Quinta essència

En la cosmologia aristotèlica, la quinta essència o αἰθήρ és el cinquè element constitutiu de les esferes supralunars. En l'actualitat, aquest terme s'utilitza per a designar el principi més actiu o fonamental d'una cosa, o l'aspecte més important o essencial d'una determinada qualitat.

Aristòtil

En el Tractat sobre el Cel, Aristòtil considera el αἰθήρ (aither o èter) com la substància que forma els astres i, en general, les esferes supralunars dels cels. Sobre això insisteix en Peri philosophías, on assenyala que, a més dels quatre elements d'Empèdocles: terra, aigua, aire i foc, que componen tots els cossos de l'esfera sublunar, aquest αἰθήρ seria la cinquena essència, que compondria les esferes supralunars.

Aquesta quinta essència es diferencia dels quatre elements per la seva incorruptibilitat i inalterabilitat. Sota la influència de la tesi aristotèlica, també durant l'edat mitjana, s'entenia com la substància més pura i subtil que forma els cossos celestes. D'altra banda, segons Ciceró, també es pot entendre per quinta essència l'element que compon l'ànima, la qual cosa, segons ell, explicaria el fet que estigui sempre sotmesa a un moviment etern i perpetu. En la tradició alquimista, la quinta essència era l'extracte corpori d'alguna substància obtingut mitjançant l'anàlisi alquímica, que separava l'element dominant dels altres elements que formaven aquesta substància. Paracels afirmava que en la quinta essència s'ocultaven els arcans, forces ocultes que operen en els minerals, en els vegetals i, especialment, en les pedres precioses. Generalment, la quinta essència d'una substància era un producte líquid obtingut per l'acció de les substàncies «espirituoses» (alcohòliques) sobre productes orgànics vegetals, animals i minerals.

Vegeu èter.