Autor:Foucault, Michel Paul

(pròpiament Paul-Michel Foucault)

Filòsof, psicòleg i historiador de les idees francès, nascut a Poitiers. Estudia a l'Escola Normal Superior, obté la llicenciatura en psicologia, en 1949 i, després d'ensenyar a Tunísia i altres universitats, és nomenat professor d'Història i sistemes del pensament en el Collège de France, en 1971. En el seu pensament conflueixen influències del positivisme francès i, sobretot, de l'esperit de crítica radical de Nietzsche a la cultura europea, de fet ell diu de si mateix: «Jo sóc simplement nietzscheà». Es dóna a conèixer amb Història de la bogeria (1961), la seva tesi d'Estat, obra en què indaga la naturalesa de la racionalitat moderna a través de l'anàlisi de la bogeria, és a dir, de la manera com concep i experimenta la societat la bogeria, a partir del s. XVI: de la pràctica, de la qual sorgirà la corresponent teoria, de tractar al boig com un malalt mental, que és exclòs de la societat, tancat, classificat i analitzat com un objecte, símbol de la voluntat de domini, faceta consubstancial a la racionalitat moderna.

La seva segona obra d'envergadura, Les paraules i les coses (1966), que porta com a subtítol, Una arqueologia de les ciències humanes, l'eleva al rang de filòsof important i l'alinea aparentment en les files de l'estructuralisme, filosofia llavors en voga a França (Lacan, Lévi-Strauss), i de la qual ell es desmarca conscientment. Amb aquesta obra inicia un mètode d'investigació nou, l'«anàlisi arqueològica», de gran semblança amb el mètode genealògic de Nietzsche. Aquesta arqueologia va dirigida a conèixer la naturalesa de l'home partint del supòsit que el que l'home és ho expliciten les ciències humanes (etnologia, lingüística i psicoanàlisi, principalment). Aquest és un saber recent, del que amb prou feines sap res la cultura dels segles XVI-XVIII. A través de la filologia, la biologia i l'economia, ciències que apareixen a la fi del s. XVIII i durant el s. XIX, es formula una nova concepció de l'home entès com a «ésser viu, treballador i parlant», i a partir d'aquest moment l'home es converteix en subjecte i objecte de coneixement (de les ciències humanes).

L'objecte del qual ell anomena «arqueologia del saber» és el descobriment de les «epistemes», o conjunts de relacions entre «pràctiques discursives» comunes a les diverses ciències (vegeu el text), que constitueixen les maneres de llenguatge pròpies d'una època, l'ànima oculta, l'«a priori històric» d'on neix la manera d'expressar-se d'una època; l'anàlisi d'aquestes epistemes –pròpies per a cadascuna de les diferents èpoques: Renaixement, edat clàssica i edat moderna– fa sortir a la llum les lleis inconscients que condicionen el que l'home diu de si mateix. El concepte «home» sorgeix, no d'una llarga tradició reflexiva sobre la naturalesa humana, sinó de les formes discursives concretes i transeünts que es presenten entre 1775 i 1825, dates entre les quals s'inscriu l'aparició d'un nou i sospitós saber, l'objecte del qual, l'home, no és només alhora el subjecte del saber, sinó qui es constitueix a si mateix en objecte; les ambigüitats pròpies de la noció han de passar forçosament a crear els problemes característics de l'ambigüitat científica de les ciències humanes. Emblema d'aquest conflicte antropològic de subjectes i objectes, i de la intencionalitat de tot el seu llibre, és l'anàlisi que del quadre de Velázquez, «Las meninas», duu a terme en el primer capítol de Les paraules i les coses (vegeu el text). L'home, «invenció recent», és un constructe destinat a desaparèixer: el que més clarament sap ara l'home de si mateix és que la idea que s'ha fet de si està destinada a desaparèixer, igual com desapareix «en els límits del mar un rostre de sorra». D'aquesta postura davant el saber sobre l'home vénen les seves discussions amb Sartre. Per a aquest, el seu humanisme existencialista és la millor expressió filosòfica del que és l'home; per Foucault, la millor expressió filosòfica sobre l'home és sostenir que no hi ha tal concepte adequat d'home (vegeu el text).

El poder és el tercer tema important del qual s'ocupa Foucault; d'ell tracta sobretot en les seves obres Vigilar i castigar (1975) i La voluntat de saber (1978), volum primer d'Història de la sexualitat, i al seu estudi el denomina «analítica del poder». Veg. text: anàlisi de la governamentalitat. L'home també s'ha fet a través de l'exercici del poder, que apareix com una estructura que amara tota la societat amb múltiples manifestacions de força. Veg. text: definició de dispositiu. Estudia Foucault en concret les condicions històriques que han fet possible l'aparició de les institucions carceràries a Occident, dirigides conscientment, no al càstig del cos, sinó al domini de l'ànima, al control de la conducta. Una segona forma d'anàlisi de l'origen del poder pot observar-se en la història de la sexualitat a Occident (interès molt proper a les seves vivències personals). En l'època present dominen dues alienacions: l'econòmica i la sexual; a aquesta última intenten donar sortida les teories contemporànies del freudomarxisme i els diversos moviments socials d'amor lliure. Però tota la societat, en general, parla sobre sexualitat en les més diverses formes; aquest discurs universal sobre la sexualitat no expressa més que una forma de control d'aquesta. L'estudi de la història de la sexualitat, que llança llum sobre l'intent de la societat de dominar un aspecte fonamental biològic de l'individu, l'emprèn Foucault amb els diversos volums d'Història de la sexualitat.

• Bibliografia:Obres de Michel Foucault