Autor:Anaxímenes

(Αναξιμένης)

Filòsof grec presocràtic de l'escola milesia. Va viure a Milet cap a mitjan segle VI aC i va ser amic i deixeble d'Anaximandre. Va escriure una obra segurament titulada Sobre la naturalesa (περί φύσεως), de la qual es conserven alguns fragments recollits per autors posteriors. Aquesta obra, com la del seu mestre Anaximandre, estava escrita en prosa, però en un estil encara més pla i assequible, sense referències a «lluites entre contraris» ni a «indemnitzacions per injustícies» entre els components de la physis. Continua l'especulació dels seus antecessors (Tales i Anaximandre) sobre l'arkhé (ἀρχή) explicatiu de la physis (φύσις) i accepta d'ells l'orientació plenament monista, la inexistència del buit i un cert hilozoisme. D'Anaximandre accepta també que totes les coses procedeixen d'una i acabaran dissolent-se en ella. No obstant això, s'acosta a Tales en pensar que el arkhé ha de ser un element material concret conegut per l'experiència que, segons ell, és el aire.

El fragment en el qual se cita textualment les paraules d'Anaxímenes és el següent: «Anaxímenes de Milet, fill d'Eurístrat, va declarar que l'origen de les coses existents era l'aire, perquè d'ell procedeixen totes les coses i en ell es dilueixen de nou. «Exactament igual que la nostra ànima (ψυχἠ), que és aire, diu, ens manté units, així també l'alè [o buf] i l'aire envolten tot el cosmos». Aire i alè s'usen com a sinònims» (Aeci, I,3,4) (Guthrie, W.K.C., Historia de la filosofía griega, Gredos, Madrid 1984, Vol. I, p.133). Una altra font important ens l'ofereix Diògenes Laerci (vegeu el text).

Així, de la mateixa manera que Tales, Anaxímenes torna a pensar en una de les formes familiars de la matèria com a principi explicatiu. Però, com Anaximandre, i ja que l'aire tot ho envolta i tot ho penetra (no accepta la possibilitat del buit, encara que seria millor dir que la idea mateixa del buit és posterior i que, per tant, cap d'aquests autors ni tan solament es planteja la seva possibilitat i donen per descomptat que tot està ple), aquest aire és considerat àpeiron (ἄπειρον), encara que només en el sentit de l'il·limitat físicament. En aquest sentit, el pensament d'Anaxímenes suposa una certa reculada davant l'extraordinària valentia intel·lectual d'Anaximandre i la seva elevada abstracció. Però, si bé és cert que en alguns aspectes Anaxímenes no aconsegueix les altes cotes del pensament del seu mestre, en canvi fa un pas important en la comprensió de la naturalesa, en assenyalar els mecanismes de l'aparició de les diferències qualitatives i de la diversitat de l'existent a partir d'un únic principi. Anaximandre afirmava que l'il·limitat (àpeiron) era l'arkhé del qual sorgeixen els contraris, però no explicava el pas de l'aparició d'aquests a partir d'aquell. Anaxímenes, que considerava l'aire com l'arkhé o principi de tot, i sense recórrer a una substantivació de les qualitats, utilitzant el còmode expedient de posar un article neutre davant (el calent, l'humit, etc.), busca una explicació mecànica: tot el que existeix està format per la condensació o rarefacció de l'aire. Amb això, en assenyalar que les diferències qualitatives s'expliquen per diferències quantitatives, obre les portes a una possible matematització de la naturalesa, i elimina qualsevol rastre de referència mítica en l'explicació de la diversitat de fenòmens i entitats que poblen la naturalesa. Si les diferències de qualitat s'expliquen per diferències de quantitat, llavors tot pot ser matematitzat. Aquest corol·lari no el va aconseguir el mateix Anaxímenes, encara que en la seva concepció estan els gèrmens d'aquesta idea que desenvolupessin posteriorment els pitagòrics.

Amb Anaxímenes, el concepte d'aire (aer) passa a adquirir el seu significat actual (substància invisible que ens envolta aparentment sense límits), ja que anteriorment aer significava humitat, boira i foscor. Però, formalment, segueix conservant una certa associació amb creences mítiques ancestrals que vinculen l'ànima (ψυχἠ) a l'alè (i que segueixen presents en el llenguatge vulgar en expressions com «exhalar l'últim sospir» per a indicar la mort d'algú). Aquesta associació entre ànima-vida i alè, o aquesta concepció de l'ànima-hàlit es remunta a creences antigues que estaven renaixent en l'època d'Anaxímenes de mà dels seguidors de l'orfisme. És a dir, que encara que entre els òrfics i entre els creients en concepcions mítiques anteriors es donés una relació mística entre aire, vida, ànima i esperit, no significa que la filosofia d'Anaxímenes sigui de naturalesa mítica ni religiosa. (Repari's que diverses paraules pertanyents al camp semàntic del significat d'aire, com ara pneuma, ánemos o spiros, originen paraules com a esperit o ànima). Més aviat ha de pensar-se que la concepció del arkhé com a aire, entès com a principi de «tot» el natural és coherent amb la concepció hilozoista dels milesis: la matèria del món ha de ser també la matèria de la vida. De fet, el mateix Demòcrit, conseqüent amb la seva concepció atomista pansomàtica (corporeïsme universal: totes les entitats són cos), accepta també l'existència d'àtoms d'ànima que considera semblants als àtoms d'aire.

En la seva concepció cosmològica, Anaxímenes, seguint la seva concepció de l'aire com a principi susceptible de disminuir o augmentar (rarefacció i condensació) que està sempre en moviment (considera al moviment com a etern), afirma que aquest aire es presenta com a foc, com a aire, aigua i terra. Aquests processos de condensació i rarefacció expliquen tant la diversitat de canvis físics en la naturalesa (multiplicitat) com la unitat (monisme) del seu origen. Segons Anaxímenes, la terra és plana i per això pot mantenir-se en l'aire (tornant a la idea de Tales d'una terra sostinguda per alguna cosa, i no acceptant la genial hipòtesi d'Anaximandre d'una terra que no necessita suport pel fet mateix d'estar en el centre dels anells pels quals circulen els astres celestes). Creu també que el sol és pla i constituït per terra, com els altres cossos celestes. També explica els fenòmens naturals com el vent, la pluja, els volcans, el tro, el raig, la neu, etc. des de la seva perspectiva de condensació i rarefacció, eliminant qualsevol rastre d'entitats mítiques.