Recurs:Merleau-Ponty: som cos

La tradició cartesiana ens ha habituat a desprendre'ns de l'objecte: l'actitud reflexiva purifica simultàniament la noció comuna del cos i la de l'ànima, definint el cos com una suma de parts sense interior, i l'ànima com un ser totalment present a si mateix sense distància. Aquestes definicions correlatives estableixen la claredat en nosaltres i fora de nosaltres: transparència d'un objecte sense recovecos, transparència d'un subjecte que no és més que allò que pensa ser. L'objecte és objecte de cap a cap i la consciència és, de cap a cap, consciència. Hi ha dos sentits, i solament dos, del vocable existir: s'existeix com a cosa o s'existeix com a consciència. L'experiència del propi cos ens revela, per contra, una manera d'existència més ambigu. Si tracte de pensar-ho com un feix de processos en tercera persona -«visió», «motricitat», «sexualitat» adverteixo que aquestes «funcions» no poden estar vinculades entre si i amb el món exterior per unes relacions de causalitat, estan totes confusament recollides i implicades en un drama únic. El cos no és, doncs, un objecte. Per la mateixa raó, la consciència que del mateix tinc no és un pensament, és a dir, no puc descompondre-ho i recompondre-ho per a formar-me sobre aquest tema una idea clara. La seva unitat és sempre implícita i confusa. És sempre alguna cosa diferent del que és, és sempre sexualitat a l'una que llibertat, arrelat en la naturalesa en el mateix instant en què es transforma per la cultura, mai tancat en si i mai depassat, superat. Ja es tracti del cos de l'altre o del meu propi no disposo de cap altre mitjà de conèixer el cos humà més que el de viure-l, això és, recollir-lo pel meu compte com el drama que el travessa i confondre'm amb ell. Així, doncs, sóc el meu cos, almenys en tota la mesura en què tinc un capital d'experiència i, recíprocament, el meu cos és com un subjecte natural, com un esbós provisional del meu ser total. Així l'experiència del propi cos s'oposa al moviment reflexiu que separa l'objecte del subjecte i al subjecte de l'objecte, i que solament ens dóna el pensament del cos o el cos en realitat.

Fenomenología de la percepción, Planeta-Agostini, Barcelona 1984, traducción de Jem Cabanes, p.215.

---

Original en castellà

La tradición cartesiana nos ha habituado a desprendernos del objeto: la actitud reflexiva purifica simultáneamente la noción común del cuerpo y la del alma, definiendo el cuerpo como una suma de partes sin interior, y el alma como un ser totalmente presente a sí mismo sin distancia. Estas definiciones correlativas establecen la claridad en nosotros y fuera de nosotros: transparencia de un objeto sin recovecos, transparencia de un sujeto que no es más que aquello que piensa ser. El objeto es objeto de cabo a cabo y la consciencia es, de cabo a cabo, consciencia. Hay dos sentidos, y solamente dos, del vocablo existir: se existe como cosa o se existe como consciencia. La experiencia del propio cuerpo nos revela, por el contrario, un modo de existencia más ambiguo. Si trato de pensarlo como un haz de procesos en tercera persona -«visión», «motricidad», «sexualidad» advierto que estas «funciones» no pueden estar vinculadas entre sí y con el mundo exterior por unas relaciones de causalidad, están todas confusamente recogidas e implicadas en un drama único. El cuerpo no es, pues, un objeto. Por la misma razón, la consciencia que del mismo tengo no es un pensamiento, eso es, no puedo descomponerlo y recomponerlo para formarme al respecto una idea clara. Su unidad es siempre implícita y confusa. Es siempre algo diferente de lo que es, es siempre sexualidad a la par que libertad, enraizado en la naturaleza en el mismo instante en que se transforma por la cultura, nunca cerrado en si y nunca rebasado, superado. Ya se trate del cuerpo del otro o del mío propio no dispongo de ningún otro medio de conocer el cuerpo humano más que el de vivirlo, eso es. recogerlo por mi cuenta como el drama que lo atraviesa y confundirme con él. Así, pues, soy mi cuerpo, por lo menos en toda la medida en que tengo un capital de experiencia y, recíprocamente, mi cuerpo es como un sujeto natural, como un bosquejo provisional de mi ser total. Así la experiencia del propio cuerpo se opone al movimiento reflexivo que separa al objeto del sujeto y al sujeto del objeto, y que solamente nos da el pensamiento del cuerpo o el cuerpo en realidad.