazaña, la criminal hazaña de los tiempos primitivos –el parricidio–, pues le impuso su repetición en la persona de Moisés, una eminente figura paterna. En otros términos, el pueblo judío ofrece un caso de «actuación» [acting-out] –en lugar de recordar–, como sucede tan frecuentemente durante el análisis de los neuróticos. Pero ante la doctrina de Moisés, que los estimulaba a recordar el crimen, los judíos reaccionaron negando el acto cometido, deteniéndose en el reconocimiento del gran Padre y cerrándose así el acceso a la fase de la cual Pablo había de arrancar más tarde para desarrollar su continuación de la protohistoria. Por otra parte, difícilmente podríase atribuir a mera casualidad el hecho de que la institución religiosa de Pablo partiese también de la muerte violenta de otro gran hombre. Un hombre, es cierto, al que unos pocos prosélitos de Judea tenían por el Hijo de Dios y el anunciado Mesías, un hombre que más tarde asumió una parte de la historia de infancia atribuida a Moisés, pero del cual en realidad apenas tenemos informaciones más certeras que las correspondientes al propio Moisés; un hombre del cual ni siquiera sabemos si realmente fue el gran Maestro que describen los Evangelios, o si no fueron más bien las circunstancias y el hecho mismo de su muerte los que decidieron la importancia que su persona llegaría a adquirir. Pablo, llamado a ser su apóstol, ni siquiera alcanzó a conocerle personalmente.

De tal modo, pues, la muerte de Moisés a manos de sus judíos –hecho descubierto por Sellin a través de las huellas que dejó en la tradición, y que, por curioso que parezca, también admitió el joven Goethe, sin basarse en prueba alguna–, se convierte así en un elemento imprescindible de nuestra argumentación teórica, en un importante eslabón entre los sucesos prehistóricos olvidados y su ulterior reaparición bajo la forma de las religiones monoteístas. Es, por cierto, seductora la presunción de que el remordimiento por el asesinato de Moisés haya dado impulso a la fantasía desiderativa del Mesías, que había de retornar trayendo a su pueblo la redención y el prometido dominio del mundo entero. Si Moisés fue ese primer Mesías, Cristo hubo de ser suplente y sucesor, y en tal caso Pablo también pudo decir a los pueblos, con cierta justificación histórica: «Ved, el Mesías en verdad ha vuelto, pues ante vuestros ojos ha sido asesinado.» En tal caso, también la resurrección de Cristo tiene una parte de verdad histórica, pues él era, en efecto, Moisés resucitado, y tras éste, el protopadre de la horda primitiva, que había vuelto en transfiguración para ocupar, como hijo, el lugar del padre. [...]

Si en un ser humano el ello sustenta una exigencia instintiva de naturaleza erótica o agresiva, lo más simple y natural es que el yo, que dispone de los aparatos del pensamiento y neuromuscular, la satisfaga mediante una acción. Esta satisfacción del instinto es percibida placenteramente por el ego tal como la insatisfacción instintual se habría convertido sin duda, en fuente de displacer. Pero puede suceder el caso de que el yo se abstenga de la satisfacción instintiva en consideración a obstáculos exteriores cuando reconoce que la acción correspondiente desencadenaría un grave peligro para su integridad. De ningún modo es placentero este desistimiento de la satisfacción, esta renuncia instintual por obstáculos exteriores, o, como decimos nosotros, por obediencia al principio de la realidad. La renuncia instintiva tendría por consecuencia una permanente tensión displacentera si no se lograra reducir la propia fuerza de los instintos mediante desplazamientos de energía. Pero la renuncia al instinto también puede ser impuesta por otros motivos, que calificamos justificadamente de internos. Sucede que, en el curso de la evolución individual, una parte de las potencias inhibidoras del mundo exterior es internalizada, formándose en el yo una instancia que se enfrenta con el resto y que adopta una actitud observadora, crítica y prohibitiva. A esta nueva instancia la llamamos super-yo. Desde ese momento, antes de poner en práctica la satisfacción instintiva exigida por el ello, el yo no sólo debe tomar en consideración los peligros del mundo exterior, sino también el veto del super-yo de manera que hallará aún más motivos para abstenerse de aquella satisfacción. Pero mientras la renuncia instintual por causas exteriores sólo es displacentera, la renuncia por causas interiores, por obediencia al super-yo, tiene un nuevo efecto económico. Además del inevitable displacer, proporciona al yo un beneficio placentero, una satisfacción sustitutiva, por así decirlo. El yo se siente exaltado, está orgulloso de la renuncia instintual como de una hazaña valiosa. Creemos comprender el mecanismo de este beneficio placentero. El super-yo es el sucesor y representante de los padres (y de los educadores), que dirigieron las actividades del individuo durante el primer período de su vida; continúa, casi sin modificarlas, las funciones de esos personajes. Mantiene al yo en continua supeditación y ejerce sobre él una presión constante. Igual que en la infancia, el yo se cuida de conservar el amor de su amo, estima su aprobación como un alivio y halago, y sus reproches como remordimientos. Cuando el yo ofrece al super-yo el sacrificio de una renuncia instintual, espera que éste lo ame más en recompensa; la consciencia de merecer ese amor la percibe como orgullo. También en la época en que aún no había sido internalizada la autoridad bajo la forma del super-yo, la amenaza de perder el amor y la exigencia de los instintos pueden haber planteado idéntico conflicto, experimentando el niño un sentimiento de seguridad y satisfacción cuando lograba renunciar al instinto por amor a los padres. Pero sólo una vez que la autoridad misma se hubo convertido en parte integrante del lo, esta agradable sensación pudo adquirir el peculiar carácter narcisista del orgullo [...]

Aunque parezca que la renuncia instintual y la ética sobre ella basada no forman parte del contenido esencial de la religión, genéticamente, sin embargo, se hallan vinculados a ésta de la más íntima manera. El totemismo primera forma de religión que conocemos, contiene como piezas indispensables de su sistema una serie de preceptos y prohibiciones que, naturalmente, no son sino otras tantas renuncias instintuales: la adoración del tótem, que incluye la prohibición de dañarlo o de matarlo: la exogamia, es decir, la renuncia a la madre y a las hembras de la horda, apasionadamente deseadas ; la igualdad de derechos establecida para todos los miembros de la horda fraterna, o sea, la restricción del impulso a resolver violentamente la mutua rivalidad. En estos preceptos hemos de ver los primeros orígenes de un orden ético y social. No dejamos de advertir que aquí se manifiestan dos distintas motivaciones. Las dos primeras prohibiciones se ajustan al espíritu del padre eliminado, perpetúan en cierto modo su voluntad ; el tercer precepto, en cambio, el de iguales derechos para los hermanos aliados, prescinde de la voluntad paterna y sólo se justifica por la necesidad de mantener el nuevo orden establecido una vez eliminado el padre, pues sin aquél se habría hecho irremediable la recaída en el estado anterior. Aquí se apartan los preceptos sociales de los otros, directamente derivados de un sentido religioso, como bien puede afirmarse.

Los elementos esenciales de este proceso se repiten en la evolución abreviada del individuo humano. También aquí es la autoridad parental, especialmente la del todopoderoso padre con su amenazante poder punitivo, la que induce al niño a las renuncias instintuales, la que establece qué le está permitido y qué vedado. Lo que en el niño se llama «bueno» o «malo» se llamará más tarde, una vez que la sociedad y el super-yo hayan ocupado el lugar de los padres el bien o el mal, virtud o pecado; pero no por ello habrá dejado de ser lo que antes era: renuncia a los instintos bajo la presión de la autoridad que sustituye al padre y que lo continúa