Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Anselm de Canterbury: l'argument ontològic»

De Wikisofia

 
Línia 3: Línia 3:
 
Així, doncs, oh Senyor!, tu que dónes intel·ligència a la fe, concedeix-me, quant coneguis que em sigui convenient, entendre que existeixes, com ho creiem, i que ets el que creiem. Certament creiem que tu ets alguna cosa més gran que allò que res pot ser pensat. Es tracta, de saber si existeix una naturalesa que sigui tal, perquè'' l'insensat ha dit en el seu cor: no hi ha Déu''. Però quan em sent dir que hi ha alguna cosa per sobre de la qual no es pot pensar res més gran, aquest mateix insensat entén el que dic; el que entén està en el seu enteniment, fins i tot encara que no cregui que allò existeix. Perquè una cosa és que la cosa existeixi en l'enteniment, i una altra que entengui que la cosa existeix. Perquè quan el pintor pensa per endavant el quadre que va a fer, el té certament en el seu enteniment, però no entén encara que existeixi el que encara no ha realitzat. Quan, per contra, ho té pintat, no solament ho té en l'enteniment sinó que entén també que existeix el que ha fet. L'insensat ha de concedir que té en l'enteniment alguna cosa per damunt de la qual no es pot pensar res més gran, perquè quan sent això, ho entén, i tot el que s'entén existeix en l'enteniment; i certament aquella cosa més gran que la qual no pot ser pensat res, no pot existir en el sol enteniment. Perquè si existeix, encara que sigui només en l'enteniment, pot pensar-se que existeixi també en la realitat allò que és més gran. Per tant, si aquella cosa més gran de la qual res no pot pensar-se existís sols en l'enteniment, es podria pensar alguna cosa més gran que allò que és tal que no pot pensar-se res més gran. Per tant, existeix sens dubte, en l'enteniment i en la realitat, alguna cosa més gran de la qual no pot ser pensat res.
 
Així, doncs, oh Senyor!, tu que dónes intel·ligència a la fe, concedeix-me, quant coneguis que em sigui convenient, entendre que existeixes, com ho creiem, i que ets el que creiem. Certament creiem que tu ets alguna cosa més gran que allò que res pot ser pensat. Es tracta, de saber si existeix una naturalesa que sigui tal, perquè'' l'insensat ha dit en el seu cor: no hi ha Déu''. Però quan em sent dir que hi ha alguna cosa per sobre de la qual no es pot pensar res més gran, aquest mateix insensat entén el que dic; el que entén està en el seu enteniment, fins i tot encara que no cregui que allò existeix. Perquè una cosa és que la cosa existeixi en l'enteniment, i una altra que entengui que la cosa existeix. Perquè quan el pintor pensa per endavant el quadre que va a fer, el té certament en el seu enteniment, però no entén encara que existeixi el que encara no ha realitzat. Quan, per contra, ho té pintat, no solament ho té en l'enteniment sinó que entén també que existeix el que ha fet. L'insensat ha de concedir que té en l'enteniment alguna cosa per damunt de la qual no es pot pensar res més gran, perquè quan sent això, ho entén, i tot el que s'entén existeix en l'enteniment; i certament aquella cosa més gran que la qual no pot ser pensat res, no pot existir en el sol enteniment. Perquè si existeix, encara que sigui només en l'enteniment, pot pensar-se que existeixi també en la realitat allò que és més gran. Per tant, si aquella cosa més gran de la qual res no pot pensar-se existís sols en l'enteniment, es podria pensar alguna cosa més gran que allò que és tal que no pot pensar-se res més gran. Per tant, existeix sens dubte, en l'enteniment i en la realitat, alguna cosa més gran de la qual no pot ser pensat res.
  
{{Ref|Ref=''Proslogio'', cap. 2 (en F. Canals Vidal, ''Textos de los grandes filósofos. Edas Media'', Herder, Barcelona 1979, p. 67).|Títol=Proslogio'', cap. 2 (en F. Canals Vidal, ''Textos de los grandes filósofos. Edat Mitjana|Cita=true}}
+
{{Ref|Ref=''Proslogio'', cap. 2 (en F. Canals Vidal, ''Textos de los grandes filósofos. Edad Media'', Herder, Barcelona 1979, p. 67).|Títol=Proslogio'', cap. 2 (en F. Canals Vidal, ''Textos de los grandes filósofos. Edat Mitjana|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 15:50, 21 ago 2018



Així, doncs, oh Senyor!, tu que dónes intel·ligència a la fe, concedeix-me, quant coneguis que em sigui convenient, entendre que existeixes, com ho creiem, i que ets el que creiem. Certament creiem que tu ets alguna cosa més gran que allò que res pot ser pensat. Es tracta, de saber si existeix una naturalesa que sigui tal, perquè l'insensat ha dit en el seu cor: no hi ha Déu. Però quan em sent dir que hi ha alguna cosa per sobre de la qual no es pot pensar res més gran, aquest mateix insensat entén el que dic; el que entén està en el seu enteniment, fins i tot encara que no cregui que allò existeix. Perquè una cosa és que la cosa existeixi en l'enteniment, i una altra que entengui que la cosa existeix. Perquè quan el pintor pensa per endavant el quadre que va a fer, el té certament en el seu enteniment, però no entén encara que existeixi el que encara no ha realitzat. Quan, per contra, ho té pintat, no solament ho té en l'enteniment sinó que entén també que existeix el que ha fet. L'insensat ha de concedir que té en l'enteniment alguna cosa per damunt de la qual no es pot pensar res més gran, perquè quan sent això, ho entén, i tot el que s'entén existeix en l'enteniment; i certament aquella cosa més gran que la qual no pot ser pensat res, no pot existir en el sol enteniment. Perquè si existeix, encara que sigui només en l'enteniment, pot pensar-se que existeixi també en la realitat allò que és més gran. Per tant, si aquella cosa més gran de la qual res no pot pensar-se existís sols en l'enteniment, es podria pensar alguna cosa més gran que allò que és tal que no pot pensar-se res més gran. Per tant, existeix sens dubte, en l'enteniment i en la realitat, alguna cosa més gran de la qual no pot ser pensat res.


Proslogio, cap. 2 (en F. Canals Vidal, Textos de los grandes filósofos. Edad Media, Herder, Barcelona 1979, p. 67).

Original en castellà

Así, pues, ¡oh Señor!, tú que das inteligencia a la fe, concédeme, cuanto conozcas que me sea conveniente, entender que existes, como lo creemos, y que eres lo que creemos. Ciertamente creemos que tú eres algo mayor que lo cual nada puede ser pensado. Se trata, de saber si existe una naturaleza que sea tal, porque el insensato ha dicho en su corazón: no hay Dios. Pero cuando me oye decir que hay algo por encima de lo cual no se puede pensar nada mayor, este mismo insensato entiende lo que digo; lo que entiende está en su entendimiento, incluso aunque no crea que aquello existe. Porque una cosa es que la cosa exista en el entendimiento, y otra que entienda que la cosa existe. Porque cuando el pintor piensa de antemano el cuadro que va a hacer, lo tiene ciertamente en su entendimiento, pero no entiende todavía que exista lo que todavía no ha realizado. Cuando, por el contrario, lo tiene pintado, no solamente lo tiene en el entendimiento sino que entiende también que existe lo que ha hecho. El insensato tiene que conceder que tiene en el entendimiento algo por encima de lo cual no se puede pensar nada mayor, porque cuando oye esto, lo entiende, y todo lo que se entiende existe en el entendimiento; y ciertamente aquello mayor que lo cual nada puede ser pensado, no puede existir en el solo entendimiento. Pues si existe, aunque sea sólo en el entendimiento, puede pensarse que exista también en la realidad, lo que es mayor. Por consiguiente, si aquello mayor que lo cual nada puede pensarse existiese sólo en el entendimiento, se podría pensar algo mayor que aquello que es tal que no puede pensarse nada mayor. Luego existe sin duda, en el entendimiento y en la realidad, algo mayor que lo cual nada puede ser pensado.

Proslogio, cap. 2 (en F. Canals Vidal, Textos de los grandes filósofos. Edad Media, Herder, Barcelona 1979, p. 67).