|
|
| (20 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) |
| Línia 1: |
Línia 1: |
| − | {{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Diògenes Laerci: Pitàgores.|Idioma=Español}}
| + | {{ForaRevisió}} |
| − | ''1.'' Després d'haver tractat de la Filosofia jònica, dimanada de Tales, i dels homes que es van fer cèlebres en ella, passarem ara a tractar de la italiana, l'autor de la qual va ser Pitàgores, fill de Mnesarco, gravador d'anells, natural de Samos, com diu Hermipo, o bé va ser tirrè, natural d'una illa que van posseir els atenesos tirant d'ella als tirrens, segons escriu Aristójeno. Alguns diuen que va ser fill de Mármaco; aquest, d'Hupaso; aquest, d'Eutifrón i aquest ho va ser de Cleónim, que és el que va fugir de Filunte. Que Mármaco va habitar en Samos, d'on Pitàgores es va anomenar Samio. Que passant aquest d'allí a Lesbos, va ser recomanat a Ferècides per Zoilo, oncle seu; va construir tres calzes de plata i els va portar en regal a tres sacerdots egipcis. Va tenir dos germans, el major dels quals es va anomenar Eunomo, el mitjà es va anomenar Tirrè. Va tenir també un esclau, anomenat Zamolxis, a qui sacrifiquen els getas jutjant-ho Saturn, com diu Herodot.
| |
| − | | |
| − | ''2.'' Pitàgores, doncs, segons hem dit, va sentir a Ferècides Siros. Després que aquest va morir es va ser a Samos, i va ser deixeble d'Hermodamante (que ja era vell), consanguini de Creófilo. Trobant-se jove i desitjós de saber, va deixar la seva pàtria i es va iniciar en tots els misteris grecs i bàrbars. Va estar, doncs, a Egipte, en el temps del qual Polícrates ho va recomanar per cartes a Amasis; va aprendre aquella llengua, com diu Amfitrió en el seu llibre ''Dels quals'' ''van sobresortir en la virtut, ''i àdhuc va estar amb els caldeus i mags. Passant després a Creta amb Epimènides, va entrar en la cova de la muntanya Anada. No menys va entrar en els áditos d'Egipte i va aprendre les coses contingudes en els seus arcans sobre aquells déus. Va tornar després a Samos, i trobant la pàtria tiranitzada per Polícrates, es va ser a Crotona, a Itàlia, on, posant lleis als italians, va ser celebérrimo en deixebles, els quals, sent fins a tres-cents, administraven els negocis públics tan noblement, que la República era una veritable aristocràcia.
| |
| − | | |
| − | ''3.'' Heràclides Pòntic refereix que Pitàgores deia de si mateix que «en un altre temps havia estat Etálides i tingut per fill de Mercuri; que el mateix Mercuri li tenia dit demanés el que volgués, excepte la immortalitat, i que ell li havia demanat el que viu i mort retingués en la memòria quant succeís». Així que mentre va viure es va acordar de tot, i després de mort va conservar la mateixa memòria. «Que temps després de mort, va passar al cos d'Euforbo i va ser ferit per Menelao. Que sent Euforbo, va dir havia estat en un altre temps Etálides, i que havia rebut de Mercuri en do la transmigració de l'ànima, com efectivament transmigrava i circuïa per tot gènere de plantes i animals; el saber el que patiria la seva ànima en l'infern i el que les altres allí detingudes. Que després que va morir Euforbo, es va passar d'ànima a Hemmótimo, el qual, volent també donar fe d'això, va passar a Branquida, i entrant en el temple d'Apol·lo, va ensenyar l'escut que Menelao havia consagrat allí»; i deia que «quan tornava de Troia va consagrar a Apol·lo el seu escut, i que ja estava podrit, quedant-li només la cara d'ivori. Que després que va morir Hemmótimo es va passar a Pirro, pescador delio, i es va acordar de nou de totes les coses, a saber com primer havia estat Etálides, després Euforbo, després Hemmótimo i de seguida Pirro». I finalment, que després de mort Pirro vi a ser Pitàgores, i es recordava de tot el que hem esmentat.
| |
| − | | |
| − | ''4.'' Diuen alguns que Pitàgores res va escriure; però s'enganyen, doncs Heràclit el físic ho està poc menys que clamant quan diu: «Pitàgores, fill de Mnesarco, es va exercitar en la història de les coses més que tots els homes, i escollint aquest gènere d'escrits es va comerciejar el seu saber, la seva molta perícia i àdhuc les arts destructores dels homes.» Va parlar així perquè havent-hi Pitàgores començat a escriure de la Naturalesa, diu així: «Per l'aire que respir, per l'aigua que bec, que no sofriré que aquest argument sigui vituperat.» S'atribueix, doncs, a Pitàgores tres escrits, a saber ''Institucions, Política, Física; ''però el que corre com de Pitàgores és de Lisis Tarentí, pitagòric, el qual, fugit de Tebas, va ser mestre d'Epaminondas. Heràclides, el fill de Serapió, diu, en el ''Compendio de Soció, ''que Pitàgores va escriure també del ''Univers, ''en versos. Un altre escrit seu s'intitula ''Discurs sagrat, ''el principi del qual és:
| |
| − | | |
| − | Venereu obsequiosos,
| |
| − | | |
| − | joves, aquestes coses amb silenci.
| |
| − | | |
| − | Tercer escrit, ''De l'ànima; ''cambra, ''De la ''pietat; cinquè, ''Helotal, pare d'Epicarm el de Cos; ''sisè, ''Crotón, i ''encara uns altres. El ''Discurs místic ''diuen és d'Hipàs, el qual el va escriure per a desacreditar Pitàgores. I també que Astón de Crotona va escriure molts llibres sota el nom de Pitàgores. Igualment diu Aristójeno que Pitàgores va aprendre molts dogmes morals de Temistoclea en Delfos. Jon de Quío diu, en els seus ''Triagmas, ''que Pitàgores va escriure un poema i ho va suposar a Orfeu. També diuen són seves les ''Catascopiadas, ''el principi de les quals és: Amb ''ningú siguis imprudent.''
| |
| − | | |
| − | ''5.'' Sosícrates, en les ''Successions, ''diu que havent-li preguntat Lleó, tirà dels fliasios, qui era, va dir: «Filòsof.» I que comparava la vida humana a un concurs festiu de totes gents; doncs així com uns vénen a ell a lluitar, uns altres a comprar i vendre, i uns altres, que són els millors, a veure; també en la vida uns neixen esclaus de la glòria; uns altres, caçadors dels havers, i altres filòsofs, amants de la virtut. Fins aquí Sosícrates. En els tres llibres de Pitàgores a dalt nomenats es contenen universalment aquests documents. No deixa que ningú ori per si mateix, ja que no sap el que li convé. Anomena a l'embriaguesa ''pernicie de l'enteniment. ''Reprova la intemperancia dient que ningú ha d'excedir-se de la justa mesura en begudes i menjars. De les coses venèries parla en aquesta forma: «De la Venus s'ha d'usar a l'hivern, no a l'estiu; a la tardor i primavera, més lleugerament; però en tot temps és cosa onerosa i res bona a la salut.» I àdhuc preguntat una vegada quan convenia usar-la, va dir: «Quan vols afeblir-te a tu mateix».
| |
| − | | |
| − | ''6.'' La vida de l'home la distribueix en aquesta forma: la puericia, vint anys; l'adolescència, vint; la joventut, vint, i vint la senectud. Aquestes edats són commensurades amb les estacions de l'any, a saber la puericia amb la primavera, l'adolescència amb l'estío, la joventut amb la tardor i la senectud amb l'hivern. Per adolescència entén la joventut, i per joventut la virilitat. Va ser el primer que va dir, com assegura Timeu, que «entre els amics totes les coses són comunes»; i que l'amistat és una igualtat. Els seus deixebles també dipositaven els seus béns en comú. Callaven per espai de cinc anys, sentint només la doctrina; i mai veien Pitàgores fins passada aquesta aprovació. D'allí d'ara endavant ja anaven a casa seva i participaven de la seva vista. S'abstenia de la fusta de xiprer per a taüts, perquè d'ella és el ceptre de Júpiter. Hemmipo escriu això en el llibre II ''De Pitàgores. ''Es refereix que va ser summament bell, i els deixebles creien era Apol·lo que havia vingut dels Hiperbóreos. Diuen igualment que despullant-se una vegada, es va veure que una de les seves cuixes era d'or. I també afirmen molts que passant una ocasió el riu Neso li va imposar aquest nom. No menys Timeu, en el llibre Xl de les seves ''Històries'' escriu que Pitàgores a les quals habiten amb els homes les anomenava deesses, verges, nimfes, i després mares.
| |
| − | | |
| − | ''7.'' Anticlides, en el llibre 11 d'Alexandre, diu que Pitàgores va avançar molt en la geometria, els principis de la qual i rudiments havia trobat abans Meris. Que es va exercitar principalment en una espècie d'ella que és l'aritmètica. I que va inventar l'escala música per una corda sola. Ni es va oblidar de la Medicina. Apol·lodor el Computista refereix que va sacrificar una hecatombe havent trobat que en un triangle rectangle la potestat de la línia hipotenusa és igual a la potestat de les dues que ho componen. D'això hi ha l'epigrama següent:
| |
| − | | |
| − | Pitàgores, trobada
| |
| − | | |
| − | aquella nobilíssima figura,
| |
| − | | |
| − | bous va matar per això en sacrifici.
| |
| − | | |
| − | ''8.'' Diuen va ser el primer que va exercitar als atletes nodrits amb carns, començant per Eurimenes, com diu Favorino en l'III dels seus ''Comentaris''; ja que fins llavors acostumaven a nodrir-se amb figues seques, formatge recent i blat, segons el mateix Favorino en la seva ''Vària història''. Però uns altres diuen que un cert Pitàgores ungidor d'atletes va ser qui solia nodrir-los així, no el nostre; doncs aquest va estar tan lluny de permetre es mengessin animals com que va prohibir el matar-los, jutjant tenen l'ànima comuna a la nostra. Això és molt versemblant. La veritat és que va manar abstenir-se de les coses animades, exercitant i acostumant als homes a la simplicitat de menges, a fi que tinguessin en tots temps el menjar amanit i a punt menjant només coses que no necessitaven foc i bevent aigua, perquè d'això dimanen la salut corporal i l'agudesa de l'enginy. Efectivament, Pitàgores només va prestar adoració al llaura d'Apol·lo-pare, que està en Delos darrere de l{{'}}''àrea còrnia'', per causa que en ella només s'ofereix blat, ordi i hojuelas, sense foc algun; però no víctimes. Així ho diu Aristòtil en la seva ''República dels delios''.
| |
| − | | |
| − | ''9.'' Afirmen va ser el primer que va dir que «l'ànima fent un necessari gir, passa d'uns animals a uns altres». Va ser també el primer que va introduir a Grècia les mesures i pesos, com diu Aristójenes el Músic. El primer que va anomenar ''Véspero i Fòsfor ''al mateix astre, segons assegura Parmènides. Va ser tan admirat de quants ho coneixien, que a les seves sentències les anomenaven ''paraules de Déu''. Àdhuc ell mateix escriu dient que «després de dos-cents set anys havia tornat de l'infern als homes». Romanien amb ell i a ell concorrien per la seva doctrina els lucans, picents, mesapis i romans. Però fins a Filolau no va ser conegut el dogma pitagòric. Aquest va ser qui va publicar aquells tan celebrats tres llibres que Plató va escriure se li compressin per cent mines. No eren menys de sis-cents els deixebles que de nit concorrien a sentir-ho; i els que aconseguien poder-ho veure, ho escrivien als seus familiars, com que havien obtingut una cosa gran. Els metapontins anomenen a la seva casa ''Temple de Ceres, i Museu ''al paratge en què estava, com diu Favorí en les seves ''Varia historia''. Amb tot això, altres pitagòrics deien que «no han de manifestar-se totes les coses a tots», com refereix Aristójenes en el llibre X ''De ''les ''lleis eruditives o instructives''. Així, preguntat Jenófilo Pitagòric com s'instruïa bé un fill, va respondre: «Sent ciutadà d'una ciutat que tingui bones lleis».
| |
| − | | |
| − | ''10.'' Va formar per Itàlia molts homes honests i bons, singularment Zaleuco i Carondas, legisladors. Era molt destre per a fer amistats, i si sabia que algun era participi dels seus símbols, després l'hi feia company i amic. Els seus símbols eren aquests: ''No ferir el foc amb l'espasa. No passar per sobre de la balança. No estar assegut sobre el quénice. No menjar cor. Ajudar a portar la càrrega, i no imposar-la. Tenir sempre agafades les cobertes del llit. No portar la imatge de Déu en l'anell. Esborrar el vestigi de l'olla en la cendra. No estregar la cadira amb oli. No pixar de cara al sol. No caminar fora del camí públic. No tirar mà sense reflexió. No tenir orenetes sota el seu mateix sostre. No criar aus d'ungles sofrages. No pixar ni caminar sobre les talladures d'ungles i cabells. Apartar l'espasa aguda. No tornar a la pàtria qui se n'absenti. ''
| |
| − | | |
| − | ''11.'' ''Per no ferir el foc amb l'espasa'' volia significar que no s'ha d'incitar la ira i indignació dels poderosos. ''No passar per sobre de la balança'', això és, no traspassar la igualtat i justícia. ''No estar assegut sobre el quénice'' és tenir igual cuidat del present que del futur; doncs un quénice és l'aliment per a un dia. Pel ''no menjar cor'' expressava que no s'ha de turmentar l'ànim amb angoixes i dolors. Pel de ''no tornar el que s'absenta'' exhortava al fet que els que han de partir d'aquesta vida no estiguin desordenadament pegats a ella, ni lliurats als seus delits. Per aquest terme s'explica el restant, per no detenir-nos més en això.
| |
| − | | |
| − | ''12.'' Manava sobretot el no menjar rojillo ni melanuro, i abstenir-se també del cor i de les faves. Aristòtil diu que també prohibia el menjar matriu i roger algunes vegades. Hi ha qui digui que s'acontentava amb mel, amb panal o àdhuc amb pa només, i que no bevia vi entre dia. La seva ordinària vianda eren herbes cuites i crues; rares vegades cosa de mar. Vestia una estola blanca i neta, i les altres vestidures de llana també blanques, doncs les teles de lli encara no havien arribat a aquelles parts. Mai va ser vist en passejos, en coses venèries, ni en embriagueses. S'abstenia de burles i de tota burla, com són dits i motejos pesats. Trobant-se airat, mai castigava a cap esclau o lliberto. En ensenyar amb l'exemple ho anomenava ''cigonyitzar''.
| |
| − | | |
| − | ''13.'' Usava de les adivinacions que es fan per presagi i per averany; però molt poc de les quals pel foc, excepte l'encens. Els seus sacrificis eren de coses inanimades, bé que alguns diuen que només sacrificava galls i cabrits de llet anomenats recentales, però mai bens. Aristójenes diu que va permetre menjar de tots els animals, menys de bou de labranza i del camero; i ell mateix assegura que va rebre de Temistoclea els dogmes en Delfos, segons indiquem a dalt. Jeroni escriu que havent descendit a l'infern, va veure l'ànima d'Hesíode lligada a una columna de bronze, i rechinaba; i a la d'Homer penjada d'un arbre i voltada de colobres, raó per la qual havia dit dels déus. Que eren també castigats els que no van voler usar de les seves pròpies dones: per aquestes coses era molt venerat dels crotoniates. Aristip Cireneo diu en els seus llibres ''De'' ''fisiologia ''que Pitàgores va obtenir aquest nom perquè sempre deia veritat, no menys que Pitio.
| |
| − | | |
| − | ''14.'' Es diu que sempre estava exhortant als seus deixebles al fet que cada vegada que tornessin a casa diguessin:
| |
| − | | |
| − | On vaig ser?, on vaig estar?
| |
| − | | |
| − | Quines coses vaig practicar que no hagués de?
| |
| − | | |
| − | Que prohibia s'oferissin víctimes sagnants, i només permetia s'adornessin les llaures incruentes. No sofria es jurés per Déu, doncs cadascun deu per les seves obres fer-se digne de crèdit. Que han de ser reverenciats els ancians, tenint per més venerable el que és primer en temps; així com en el cel és millor l'orto que l'ocàs; en el temps, el principi millor que la fi, i en la vida és millor la generació que la corrupció. Que en l'honor s'han de preferir els déus als semidioses, els herois als homes, i a aquests els pares. Que les mútues converses han de ser tals que no se'ns facin enemics els amics, sinó amics els enemics. Que res s'ha de creure propi. Que s'ha d'afavorir la llei i perseguir la injustícia Que no s'han d'arrencar ni destruir les plantes bones, ni fer mal als animals que no són nocius. Que s'ha d'usar pudor i circumspecció o reverència, no estant sempre o vessat en riure o cobert de tristesa. Que s'ha de viatjar, ja amb lentitud, ja amb afany. Que s'ha d'exercitar la memòria. Que estant airat no s'ha de dir ni fer cap cosa. Que s'ha de tenir en estima tota divinació. Que s'ha d'usar del cant amb lira. Que s'han de cantar himnes als déus, i proclamar les degudes lloances als homes.
| |
| − | | |
| − | ''15.'' Prohibia menjar faves, per raó que constant aquestes de molt aire, participen també molt de l'animat, encara que d'altra banda facin bon estómac, i fan lleus i sense pertorbacions les coses somiades. Alexandre, en les ''Successions dels'' ''filòsofs, ''diu haver trobat en els escrits pitagòrics també les coses següents: Que el principi de totes les coses és la unitat, i que d'aquesta procedeix la dualitat, que és indefinida i depèn, com a matèria, de la unitat que la causa. Així, la numeració prové de la unitat i de la dualitat indefinida. Dels nombres provenen els punts; d'aquests, les línies; de les Iínies, les figures planes; de les figures planes, les sòlides, i d'aquestes els cossos sòlids, dels quals consten els quatre elements, foc, aigua, terra i aire, que transcendeixen i giren per totes les coses, i d'ells s'engendra el món animat, intel·lectual, esfèric, que abraça al mig a la terra, també esfèrica i habitada en tot el seu voltant.
| |
| − | | |
| − | ''16.'' Que hi ha antípodes, nosaltres sota i ells damunt. Que al món existeixen per meitat la llum i l'ombra, la calor i el fred, el sec i l'humit. D'aquests, quan regna la calor és estiu; quan ho fa el fred, hivern. Que quan aquestes coses es divideixen per iguals parts, són molt bones les estacions de l'any, de les quals les flors és la saludable primavera, i la que fineix és la malaltissa tardor. Quant al dia, floreix l'aurora i mor la tarda, per la raó de la qual és també més insalubre. Que l'aire que circueix la terra quiet o no agitat és malaltís, i quantes coses hi ha en ell són mortals. Que l'aire superior es mou sempre, és pur i sa, i quants en ell habiten són immortals i per tant, divins.
| |
| − | | |
| − | ''17.'' Que el sol i la lluna i altres astres són déus, ja que en ells regna la calor, que és causa de la vida. Que la lluna és il·luminada pel sol. Que els homes tenen cognació amb els déus, perquè l'home participa de la calor, i així Déu exerceix en nosaltres la seva providència. Que el fat és la causa de l'administració de les coses en comú i en particular. Que els rajos del sol penetren per l'èter frígid i pel dens, doncs ells a l'aire ho anomenen ''èter frígid'', i al mar humit, ''èter dens''. Que aquests rajos penetren àdhuc fins al profund, i amb això donen vida a totes les coses. Que viuen totes les coses que participen de calor, i, per tant, les plantes són animals, encara que no totes tenen ànima. Que l'ànima és una partícula de l'èter, del càlid i del frígid, com a partícip que és de l'èter frígid. Que l'ànima i la vida són coses diferents, i que aquella és immortal, ja que és immortal allò que ella va ser presa o separada. Que els animals s'engendren de si mateixos per llavor; però la generació feta per la terra, i desenvolupada en el si d'aquesta, és insubsistent.
| |
| − | | |
| − | ''18.'' Que la llavor és una gota o partícula del cervell, que conté en si un valor càlid. Que quan aquesta s'infon en la matriu cauen del cervell l'ícor, l'humor i la sang, dels quals es formen la carn, els nervis, els ossos, els pèls i tot el cos; i del vapor procedeixen l'ànima i els sentits. La seva primera formació i concreció es fa en quaranta dies, i després, perfeccionant-se per raó harmònica, neix l'infant al cap de set, al cap de nou, o a tot estirar al cap de deu mesos. Que té en si tots els principis de vida, units i ordenats en raó harmònica, sobrevenint cadascun en determinats temps.
| |
| − | | |
| − | ''19.'' Que els sentits en general, i especialment el de la vista, són un vapor molt càlid; per això diem que travessa l'aire i aigua, doncs el càlid és rebutjat pel frígid, perquè si era fred el vapor dels ulls, es passaria a l'aire semblant a si. Això és que Pitàgores en alguns llocs anomena als ulls ''portes del sol''. El mateix dogmatitza sobre les oïdes i altres sentits.
| |
| − | | |
| − | ''20.'' En tres parts divideix l'ànima humana, a saber en ment, en saviesa, i en ira, i la ira es troba també en els altres animals, però la saviesa només en l'home. Diu que el principi de l'ànima està des del cor fins al cervell i que la part d'ella situada en el cor és la ira. Que la saviesa i la ment estan en el cervell, i d'elles, diuen, ragen els sentits com a derivacions. Que la part capaç de saviesa és immortal; les altres, mortals. Que l'ànima es nodreix de la sang, i les paraules són vents de l'ànima. Que aquesta és invisible, com les paraules, perquè també l'èter és invisible. Que els vincles de l'ànima són les venes, les artèries i els nervis; però tan bon punt es fortifica i queda per si sola, els seus vincles són la raó i les operacions. Que l'ànima tirada a la terra va divagant en l'aire, semblant al cos. Que Mercuri és l'administrador de les ànimes, i per això es diu ''Conductor'', ''Porter'' i ''Terrestre'', a causa que treu les ànimes dels cossos, de la terra i del mar; les pures les condueix a l'alt; però a les impures ni àdhuc s'apropa ell, ni elles entre si, sinó que les lliguen les Fúries amb vincles fermíssims i indissolubles. Que tot l'aire està ple d'ànimes cregudes semidéus i herois, les quins causen els somnis als homes, i els senyals de malaltia i salut. Ni només als homes, sinó també a les ovelles i altre bestiar. Que a aquestes es dirigeixen les lustracions i sacrificis expiatius, totes les adivinacions, els vaticinis i coses semblants.
| |
| − | | |
| − | ''21.'' Diu que el major que té l'home és que l'ànima indueix al bé o al mal; que és feliç l'home a qui li toca una ànima bona, i que aquesta mai està quieta, ni té sempre un curs mateix. Que el just té força de jurament, i pel mateix Júpiter es diu ''Jurament''. Que la virtut és harmonia, ho és la salut, ho és tota cosa bona, ho és també Déu, i àdhuc totes les coses existeixen per l'harmonia. Que l'amistat és una igualtat harmònica. Que els honors han de donar-se als déus i herois; mes no honors iguals, doncs als déus s'han de donar sempre amb llaors, amb vestidures blanques i amb puresa; però als herois, des del migdia d'ara endavant. Que aquesta puresa s'adquireix per mitjà d'expiacions, lavatoris i aspersions; evitant els funerals, el llit i tota cosa bruta, i abstenint-se de menjar carns somortes, rogers, melanuros, ous i animals nascuts d'ous, faves i altres coses que prohibeixen els que dirigeixen ritus i sacrificis en els temples.
| |
| − | | |
| − | [...]
| |
| − | | |
| − | ''25.'' Va morir Pitàgores en aquesta forma. Estant assegut amb els seus amics a casa de Miló, va succeir que un dels quals no havia volgut admetre amb si va pegar foc a la casa per enveja. Però alguns diuen que ho van executar els mateixos crotoniates, temorosos que els posés govern tirànic. Que havent-hi Pitàgores escapat de l'incendi, es va entrar en un camp de faves, i es va parar allí dient: «Millor és ser agafat que trepitjar aquestes faves», i «Millor és ser mort que parlar». Amb això va descobrir la gola als quals ho seguien. Així que van ser morts molts dels seus deixebles, fins a en nombre de quaranta, i van fugir altres pocs, del nombre dels quals van ser Arquites Tarentino i Lisis, abans nomenat. Dicearc escriu que Pitàgores va morir fugitiu en el temple de les Muses que hi ha en Metaponto, havent romàs allí sense menjar quaranta dies. Però Heràclides, després d'haver donat sepultura en Delos a Ferècides, es va tornar a Itàlia; i com trobés un gran convit a casa de Miló Crotoniata, va partir a Metaponto; i que no volent ja viure més, va morir allí privant-se del menjar.
| |
| − | | |
| − | ''26.'' Hermipo diu que, estant en guerra agrigentins i siracusans, va sortir Pitàgores amb els seus deixebles i sequaces en favor dels agrigentins; i que derrotats aquests, anava girant al costat d'un camp de faves, on ho van matar els siracusans. Els altres fins a trenta-cinc van ser cremats a Tàrent, volent oposar-se als primers ciutadans al govern de la república. Una altra cosa diu també de Pitàgores Hermipo, i és: «Que passat a Itàlia, es va fer una habitació subterrània i va manar a la seva mare notés per escrit quant succeïa, assenyalant també el temps; després es va entrar en el subterrani, donant-li la seva mare escrites quantes coses esdevenien fora. Que passat temps, va sortir Pitàgores flac i macilent, i congregant gents va dir que tornava de l'infern, i els anava explicant les coses esdevingudes. Que els oïdors, commoguts del que havia dit, prorrompent en llàgrimes i laments, i van creure en Pitàgores alguna cosa diví, de manera que li van lliurar les seves dones perquè aprenguessin els seus preceptes; d'on va venir que van ser anomenades ''Pitagòriques''. [...]
| |
| − | {{Ref|Ref=''Vidas de los más ilustres filósofos griegos,'' Orbis, Barcelona 1985, Vol. II, selección de p.101-112. (Traducción de José Ortiz y Sainz, fines del s. XVIII).|Títol=Vidas de los más ilustres filósofos griegos,|Cita=true}}
| |
| − | {{InfoWiki}}
| |