Diferència entre revisions de la pàgina «Kierkegaard, Søren Aabye»
De Wikisofia
m (bot: - sí signava amb + sí que signava amb) |
|||
| (6 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 7: | Línia 7: | ||
[[Image:kierke7.gif|thumb]] | [[Image:kierke7.gif|thumb]] | ||
[[Image:kierke6.gif|thumb]] | [[Image:kierke6.gif|thumb]] | ||
| − | Filòsof i teòleg danès, nascut a Copenhaguen; es va anomenar a si mateix «res més que poeta i pensador cristià». Va estudiar a Copenhaguen i va seguir un curs de filosofia a Berlín, amb [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]]. És considerat un dels pensadors precursors de l'[[existencialisme|existencialisme]]. La seva vida comprèn pocs esdeveniments destacables; però aquests –la relació amb el seu pare, a causa dels "pecats" del qual creia que un càstig diví amenaçava la seva família; les seves relacions amb Regina Olson i la seva vocació de pastor de l'Església reformada, els dos darrers processos interromputs per l'angoixa que li causava un defecte físic o psíquic, que ell anomenava «l'agulló de la carn» i del que s'ignora totalment la seva naturalesa– els va viure amb tal intensitat i apassionament, com narra en el seu ''Diari'', de cinc mil pàgines i vint volums, escrit de 1834 a 1855, fins dos mesos abans de la seva mort, que no poden | + | Filòsof i teòleg danès, nascut a Copenhaguen; es va anomenar a si mateix «res més que poeta i pensador cristià». Va estudiar a Copenhaguen i va seguir un curs de filosofia a Berlín, amb [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]]. És considerat un dels pensadors precursors de l'[[existencialisme|existencialisme]]. La seva vida comprèn pocs esdeveniments destacables; però aquests –la relació amb el seu pare, a causa dels "pecats" del qual creia que un càstig diví amenaçava la seva família; les seves relacions amb Regina Olson i la seva vocació de pastor de l'Església reformada, els dos darrers processos interromputs per l'angoixa que li causava un defecte físic o psíquic, que ell anomenava «l'agulló de la carn» i del que s'ignora totalment la seva naturalesa– els va viure amb tal intensitat i apassionament, com narra en el seu ''Diari'', de cinc mil pàgines i vint volums, escrit de 1834 a 1855, fins dos mesos abans de la seva mort, que no poden sinó ser el teló de fons de malenconia i desesperació, que ell denomina «malaltia mortal», sobre el qual construeix el seu pensament filosòfic. La seva filosofia és, a més de [[crítica|crítica]] de la filosofia entesa com a [[sistema|sistema]], tal com la va desenvolupar [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], sobretot reflexió personal sobre la pròpia [[existència|existència]], convençut que l'home no pot ser sinó cristià. De la filosofia de Hegel opina que és tan inútil com el castell que, acabat de construir, algú abandonés per a viure en una barraca, i no hi veu cap traça de la pròpia individualitat, que és el que realment importa a l'home; és creadora, a més, de falses perspectives d'[[infinit, infinitud|infinitud]]. Així, doncs, Kierkegaard va sustentar dues crítiques principals contra l'idealisme especulatiu (''Post-scriptum definitiu i no científic a les engrunes filosòfiques'', 1846): la noció d'irreductibilitat del singular a la totalitat del sistema (en contra del sistema hegelià), i el compromís natural del subjecte de la teoria amb aquells que teoritza, d'aquí la impossibilitat de concebre's com a observadors «destacats» de l'existència (com posteriorment ho tematitzarà [[Autor:Dilthey, Wilhelm|Dilthey]]). Així, per Kierkegaard, la participació en l'existència i la singularitat irreductible són les dues bases fonamentals i anti-especulatives que diferencien la investigació existencial del transcendentalisme i l'[[idealisme]]. |
| − | «La veritat és la subjectivitat», afirma, en ''Postil·la conclusiva no científica ''(1846); i el «singular», l'[[individu|individu]], és essencialment finit i no pot aconseguir un saber total a través d'un sistema d'idees; només pot | + | «La veritat és la subjectivitat», afirma, en ''Postil·la conclusiva no científica ''(1846); i el «singular», l'[[individu|individu]], és essencialment finit i no pot aconseguir un saber total a través d'un sistema d'idees; només pot acostar-se progressivament a la veritat de la pròpia existència, al terme de la qual no existeix cap veritat racional o [[objectivitat|objectiva]], com a mer fet que és d'una existència absurda que només cobra sentit si és religiosa. A la constatació que ningú aconsegueix allò que s'està obligat a ser, s'arriba a través de successives aproximacions, determinades, segons explica en ''El concepte d'ironia ''(1841), perquè l'home, que és «absoluta negativitat» o impossibilitat de donar-se [[sentit|sentit]] a si mateix, no pot sinó anar optant entre possibilitats diferents. Tals aproximacions són els estadis que descriu sobretot en ''O l'un o l'altre'' (1843), ''Temor i tremolor ''(1843) i'' Etapes d'un camí de la vida ''(1845). Són tres: la vida ''estètica'', la vida ''ètica ''i la vida ''religiosa''. L'estadi estètic està representat per la figura del ''Don Joan'', de Mozart, el seductor que persegueix un ideal de vida [[hedonisme|hedonista]] i sensual i que, en no reconèixer als altres sinó com a objectes, tampoc es realitza com a veritable [[subjecte |subjecte]]. La nova possibilitat s'obre amb una altra opció: la de la vida ètica. La nova relació amb els altres que amb ella s'inicia la simbolitza el matrimoni i l'estat de compromisos ètics i de compliment de [[deure|deures]] que imposa, que suposen una certa universalitat. L'home té encara la possibilitat d'un major coneixement de si mateix en un pla superior: la ''vida religiosa''. Aquella que exemplifica el sacrifici del seu fill Isaac per Abraham, el qual "no entén", però "creu". De la mateixa manera, l'individu que no entén la [[fe|fe]] i creu es troba davant l'[[absurd|absurd]], però també es descobreix a si mateix com [[subjectivitat|subjectivitat]], en experimentar-se com a ''negació de si mateix''. El pas del segon al tercer estadi requereix una suspensió total de la manera de pensar pròpia de l'estadi ètic i un ''salt'', que anomena «dialèctic», cap a la fe. Encara li queda a l'home, fins i tot religiós, la possibilitat d'apartar-se de la veritat; el que li espera en el futur es fa sempre actual en l'instant –amb «temor i tremolor»–, i per això l'home roman sempre en l'[[angoixa|angoixa]], que pot traduir-se com a esperança del futur. |
Kierkegaard va utilitzar en les seves obres molts i curiosos pseudònims: ''Victor Eremita, Johanne de Silentio, Hilarius religator ''[encuadernador], ''Frater Taciturnus'', etc.; amb ells exposava punts de vista diferents dels que en realitat ell sostenia en les obres que sí que signava amb el seu nom, que eren dissertacions teològiques i sermons cristians. Per altra part, en escriure amb pseudònim Kierkegaard vol manifestar una llunyania amb el tetx escrit, és a dir, manifestar una dessacralització del text al mateix temps que pot apartar-se d'ell i sostenir diferents punts de vista a partir de diferents pseudònims. | Kierkegaard va utilitzar en les seves obres molts i curiosos pseudònims: ''Victor Eremita, Johanne de Silentio, Hilarius religator ''[encuadernador], ''Frater Taciturnus'', etc.; amb ells exposava punts de vista diferents dels que en realitat ell sostenia en les obres que sí que signava amb el seu nom, que eren dissertacions teològiques i sermons cristians. Per altra part, en escriure amb pseudònim Kierkegaard vol manifestar una llunyania amb el tetx escrit, és a dir, manifestar una dessacralització del text al mateix temps que pot apartar-se d'ell i sostenir diferents punts de vista a partir de diferents pseudònims. | ||
| + | |||
| + | Veg. [[Filosofia de l'existència]]. | ||
__________________________________________ | __________________________________________ | ||
Revisió de 18:53, 10 juny 2020
Avís: El títol a mostrar «Søren Kierkegaard» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Kierkegaard, Søren Aabye».
Filòsof i teòleg danès, nascut a Copenhaguen; es va anomenar a si mateix «res més que poeta i pensador cristià». Va estudiar a Copenhaguen i va seguir un curs de filosofia a Berlín, amb Schelling. És considerat un dels pensadors precursors de l'existencialisme. La seva vida comprèn pocs esdeveniments destacables; però aquests –la relació amb el seu pare, a causa dels "pecats" del qual creia que un càstig diví amenaçava la seva família; les seves relacions amb Regina Olson i la seva vocació de pastor de l'Església reformada, els dos darrers processos interromputs per l'angoixa que li causava un defecte físic o psíquic, que ell anomenava «l'agulló de la carn» i del que s'ignora totalment la seva naturalesa– els va viure amb tal intensitat i apassionament, com narra en el seu Diari, de cinc mil pàgines i vint volums, escrit de 1834 a 1855, fins dos mesos abans de la seva mort, que no poden sinó ser el teló de fons de malenconia i desesperació, que ell denomina «malaltia mortal», sobre el qual construeix el seu pensament filosòfic. La seva filosofia és, a més de crítica de la filosofia entesa com a sistema, tal com la va desenvolupar Hegel, sobretot reflexió personal sobre la pròpia existència, convençut que l'home no pot ser sinó cristià. De la filosofia de Hegel opina que és tan inútil com el castell que, acabat de construir, algú abandonés per a viure en una barraca, i no hi veu cap traça de la pròpia individualitat, que és el que realment importa a l'home; és creadora, a més, de falses perspectives d'infinitud. Així, doncs, Kierkegaard va sustentar dues crítiques principals contra l'idealisme especulatiu (Post-scriptum definitiu i no científic a les engrunes filosòfiques, 1846): la noció d'irreductibilitat del singular a la totalitat del sistema (en contra del sistema hegelià), i el compromís natural del subjecte de la teoria amb aquells que teoritza, d'aquí la impossibilitat de concebre's com a observadors «destacats» de l'existència (com posteriorment ho tematitzarà Dilthey). Així, per Kierkegaard, la participació en l'existència i la singularitat irreductible són les dues bases fonamentals i anti-especulatives que diferencien la investigació existencial del transcendentalisme i l'idealisme.
«La veritat és la subjectivitat», afirma, en Postil·la conclusiva no científica (1846); i el «singular», l'individu, és essencialment finit i no pot aconseguir un saber total a través d'un sistema d'idees; només pot acostar-se progressivament a la veritat de la pròpia existència, al terme de la qual no existeix cap veritat racional o objectiva, com a mer fet que és d'una existència absurda que només cobra sentit si és religiosa. A la constatació que ningú aconsegueix allò que s'està obligat a ser, s'arriba a través de successives aproximacions, determinades, segons explica en El concepte d'ironia (1841), perquè l'home, que és «absoluta negativitat» o impossibilitat de donar-se sentit a si mateix, no pot sinó anar optant entre possibilitats diferents. Tals aproximacions són els estadis que descriu sobretot en O l'un o l'altre (1843), Temor i tremolor (1843) i Etapes d'un camí de la vida (1845). Són tres: la vida estètica, la vida ètica i la vida religiosa. L'estadi estètic està representat per la figura del Don Joan, de Mozart, el seductor que persegueix un ideal de vida hedonista i sensual i que, en no reconèixer als altres sinó com a objectes, tampoc es realitza com a veritable subjecte. La nova possibilitat s'obre amb una altra opció: la de la vida ètica. La nova relació amb els altres que amb ella s'inicia la simbolitza el matrimoni i l'estat de compromisos ètics i de compliment de deures que imposa, que suposen una certa universalitat. L'home té encara la possibilitat d'un major coneixement de si mateix en un pla superior: la vida religiosa. Aquella que exemplifica el sacrifici del seu fill Isaac per Abraham, el qual "no entén", però "creu". De la mateixa manera, l'individu que no entén la fe i creu es troba davant l'absurd, però també es descobreix a si mateix com subjectivitat, en experimentar-se com a negació de si mateix. El pas del segon al tercer estadi requereix una suspensió total de la manera de pensar pròpia de l'estadi ètic i un salt, que anomena «dialèctic», cap a la fe. Encara li queda a l'home, fins i tot religiós, la possibilitat d'apartar-se de la veritat; el que li espera en el futur es fa sempre actual en l'instant –amb «temor i tremolor»–, i per això l'home roman sempre en l'angoixa, que pot traduir-se com a esperança del futur.
Kierkegaard va utilitzar en les seves obres molts i curiosos pseudònims: Victor Eremita, Johanne de Silentio, Hilarius religator [encuadernador], Frater Taciturnus, etc.; amb ells exposava punts de vista diferents dels que en realitat ell sostenia en les obres que sí que signava amb el seu nom, que eren dissertacions teològiques i sermons cristians. Per altra part, en escriure amb pseudònim Kierkegaard vol manifestar una llunyania amb el tetx escrit, és a dir, manifestar una dessacralització del text al mateix temps que pot apartar-se d'ell i sostenir diferents punts de vista a partir de diferents pseudònims.
Veg. Filosofia de l'existència.
__________________________________________
Textos de Kierkegaard.
la subjectivitat és la veritat
el jo relació que es relaciona amb si mateixa
la desesperació com a discordança
el jo deslligat del poder que el sosté
el jo fantàstic: manca de finitud
el jo mesquí: manca d'infinitud
el jo irreal, manca de necessitat
el jo trivial, manca de possibilitat
__________________________________________________________
https://www.wikisofia.cat/wiki/Recurs:Textos_de_Kierkegaard