Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Díctic»

De Wikisofia

(Es crea la pàgina amb «{{ConcepteWiki}} Terme amb el qual es designen els pronoms de primera i segona persona, certs adverbis de temps com ''ara'', ''ahir'', ''avui'', etc., i alguns adv...».)
 
m (bot: -deĩxis +dixi)
 
(11 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
Terme amb el qual es designen els pronoms de primera i segona persona, certs adverbis de temps com ''ara'', ''ahir'', ''avui'', etc., i alguns adverbis de lloc com ''aquí'', per la seva funció d'identificar, cridar l'atenció sobre alguna cosa. Els deícticos adquireixen el [[significat|significat]] a partir de les indicacions lingüístiques que se'ls atribueixen, si es coneix la situació d'enunciació (veure [[deixis|deixis]] i [[ostensión|ostensión]]). Quan s'ignora la situació d'enunciació resulta impossible atribuir-los significat. Els deícticos manquen d'autonomia referencial, és a dir, són incapaces per si mateixos de determinar la seva referència en ser usats en una frase. El referent deíctico caldrà buscar-ho en l'entorn físic: si es pot designar amb un gest es tracta de referència demostrativa, si s'identifica sobre la base de la situació d'enunciació sense recórrer al gest, es tracta de referència deíctica no demostrativa.
+
Terme amb el qual es designen els pronoms de primera i segona persona, certs adverbis de temps com ''ara'', ''ahir'', ''avui'', etc., i alguns adverbis de lloc com ''aquí'', per la seva funció d'identificar o cridar l'atenció sobre alguna cosa. Els díctics adquireixen el [[significat|significat]] a partir de les indicacions lingüístiques que se'ls atribueixen, si es coneix la situació d'enunciació (veg. [[dixi |dixi ]] i [[ostensió|ostensió]]). Quan s'ignora la situació d'enunciació resulta impossible atribuir-los significat. Els díctics manquen d'autonomia referencial, és a dir, són incapaços per si mateixos de determinar la seva referència en ser usats en una frase. El referent díctic caldrà buscar-lo en l'entorn físic: si es pot designar amb un gest, es tracta de referència demostrativa, si s'identifica sobre la base de la situació d'enunciació sense recórrer al gest, es tracta de referència díctica no demostrativa.
  
En un sentit aproximat al de deíctico utilitza [[Autor:Peirce, Charles Sanders|Charles Sanders Peirce]], i tota la bibliografia filosòfica recent, el terme «indicatiu» per referir-se a tot allò que atreu l'atenció de l'oïdor cap a aspectes de la situació immediata, i li incita a establir una veritable connexió entre la seva [[ment|ment]] i l'objecte.
+
En un sentit aproximat al de díctic utilitza [[Autor:Peirce, Charles Sanders|Charles Sanders Peirce]], i tota la bibliografia filosòfica recent, el terme «indicatiu» per a referir-se a tot allò que atreu l'atenció de l'oïdor cap a aspectes de la situació immediata, i l'incita a establir una veritable connexió entre la seva [[ment|ment]] i l'objecte.
  
 
{{Etiqueta
 
{{Etiqueta

Revisió de 08:52, 18 oct 2017

 Terme amb el qual es designen els pronoms de primera i segona persona, certs adverbis de temps com ara, ahir, avui, etc., i alguns adverbis de lloc com aquí, per la seva funció d'identificar o cridar l'atenció sobre alguna cosa. Els díctics adquireixen el significat a partir de les indicacions lingüístiques que se'ls atribueixen, si es coneix la situació d'enunciació (veg. dixi i ostensió). Quan s'ignora la situació d'enunciació resulta impossible atribuir-los significat. Els díctics manquen d'autonomia referencial, és a dir, són incapaços per si mateixos de determinar la seva referència en ser usats en una frase. El referent díctic caldrà buscar-lo en l'entorn físic: si es pot designar amb un gest, es tracta de referència demostrativa, si s'identifica sobre la base de la situació d'enunciació sense recórrer al gest, es tracta de referència díctica no demostrativa.

En un sentit aproximat al de díctic utilitza Charles Sanders Peirce, i tota la bibliografia filosòfica recent, el terme «indicatiu» per a referir-se a tot allò que atreu l'atenció de l'oïdor cap a aspectes de la situació immediata, i l'incita a establir una veritable connexió entre la seva ment i l'objecte.