Recurs:Plató: la teoria de les idees

Hípies Mayor, 287c-d.

Sòcrates. —Ai, que bé parles! Però, ja que tu m'animes, em convertiré el més possible en aquest home i intentaré preguntar-te. Perquè si tu li exposaves a ell aquest discurs que dius sobre les ocupacions belles, t'escoltaria i, tan bon punt acabessis de parlar, no et preguntaria més que sobre el bell, doncs té aquest costum, i et diria: Estranger d'Elis, digues-me, per favor, els que són justs no ho són per la justícia? Tingues la bondat de respondre'm, Hípies.

Hípies. —Respondré que és per la justícia.

—I la justícia no és alguna cosa en si mateixa?

—Sens dubte.

—Igualment, no són savis els savis per la saviesa, i tot el que és bo, no ho és pel bé?

—Com podria ser d'una altra manera?

—I són aquestes coses reals? No ho negaràs, sens dubte?

—Sí, són reals.

—I totes les coses belles, no són belles també per la bellesa?

—Sí, per la bellesa.

—Que és una cosa real.

—Real sens dubte.

Fedó, l00a-c.

—M'explicaré més clarament, va dir Sòcrates, doncs crec que encara no em comprens.

—No, per Zeus, va dir Cebes, no et comprenc molt bé.

—No obstant això, va dir Sòcrates, no dic res nou, res que no hagi dit en mil ocasions. Per a explicar-te el mètode que he utilitzat en la recerca de les causes, torno primer al que tant he repetit. Així doncs dic que existeix una bellesa en si i per si, un bé, una grandesa, i així tota la resta. Si em concedeixes l'existència d'aquestes coses, espero demostrar-te per mitjà d'elles per què l'ànima és immortal.

—T'ho concedeixo, va dir Cebes, no podries acabar aviat la teva demostració.

—Fixa't bé en el que seguirà, i veu si no estàs d'acord amb mi. Em sembla que si hi ha alguna cosa bella, a més del bell en si, només pot ser bella perquè participa en aquesta mateixa bellesa; i així totes les altres coses. Em concedeixes aquesta causa?

—Sí, te la concedeixo.

—Llavors, no comprenc totes aquestes altres causes sàvies. Si algú em diu que el que fa que una cosa sigui bella, és la vivacitat dels seus colors o la proporció de les seves parts, o qualsevol altra cosa semblant, deixo de costat totes aquestes raons que no fan més que ofuscarme, i responc sense cerimònia i sense art, i tal vegada massa simplement, que res la fa bella sinó la presència o la comunicació d'aquesta bellesa en si, sigui quina sigui la manera en què aquesta comunicació es produeixi. Doncs jo no afirmo res després d'això. Afirmo solament que és per la bellesa que són belles totes les coses belles. Mentre em mantingui en aquest principi, no crec que pugui equivocar-me, i estic persuadit que puc respondre amb tota seguretat que les coses belles són belles per la presència de la bellesa. No et sembla així també?

—Perfectament.

—De la mateixa manera, no són grans les coses grans per la grandesa, i les petites no ho són per la petitesa?

—Sí.

República, 507a-c.

—Primer és necessari, vaig dir jo, que ens posem d'acord i us recordo el que ja s'ha dit tantes vegades.

—I què és?, va preguntar.

—Hi ha moltes coses belles, i moltes bones, i igualment unes altres l'existència de les quals afirmem i que distingim pel llenguatge.

—Sí, en efecte.

—Afirmem també l'existència del bell en si, del bé en si, i igualment, per a totes les coses que diem múltiples afirmem que a cadascuna correspon una idea que és única i que anomenem la seva essència.

—És veritat.

—I diem de les coses múltiples que són objecte dels sentits, no de l'esperit, mentre que les idees són l'objecte de l'esperit, no dels sentits.

—Perfectament.

República, 508c-509b.

—Quan els ulls es dirigeixen cap a objectes que no estan il·luminats per la llum del dia, sinó pels astres de la nit, troben dificultat a distingir-los, semblen fins a un cert punt afectes de ceguesa.

—Així és.

—En canvi, quan contemplen objectes il·luminats pel sol, els veuen distintament i manifesten la facultat de veure que estan dotats.

—Sens dubte.

—Comprèn que el mateix li passa a l'ànima. Quan dirigeix la seva mirada al que està il·luminat per la veritat i per l'ésser, ho comprèn i ho coneix, i mostra que està dotada d'intel·ligència. Però quan torna la seva mirada cap al que està barrejat d'obscuritat. no té més que opinions, i passa sense parar de l'una a l'altra; sembla haver perdut la intel·ligència.

—Així és.

—Així doncs, tingues per cert que el que comunica als objectes coneguts la veritat i a l'ànima la facultat de conèixer, és la idea del bé. Comprèn que aquesta idea és la causa de la ciència i de la veritat, en la mesura que entren en el coneixement. I per belles que siguin la ciència i la veritat, no t'equivocaràs si penses que la idea del bé és diferent d'elles i les supera en bellesa. En efecte. igual que al món visible tenim raó en pensar que la llum i la vista tenen analogia amb el sol. i seria insensat dir que són el sol, també al món intel·ligible hem de veure que la ciència v la veritat tenen analogia amb el bé. Però ens equivocaríem si prenguéssim a l'una o l'altra pel bé mateix que és d'un valor molt més elevat.

—La seva bellesa, va dir. ha d'estar per sobre de tota expressió, perquè produeix la ciència i la veritat i és encara més bell que elles.

—Reconeixeràs, segons crec, que el sol no només fa visibles les coses visibles, sinó que a més els dóna la gènesi, el creixement i l'aliment, sense ser ell la gènesi.

—Sí.

—Igualment reconeixeràs que els objectes cognoscibles no només tenen del bé el que els fa cognoscibles, sinó a més la seva existència i la seva essència, encara que el bé mateix no sigui essència, sinó alguna cosa que supera en molt l'essència en dignitat i a poder.

—Gran Apol·lo!, va cridar Glaucó burlant-se:. això és quelcom meravellós! —Tu en tens també la culpa, vaig replicar, ¿per què m'obligues a dir el que penso sobre aquest assumpte?

Hipias Mayor, 287c-d, Fedón, l00a-c, República, 507a-c, República, 508c-509b. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos. Edad antigua, Herder, Barcelona 1982, p. 24-26).

---

Original en castellà

Hipias Mayor, 287c-d.

Sócrates. --¡Ay, qué bien hablas! Pero, puesto que tú me animas, me voy a convertir lo más posible en este hombre y voy a intentar preguntarte. Porque si tú le expusieras a él este discurso que dices sobre las ocupaciones bellas, te escucharía y, en cuanto terminaras de hablar, no te preguntaría más que sobre lo bello, pues tiene esta costumbre, y te diría: Extranjero de Elis, dime, por favor, ¿los que son justos no lo son por la justicia? Ten la bondad de responderme, Hipias.

Hipias. --Responderé que es por la justicia.

--¿Y la justicia no es algo en sí misma?

--Sin duda.

--Igualmente, ¿no son sabios los sabios por la sabiduría, y todo lo que es bueno, no lo es por el bien?

--¿Cómo podría ser de otro modo?

--¿Y son éstas cosas reales? ¿No lo negarás, sin duda?

--Sí, son reales.

--Y todas las cosas bellas, ¿no son bellas también por la belleza?

--Sí, por la belleza.

--Que es una cosa real.

--Real sin duda.

Fedón, l00a-c.

--Voy a explicarme más claramente, dijo Sócrates, pues creo que aún no me comprendes.

--No, por Zeus, dijo Cebes, no te comprendo muy bien.

--Sin embargo, dijo Sócrates, no digo nada nuevo, nada que no haya dicho en mil ocasiones. Para explicarte el método que he utilizado en la búsqueda de las causas, vuelvo primero a lo que tanto he repetido. Así pues digo que existe una belleza en sí y por sí, un bien, una grandeza, y así todo lo demás. Si me concedes la existencia de estas cosas, espero demostrarte por medio de ellas por qué el alma es inmortal.

--Te lo concedo, dijo Cebes, no podrías acabar pronto tu demostración.

--Fíjate bien en lo que va a seguir, y ve si no estás de acuerdo conmigo. Me parece que si hay alguna cosa bella, además de lo bello en sí, sólo puede ser bella porque participa en esta misma belleza; y así todas las demás cosas. ¿Me concedes esta causa? —Sí, te la concedo.

--Entonces, no comprendo todas estas otras causas sabias. Si alguien me dice que lo que hace que una cosa sea bella, es la vivacidad de sus colores o la proporción de sus partes, o cualquier otra cosa semejante, dejo de lado todas estas razones que no hacen más que ofuscarme, y respondo sin ceremonia y sin arte, y tal vez demasiado simplemente, que nada la hace bella sino la presencia o la comunicación de esta belleza en sí, sea cual fuere el modo cómo esta comunicación se produzca. Pues yo no afirmo nada después de esto. Afirmo solamente que es por la belleza que son bellas todas las cosas bellas. Mientras me mantenga en este principio, no creo que pueda equivocarme, y estoy persuadido de que puedo responder con toda seguridad que las cosas bellas son bellas por la presencia de la belleza. ¿No te parece así también?

--Perfectamente.

--Del mismo modo, ¿no son grandes las cosas grandes por la grandeza, y las pequeñas no lo son por la pequeñez?

--Sí.

República, 507a-c.

--Primero es necesario, dije yo, que nos pongamos de acuerdo y os recuerdo lo que ya se ha dicho tantas veces.

--¿Y qué es?, preguntó.

--Hay muchas cosas bellas, y muchas buenas, e igualmente otras cuya existencia afirmamos y que distinguimos por el lenguaje.

--Sí, en efecto.

--Afirmamos también la existencia de lo bello en sí, del bien en sí, e igualmente, para todas las cosas que decimos múltiples afirmamos que a cada una corresponde una idea que es única y que llamamos su esencia.

--Es verdad.

--Y decimos de las cosas múltiples que son objeto de los sentidos, no del espíritu, mientras que las ideas son el objeto del espíritu, no de los sentidos.

--Perfectamente.

República, 508c-509b.

--Cuando los ojos se dirigen hacia objetos que no están iluminados por la luz del día, sino por los astros de la noche, hallan dificultad en distinguirlos, parecen hasta un cierto punto afectos de ceguera.

--Así es.

--En cambio, cuando contemplan objetos iluminados por el sol, los ven distintamente y manifiestan la facultad de ver de que están dotados.

--Sin duda.

--Comprende que lo mismo le pasa al alma. Cuando dirige su mirada a lo que está iluminado por la verdad y por el ser, lo comprende y lo conoce, y muestra que está dotada de inteligencia. Pero cuando vuelve su mirada hacia lo que está mezclado de obscuridad. no tiene más que opiniones, y pasa sin cesar de la una a la otra; parece haber perdido la inteligencia.

--Así es.

--Así pues, ten por cierto que lo que comunica a los objetos conocidos la verdad. y al alma la facultad de conocer, es la idea del bien. Comprende que esta idea es la causa de la ciencia y de la verdad, en tanto que entran en el conocimiento. Y por bellas que sean la ciencia y la verdad, no te equivocarás si piensas que la idea del bien es distinta de ellas y las supera en belleza. En efecto. igual que en el mundo visible tenemos razón al pensar que la luz y la vista tienen analogía con el sol. y sería insensato decir que son el sol, también en el mundo inteligible debemos ver que la ciencia v la verdad tienen analogía con el bien. Pero nos equivocaríamos si tomásemos a la una o la otra por el bien mismo que es de un valor mucho más elevado.

--Su belleza, dijo. debe estar por encima de toda expresión, porque produce la ciencia y la verdad y es aún más bello que ellas.

--Reconocerás, según creo, que el sol no sólo hace visibles las cosas visibles, sino que además les da la génesis, el crecimiento y el alimento, sin ser él la génesis.

--Sí.

--Igualmente reconocerás que los objetos cognoscibles no sólo tienen del bien lo que los hace cognoscibles, sino además su existencia y su esencia, aunque el bien mismo no sea esencia, sino algo que supera en mucho la esencia en dignidad y en poder.

--¡Gran Apolo!, gritó Glaucón burlándose. ¡esto es algo maravilloso! —Tú tienes también la culpa. repliqué, ¿por qué me obligas a decir lo que pienso sobre este asunto?