Recurs:Kant: determinisme i llibertat

Per a suprimir l'aparent contradicció entre mecanisme natural i llibertat en una mateixa acció en el cas exposat, cal recordar el que es deia en la Crítica de la raó pura, o es desprenia d'ella: que la necessitat natural que no pot coexistir amb la llibertat del subjecte només depèn de les determinacions d'aquella cosa que està sota condicions temporals i, en conseqüència, només de les del subjecte obrant com a fenomen, i que, per tant, els motius determinants de qualsevol de les seves accions es troben en el que pertany al passat i ja no està en el seu poder [...]. Però exactament el mateix subjecte que, d'altra banda, té també consciència de si mateix com a cosa en si, considera també la seva existència en la mesura que no es troba sota condicions temporals, però a si mateix solament com a determinable per lleis que es dóna a si mateix mitjançant la raó, i en aquesta la seva existència res precedeix per a ell a la seva determinació de la voluntat, sinó que tot acte [...] no ha de considerar-se en la consciència de la seva existència intel·ligible sinó com a conseqüència, però mai com a motiu determinant de la seva causalitat com noümen.

Crítica de la raó pràctica, cap. 3 (Losada, Buenos Aires 1977, 4ª ed., p. 105).

---

Original en castellà

Para suprimir la aparente contradicción entre mecanismo natural y libertad en una misma acción en el caso expuesto, es preciso recordar lo que se decía en la Crítica de la razón pura, o se desprendía de ella: que la necesidad natural que no puede coexistir con la libertad del sujeto sólo depende de las determinaciones de aquella cosa que está bajo condiciones temporales y, en consecuencia, sólo de las del sujeto obrante como fenómeno, y que, por lo tanto, los motivos determinantes de cualquiera de sus acciones se hallan en lo que pertenece al pasado y ya no está en su poder [...]. Pero exactamente el mismo sujeto que, por otro lado, tiene también conciencia de sí mismo como cosa en sí, considera también su existencia en cuanto no se halla bajo condiciones temporales, pero a sí mismo solamente como determinable por leyes que se da a sí mismo mediante la razón, y en esta su existencia nada precede para él a su determinación de la voluntad, sino que todo acto [...] no debe considerarse en la conciencia de su existencia inteligible sino como consecuencia, pero nunca como motivo determinante de su causalidad como noúmenon.