Recurs:Text de Jesús Mosterín sobre els mems

La paraula “mem”, que recorda a memòria, va ser encunyada el 1976 per Richard Dawkins com analogia amb el terme gen, les unitats d’informació genètica. Els mems són les unitats o trossos elementals d’informació cultural, els trets culturals, les unitats convencionals que usem per a analitzar els continguts culturals en un context donat. La noció de mem ha estat adoptada i desenvolupada per diversos biòlegs, psicòlegs, filòsofs i antropòlegs culturals com John Bonner, Susan Blackstone, Dennett i William Durham. Així com l’evolució biològica és fonamentalment evolució dels gens, l’evolució cultural és evolució dels mems. La informació genètica es transmet només verticalment (de pares a fills), mentre que la cultural es transmet també d’altres maneres, horitzontal (entre germans o amics) o obliquament (a membres de la generació següent que no són els propis fills). Les unitats d’informació genètica són els gens; les d’informació cultural són els mems. La cultura de l’individu x en l’instant t és el conjunt dels mems emmagatzemats al cervell de x en aquest moment t. Els mems es transmeten o contagien de cervell a cervell i constitueixen una xarxa. Aquesta xarxa cultural és un efecte fenotípic dels organismes que la teixeixen, de la mateixa manera que la tela d’aranya és un efecte fenotípic de l’aranya individual i l’escull coral·lí és un efecte fenotípic col·lectiu dels pòlips que l’han anat creant.

La competència lingüística d’un parlant és el coneixement interioritzat o tàcit del sistema de regles subjacents a la seva llengua, i en particular al seu idiolecte. L’actuació (performance) consisteix en les preferències (o inscripcions) efectivament produïdes o proferides pel parlant. Aquesta terminologia, usual en la lingüística generativa, és paral·lela a la distinció entre langue i parole anteriorment establerta per Ferdinand de Saussure. La diferència entre competència i actuació equival a la diferència entre cultura i producte cultural, és a dir, entre cultura com a informació (en aquest cas, el sistema lingüístic, amb la seva gramàtica i el seu lèxic) i els efectes fenotípics de la cultura (en aquest cas, les proferències o inscripcions concretes), que al seu torn és paral·lela a la distinció biològica entre el genotip com a informació i els seus efectes fenotípics en el cos i la conducta.

De la mateixa manera que la dinàmica física explica els canvis en les posicions dels mòbils mitjançant forces com la gravetat o l’electromagnetisme, i que la dinàmica biològica (la teoria de l’evolució) explica els canvis de les espècies en el temps mitjançant forces com les mutacions o la selecció natural, la dinàmica cultural tracta d’explicar els canvis culturals en el temps mitjançant forces com ara la comunicació, l’aïllament, l’elecció individual, l’aculturació i la coacció.

Amb freqüència es compara l’evolució de les espècies biològiques amb la de les cultures grupals o la dels grups culturals. És cert que hi ha una gran semblança entre l’especiació al·lopàtrica i la fragmentació cultural. L’especiació al·lopàtrica, per aïllament geogràfic, provoca l’aïllament reproductiu i l’evolució genètica diferencial (les noves mutacions en una subpoblació ja no es difonen en l’altra i les diferències s’acumulen fins a produir dues espècies diferents). La fragmentació cultural, també per aïllament geogràfic o social, provoca l’aïllament comunicatiu i l’evolució cultural diferencial (les noves idees en un subgrup ja no es difonen en l’altre i les diferències s’acumulen fins a produir dos grups culturals diferents). Així, l’aïllament de les poblacions de la mateixa espècie pot conduir al sorgiment de noves espècies, mentre que l’aïllament de poblacions que parlin la mateixa llengua, per exemple, pot conduir al sorgiment de noves llengües, com va succeir amb la fragmentació del llatí en llengües romàniques després de la caiguda de l’Imperi romà.

Els paral·lelismes entre l’evolució biològica i la cultural no han de fer-nos passar per alt les seves diferències. Dawkins va proposar els mems com a contrapunt cultural dels gens. ¿Fins a quin punt són comparables? Heus aquí algunes diferències importants. Mentre coneixem el mecanisme subjacent a la informació genètica (la doble hèlice de DNA i el codi genètic), ignorem el mecanisme cerebral subjacent als mems. Els gens es repliquen directament, sense passar per efectes fenotípics. Cada gen, considerat com a seqüència de DNA, produeix per duplicació dos gens idèntics. Els mems, al contrari, només poden replicar-se a través de la mediació dels seus efectes fenotípics (proferències lingüístiques, textos escrits, gestos, conducta observada, etc.), que, eventualment, poden arribar a provocar el sorgiment d’un mem semblant en l’oient, observador o receptor. En el món biològic els canvis merament fenotípics no es transmeten genèticament i en general es perden. No obstant això, els continguts culturals (que des d’un punt de vista biològic són part del fenotip estès) sí que es transmeten, encara que no genèticament, sinó por aprenentatge social. Els canvis genètics són aleatoris, succeeixen a l’atzar, en absència de qualsevol intencionalitat. No obstant això, els canvis culturals amb freqüència (encara que no sempre) responen a un disseny intencional dels seus inventors o introductors. Els individus portadors de gens i de mems poden canviar de mems, però no de gens. Una espècie només s’extingeix per la mort de tots els seus membres. No obstant això, una cultura grupal, el mateix que una moda, pot desaparèixer o passar sense que morin els seus portadors.

Les espècies biològiques són com a tubs en l’espaitemps pels que viatgen els gens. Els tubs són completament estancs i impermeables (exceptuant els fenòmens marginals d’hibridizació). Al contrari, les cultures dels grups socials no estan aïllades, sinó que són permeables. El fenomen de la convergència cultural, pel que els diversos grups socials comparteixen cada cop més mems, manca de paral·lelisme en l’evolució biològica. Grups culturals diferents poden intercanviar mems, però espècies diferents no poden intercanviar gens (si poguessin, no serien espècies diferents). L’actual convergència cultural universal, també anomenada «globalització», manca de cap contrapartida en l’evolució biològica.

En qualsevol cas, l’evolució cultural, com la biològica, és un fenomen històric, depenent de mil contingències imprevisibles. No podem predir-la amb cap grau de precisió ni seguretat.

Jesús Mosterín, La naturaleza humana, Espasa Calpe, Colección Gran Austral, Madrid 2006, p.240-243.

---