Recurs:Henri Bergson: dues classes d'ordre

 Henri Bergson: dues classes d’ordre, ordre matemàtic i ordre vital

[...] l'«ordre» que troba la nostra inducció, ajudada per la deducció. Aquest ordre, en el qual es recolza la nostra acció i es reconeix la nostra intel·ligència, ens sembla meravellós. No solament les mateixes causes produeixen els mateixos efectes de conjunt, sinó que, en les causes i en els efectes visibles, la nostra ciència descobreix una infinitat de canvis infinitesimals que s'insereixen cada vegada més exactament els uns en els altres a mesura que es porta l'anàlisi més lluny, si bé al final d'aquesta anàlisi la matèria seria, a parer nostre, la geometria mateixa. Certament, la intel·ligència admira aquí, amb raó, l'ordre creixent en la complexitat creixent: l'un i l'altra tenen per a ella una realitat positiva, que és del mateix sentit que ella. Però les coses canvien d'aspecte quan es considera el tot de la realitat com una marxa cap endavant, indivisible, en creacions que se succeeixen. S'endevina llavors que la complicació dels elements materials, i l'ordre matemàtic que els enllaça entre si, han de sorgir automàticament, des que es produeix, en el si del tot, una interrupció o una inversió parcials. Com d'altra banda la intel·ligència es retalla en l'esperit per un procés del mateix gènere, concorda amb aquest ordre i aquesta complicació i els admira, perquè es reconeix en ells. Però el que és admirable en si, el que mereixeria provocar la sorpresa, és la creació sense parar renovada que el tot del real, indivisible, compleix en la seva marxa, perquè cap complicació de l'ordre matemàtic amb si mateix, per sàvia que se la suposa, introduirà mai un àtom de novetat al món, mentre que, una vegada posat aquest poder de creació (i existeix, ja que prenem consciència d'ell en nosaltres, almenys, quan obrem lliurement), no té més que distreure's de si mateix per a deliberar-se, afeblir-se per a estendre's, i estendre's perquè l'ordre matemàtic que presideix la disposició dels elements així distingits, i el determinisme inflexible que els enllaça, manifestin la interrupció de l'acte creador; no formen, d'altra banda, sinó una unitat amb aquesta interrupció mateixa.

Aquesta tendència completament negativa és la que expressen les lleis particulars del món físic. Cap d'aquestes, presa a part, no té realitat objectiva: és l'obra d'un savi que ha considerat les coses des d'un cert punt de vista, ha aïllat certes variables, ha aplicat certes unitats convencionals de mesura. I, no obstant això, hi ha un ordre gairebé matemàtic immanent a la matèria, ordre objectiu, al que la nostra ciència s'aproxima a mesura del seu progrés. Perquè si la matèria és una relaxació de l'inextensivo en extensiu i, per això, de la llibertat en necessitat, encara que no coincideixi amb el pur espai homogeni, ella s'ha constituït pel moviment que condueix a ell, i des de llavors es troba en el camí de la geometria. És veritat que mai s'aplicaran per complet aquí les lleis de forma matemàtiques, perquè caldria per a això que la matèria fos pur espai i que sortís de la duració.

No insistirem mai prou en el que hi ha d'artificial en la forma matemàtica d'una llei física i, per tant, en el nostre coneixement científic de les coses. Les nostres unitats de mesura són convencionals i, si es pot parlar així, estranyes a les intencions de la naturalesa; com suposar que aquesta hagi referit totes les modalitats de la calor a les dilatacions d'una mateixa massa de mercuri o als canvis de pressió d'una mateixa massa d'aire mantinguda en un volum constant? Però això no és a dir bastant. D'una manera general, mesurar és una operació molt humana, que implica que se superposa realment o idealment dos objectes un cert nombre de vegades. La naturalesa no ha pensat en aquesta superposició. No mesura, no explica. No obstant això, el físic compte, mesura, refereix unes variacions «quantitatives» a unes altres per a obtenir lleis i aconsegueix èxit amb això. El seu èxit seria inexplicable si el moviment constitutiu de la materialitat no fos el moviment mateix que, perllongat per nosaltres fins al seu terme, és a dir, fins a l'espai homogeni, aboca a fer-nos explicar, mesurar, seguir en les seves variacions respectives termes que són funció els uns dels altres. Per a efectuar aquesta prolongació, la nostra intel·ligència no té, d'altra banda, que perllongar-se ella mateixa, doncs va naturalment a l'espai i a les matemàtiques, en ser intel·lectualitat i materialitat de la mateixa naturalesa i produir-se de la mateixa manera.

Si l'ordre matemàtic fos cosa positiva, si hi hagués, immanents a la matèria, lleis comparables a les dels nostres codis, l'èxit de la nostra ciència resultaria miraculós. Quina gran sort no seria la nostra, en efecte, si trobéssim el patró de la naturalesa i poguéssim aïllar precisament, per a determinar les seves relacions reciprocas, les variables que aquesta hagués escollit? Però l'èxit d'una ciència de forma matemàtica seria no menys incomprensible si la matèria no tingués tot el que cal per a entrar en els nostres quadres. Una sola hipòtesi queda, doncs, com a plausible: que l'ordre matemàtic no tingui res de positiu, que sigui la forma a què tendeix, per si mateixa, una certa interrupció, i que la materialitat consisteixi precisament en una interrupció d'aquest gènere. Es comprendrà així que la nostra ciència sigui contingent, relativa a les variables que ha escollit, relativa a l'ordre en què ha col·locat successivament els problemes, i que, no obstant això, obtingui èxit. Hagués pogut, en el seu conjunt, ser completament diferent i, malgrat tot, tenir també èxit. I és, justament, perquè cap sistema definit de lleis matemàtiques es troba a la base de la naturalesa i perquè la matemàtica en general representa simplement el sentit en el qual cau la matèria. Poseu en qualsevol postura un d'aquests petits maniquins de suro els peus del qual són de plom, fiqueu-lo al llit d'esquena, col·loqueu-lo cap per avall, tireu-lo en l'aire; sempre, automàticament, tornarà a posar-se dret. Així quant a la matèria: podem agafar-la per qualsevol costat i manipular-la com vulguem, que sempre caurà en algun dels nostres quadres matemàtics, perquè està llastada de geometria.

Però el filòsof refusarà potser fonamentar una teoria del coneixement en semblants consideracions. I sentirà repugnància a això, perquè l'ordre matemàtic, com a tal ordre, li semblarà tancar alguna cosa positiva. En va diem que aquest ordre es produeix automàticament per la interrupció de l'ordre invers, que és aquesta interrupció mateixa. No deixa de subsistir, no obstant això, la idea que podria no haver-hi ordre del tot i que l'ordre matemàtic de les coses, pel fet de ser una conquesta sobre el desordre, posseeix una realitat positiva. Aprofundint en aquest punt es veuria quin paper cabdal juga la idea de desordre en els problemes relatius a la teoria del coneixement. No apareix aquí de manera explícita, raó per la qual no ens hem ocupat d'ella. No obstant això, una teoria del coneixement hauria de començar per la crítica d'aquesta idea, perquè si el gran problema consisteix a saber per què i com la realitat se sotmet a un ordre, és a causa que l'absència de tota espècie d'ordre sembla possible o concebible. En aquesta absència d'ordre creuen pensar el realista i l'idealista: el realista, quan parla de la reglamentació que les lleis «objectives» imposen efectivament a un desordre possible de la naturalesa; l'idealista, quan suposa una «diversitat sensible» que es coordinaria –estant, per tant, sense ordre– sota la influència organitzadora del nostre enteniment. La idea del desordre, entès en el sentit d'una absència d'ordre, és, doncs, la que convindria analitzar primer. La filosofia la pren de la vida corrent. I és indubtable que, correntment, quan parlem de desordre, pensem en alguna cosa. Però en què pensem? Es veurà, en el pròxim capítol, quan difícil resulta determinar el contingut d'una idea negativa i a quines il·lusions s'exposa, en quines inextricables dificultats cau la filosofia per no haver emprès aquest treball. Dificultats i il·lusions que resideixen d'ordinari en què s'accepta com a definitiva una manera d'expressar-se essencialment provisional. Resideixen que es transporta al domini de l'especulació un procediment fet per a la pràctica. Si escullo, a l'atzar, un volum a la meva biblioteca, puc, després d'haver-li donat un cop d'ull, tornar a posar-ho en els prestatges dient: «No és un llibre de versos». Però és això el que jo he percebut en fullejar el llibre? No, evidentment. No he vist, no veuré mai una absència de versos. He vist la prosa. Però com el que jo desitjo és la poesia, expresso el que trobo en funció del que cerco, i en lloc de dir «heus aquí la prosa» dic que «no són versos». Inversament, si desitjo llegir prosa i cau a les meves mans un llibre de versos, diré que «no és prosa», traduint així les dades de la meva percepció, que em mostra versos, en la llengua de la meva espera i de la meva atenció, que estan fixes en la idea de prosa i no volen sentir parlar més que d'ella. Ara bé: si Jourdain m'escoltés, inferiria sens dubte de la meva doble exclamació que prosa i poesia són dues formes de llenguatge reservades als llibres i que aquestes formes sàvies s'han superposat a un llenguatge brut, el qual no era ni prosa ni vers. En parlar del que no és ni vers ni prosa, podria creure pensar, d'altra banda, que no es tracta més que d'una pseudorepresentació. Anem més lluny: la pseudorepresentació podria crear un pseudoproblema si Jourdain preguntés al seu professor de filosofia com la forma prosa i la forma poesia s'han afegit al que no posseïa ni la una ni l'altra, i que volgués que se li expliqués la teoria, en certa manera, de la imposició d'aquestes dues formes a aquesta simple matèria. La seva pregunta resultaria absurda i l'absurd provindria que hi hauria hipostasiat en substrat comú de la prosa i de la poesia la negació simultània de les dues, oblidant que la negació de la una consisteix en la posició de l'altra.

Ara bé, suposem que hi ha dues espècies d'ordre i que aquests dos ordres són dos contraris en el si d'un mateix gènere. Suposem també que la idea de desordre sorgeix en el nostre esperit cada vegada que, buscant una de les dues espècies d'ordre, trobem l'altra. La idea de desordre tindria llavors una significació clara en la pràctica corrent de la vida; objectivaria, per comoditat del llenguatge, la decepció d'un esperit que troba davant sí un ordre diferent del que té necessitat, ordre amb el qual res ha de fer de moment i que en aquest sentit no existeix per a ell. Però ella no comportaria cap ocupació teòrica. Encara que si pretenem, malgrat tot, introduir-la en filosofia, infal·liblement perdrem de vista la seva significació veritable. Observaria l'absència d'un cert ordre, però en profit d'un altre (del que no tenia per què ocupar-se); no obstant això, com s'aplica a cadascun dels dos alternativament, i fins i tot va i ve sense parar entre els dos, la prendrem en ruta, o millor en l'aire, i la tractarem com si representés no ja l'absència d'un i un altre ordre indiferentment, sinó l'absència dels dos, cosa que no és ni percebuda ni concebuda sinó simple entitat verbal. Així naixeria el problema de saber com s'imposa l'ordre al desordre, la forma a la matèria. Analitzant la idea de desordre així utilitzada, es veuria que no representa res del tot, i alhora s'esvairien els problemes que es promovien al voltant d'ella.

És veritat que caldria començar per distingir, per oposar fins i tot l'un a l'altre, dues espècies d'ordre que d'ordinari es confonen. Com aquesta confusió ha creat les principals dificultats del problema del coneixement, no serà inútil recolzar-se també en els trets pels quals es distingeixen els dos ordres.

D'una manera general, la realitat està ordenada en l'exacta mesura en què satisfà el nostre pensament. L'ordre és, doncs, un cert acord entre el subjecte i l'objecte. És l'esperit que es troba de nou en les coses. Però l'esperit, dèiem, pot caminar en dos sentits oposats. Unes vegades segueix la seva direcció natural; llavors es dóna el progrés en forma de tensió, la creació contínua, l'activitat lliure. Altres vegades marxa en direcció inversa, i aquesta inversió, portada fins a l'extrem, ens conduiria a l'extensió, a la determinació recíproca necessària d'uns elements exterioritza dos en relació amb uns altres, en fi, el mecanisme geomètric. Ara bé: ja l'experiència ens sembli adoptar la primera direcció ja s'orienti en el sentit de la segona, en els dos casos diem que hi ha ordre, perquè en els dos processos l'esperit es troba a si mateix. La confusió entre ells és, doncs, natural. Caldria, per a escapar d'aquesta, posar a les dues espècies d'ordre nomenis diferents, i això no és fàcil a causa de la varietat i de la variabilitat de les formes que prenen L'ordre del segon gènere podria definir-se per la geometria, que és el seu límit extrem: més, generalment, tractem d'ell cada vegada que es troba una relació de determinació necessària entre causes i efectes. Evoca idees d'inèrcia, de passivitat, d'automatisme. Quant a l'ordre del primer gènere, oscil·la sens dubte al voltant de la finalitat; no obstant això, no sabríem definir-ho per ella, perquè unes vegades està per damunt i unes altres per sota. En les seves formes més altes és més que finalitat, perquè d'una acció lliure o d'una obra d'art podrà dir-se que manifesten un ordre perfecte i, no obstant això, no són expressables en termes d'idees sinó més tard i encara així aproximadament. La vida en el seu conjunt considerada com una evolució creadora, és quelcom anàleg: transcendeix la finalitat, si s'entén per finalitat la realització d'una idea concebuda o concebible per endavant. El quadre de la finalitat és, doncs, massa estret per a la vida en la seva integritat. Per contra, és amb freqüència massa ampli per a tal o tal altra manifestació de la vida, presa en particular. Sigui el que sigui, sempre ens les hem d'heure amb el vital i tot el present estudi tendeix a establir que el vital està en la direcció del voluntari. Podria, doncs, dir-se que aquest primer gènere d'ordre és el del vital o volgut, per oposició al segon, que és el de l'inert i automàtic. El sentit comú fa instintivament la distinció entre les dues espècies d'ordre, almenys en els casos extrems: instintivament, també, els aproxima. I, efectivament, dels fenòmens astronòmics es dirà que manifesten un ordre admirable, entenent per això que pot preveure'ls-hi matemàticament. Un ordre no menys admirable es trobarà en una simfonia de Beethoven, que és la genialitat, l'originalitat i, per tant, la imprevisibilitat mateixa.

Però només per excepció l'ordre del primer gènere revesteix una forma també diferent. En general, es presenta amb caràcters que tenim ple interès a confondre amb els de l'ordre oposat. És molt cert, per exemple, que si consideréssim l'evolució de la vida en el seu conjunt, l'espontaneïtat del seu moviment i la imprevisibilitat de les seves marxes s'imposarien a la nostra atenció Però el que trobem en la nostra experiència corrent és tal o tal altre ésser viu determinat, tals o tals manifestacions especials de la vida, que repeteixen si fa no fa formes i fets ja coneguts: fins i tot la similitud d'estructura que comprovem pertot arreu entre el que engendra i el que és engendrat, similitud que ens permet tancar un nombre indefinit d'individus vius en el mateix grup, és als nostres ulls el tipus mateix del genèric, semblant-nos que els gèneres inorgànics prenen als gèneres vius com a model. Resulta així que l'ordre vital, tal com se'ns ofereix en l'experiència que el divideix, presenta el mateix caràcter i realitza la mateixa funció que l'ordre físic; l'un i l'altre fan que la nostra experiència es repeteixi, l'un i l'altre permeten que el nostre esperit generalitzi. En realitat, aquest caràcter té orígens completament diferents en els dos casos i fins i tot significacions oposades. En el segon, té per tipus, per límit ideal i també per fonament, la necessitat geomètrica en virtut de la qual els mateixos components donen una resultant idèntica. En el primer, implica, per contra, la intervenció d'alguna cosa que se les arregla de manera que obté el mateix efecte, encara que les causes elementals, infinitament complexes, puguin ser completament diferents. Hem insistit sobre aquest últim punt en el nostre primer capítol en mostrar com estructures idèntiques es troben sobre línies d'evolució independents. Però, sense anar tan lluny, pot presumir-se que ja només la reproducció del tipus de l'ascendent pels seus descendents és una cosa molt diferent de la repetició d'una mateixa composició de forces que es resumirien en una resultant idèntica. Quan es pensa en la infinitat d'elements infinitesimals i de causes infinitesimals que concorren en la gènesi d'un ésser viu, quan es pensa que bastaria l'absència o la desviació d'un dels dos perquè res marxés, el primer moviment de l'esperit consisteix a fer vigilar aquest exèrcit de petits obrers per mitjà d'un capatàs avisat, el «principi vital», que repararia en tot moment les faltes comeses, corregiria l'efecte de les distraccions i posaria les coses en el seu lloc; amb això es tracta de traduir la diferència entre l'ordre físic i l'ordre vital: aquell, fent que la mateixa combinació de causes produeixi el mateix efecte de conjunt; aquest, assegurant l'estabilitat de l'efecte fins i tot quan hi ha vacil·lació en les causes. Però això no és més que una traducció: reflexionant en això trobem que no pot haver-hi aquí capatàs, per la raó molt simple que tampoc hi ha obrers. Les causes i els elements que descobreix l'anàlisi física-químic són causes i elements reals, sens dubte, per als fets de destrucció orgànica, i el sonen nombre limitat. Però els fenòmens vitals pròpiament dits, o fets de creació orgànica, ens obren, quan els analitzem, la perspectiva d'un progrés fins a l'infinit, d'on pot inferir-se que causes i elements múltiples no són aquí més que consideracions de l'esperit que assaja una imitació indefinidament aproximada de l'operació de la naturalesa, en la mesura que l'operació imitada és un acte indivisible. La semblança entre individus d'una mateixa espècie tindria així un altre sentit, un altre origen diferent de la semblança entre efectes complexos obtinguts per la mateixa composició de les mateixes causes. Però tant en un cas com en un altre hi ha semblances i, per tant, generalització possible. I com això és el que en la pràctica ens interessa, ja que la nostra vida quotidiana és necessàriament una espera de les mateixes coses i de les mateixes situacions, era natural que aquest caràcter comú, essencial des del punt de vista de la nostra acció, aproximés els dos ordres l'un a l'altre, a despit d'una diversitat interna que no interessa més que a l'especulació. D'aquí la idea d'un ordre general de la naturalesa, el mateix pertot arreu, planant alhora sobre la vida i sobre la matèria. D'aquí el nostre hàbit de designar per la mateixa paraula, i de representar-nos de la mateixa manera, l'existència de lleis en els dominis de la matèria inerta i la de gèneres en els dominis de la vida.

La evolución creadora, en Obras escogidas, Traducción de José Antonio Miguez, Aguilar, México 1963, p.625-633.

Vegeu també el text de Bergson sobre el desordre i l'atzar.

---

Original en castellà

[...] el «orden» que encuentra nuestra inducción, ayudada por la deducción. Este orden, en el cual se apoya nuestra acción y se reconoce nuestra inteligencia, nos parece maravilloso. No solamente las mismas causas producen los mismos efectos de conjunto, sino que, en las causas y en los efectos visibles, nuestra ciencia descubre una infinidad de cambios infinitesimales que se insertan cada vez más exactamente unos en otros a medida que se lleva el análisis más lejos, si bien al término de este análisis la materia sería, a nuestro parecer, la geometría misma. Ciertamente, la inteligencia admira aquí, con razón, el orden creciente en la complejidad creciente: uno y otra tienen para ella una realidad positiva, que es del mismo sentido que ella. Pero las cosas cambian de aspecto cuando se considera el todo de la realidad como una marcha hacia adelante, indivisible, en creaciones que se suceden. Se adivina entonces que la complicación de los elementos materiales, y el orden matemático que los enlaza entre sí, deben surgir automáticamente, desde que se produce, en el seno del todo, una interrupción o una inversión parciales. Como por lo demás la inteligencia se recorta en el espíritu por un proceso del mismo género, concuerda con este orden y esta complicación y los admira, porque se reconoce en ellos. Pero lo que es admirable en si, lo que merecería provocar el asombro, es lacreación sin cesar renovada que el todo de lo real, indivisible, cumple en su marcha, porque ninguna complicación del orden matemático consigo mismo, por sabia que se la suponga, introducirá jamás un átomo de novedad en el mundo, mientras que, una vez puesto este poder de creación (y existe, ya que tomamos conciencia de él en nosotros, al menos, cuando obramos libremente), no tiene más que distraerse de sí mismo para deliberarse, debilitarse para extenderse, y extenderse para que el orden matemático que preside la disposición de los elementos así distinguidos, y el determinismo inflexible que los enlaza, manifiesten la interrupción del acto creador; no forman, por lo demás, sino una unidad con esta interrupción misma.

Esta tendencia completamente negativa es la que expresan las leyes particulares del mundo físico. Ninguna de ellas, tomada aparte, tiene realidad objetiva: es la obra de un sabio que ha considerado las cosas desde un cierto punto de vista, aislado ciertas variables, aplicado ciertas unidades convencionales de medida. Y, sin embargo, hay un orden casi matemático inmanente a la materia, orden objetivo, al que nuestra ciencia se aproxima a medida de su progreso. Porque si la materia es un relajamiento de lo inextensivo en extensivo y, por ello, de la libertad en necesidad, aunque no coincida con el puro espacio homogéneo, ella se ha constituido por el movimiento que conduce a él, y desde entonces se encuentra en el camino de la geometría. Es verdad que nunca se aplicarán por completo aquí las leyes de forma matemáticas, pues sería preciso para esto que la materia fuese puro espacio y que saliese de la duración.

No insistiremos jamás lo bastante en lo que hay de artificial en la forma matemática de una ley física y, por consiguiente, en nuestro conocimiento científico de las cosas. Nuestras unidades de medida son convencionales y, si se puede hablar así, extrañas a las intenciones de la naturaleza; ¿cómo suponer que ésta haya referido todas las modalidades del calor a las dilataciones de una misma masa de mercurio o a los cambios de presión de una misma masa de aire mantenida en un volumen constante? Pero esto no es decir bastante. De una manera general, medir es una operación muy humana, que implica que se superpone real o idealmente dos objetos un cierto número de veces. La naturaleza no ha pensado en esta superposición. No mide, no cuenta. Sin embargo, la física cuenta, mide, refiere unas a otras variaciones «cuantitativas» para obtener leyes y alcanza éxito con ello. Su éxito sería inexplicable si el movimiento constitutivo de la materialidad no fuese el movimiento mismo que, prolongado por nosotros hasta su término, es decir, hasta el espacio homogéneo, aboca a hacernos contar, medir, seguir en sus variaciones respectivas términos que son función unos de otros. Para efectuar esta prolongación, nuestra inteligencia no tiene, por lo demás, que prolongarse ella misma, pues va naturalmente al espacio y a las matemáticas, al ser intelectualidad y materialidad de la misma naturaleza y producirse de la misma manera.

Si el orden matemático fuese cosa positiva, si hubiese, inmanentes a la materia, leyes comparables a las de nuestros códigos, el éxito de nuestra ciencia resultaría milagroso. ¿Qué gran suerte no sería la nuestra, en efecto, si encontrásemos el patrón de la naturaleza y pudiésemos aislar precisamente, para determinar sus relaciones reciprocas, las variables que ésta hubiese escogido? Pero el éxito de una ciencia de forma matemática sería no menos incomprensible si la materia no tuviese todo lo que es preciso para entrar en nuestros cuadros. Una sola hipótesis queda, pues, como plausible: que el orden matemático no tenga nada de positivo, que sea la forma a que tiende, por sí misma, una cierta interrupción, y que la materialidad consista precisamente en una interrupción de este género. Se comprenderá así que nuestra ciencia sea contingente, relativa a las variables que ha escogido, relativa al orden en que ha colocado sucesivamente los problemas, y que, no obstante, obtenga éxito. Hubiese podido, en su conjunto, ser completamente diferente y, a pesar de todo, tener también éxito. Y es, justamente, porque ningún sistema definido de leyes matemáticas se encuentra en la base de la naturaleza y porque la matemática en general representa simplemente el sentido en el cual cae la materia. Poned en no importa qué postura uno de estos pequeños maniquíes de corcho cuyos pies son de plomo, acostadlo de espaldas, colocadlo cabeza abajo, echadlo al aire; siempre, automáticamente, volverá a ponerse de pie. Así en cuanto a la materia: podemos tomarla por no importa qué lado y manipularla como queramos, que ella caerá siempre en alguno de nuestros cuadros matemáticos, porque está lastrada de geometría.

Pero el filósofo rehusará quizá fundamentar una teoría del conocimiento en parecidas consideraciones. Y sentirá repugnancia a ello, porque el orden matemático, como tal orden, le parecerá encerrar algo positivo. En vano decimos que este orden se produce automáticamente por la interrupción del orden inverso, que es esta interrupción misma. No deja de subsistir, no obstante, la idea de que podría no haber orden del todo y que el orden matemático de las cosas, por ser una conquista sobre el desorden, posee una realidad positiva. Profundizando en este punto se vería qué papel capital juega la idea de desorden en los problemas relativos a la teoría del conocimiento. No aparece ahí de manera explícita, por lo cual no nos hemos ocupado de ella. Sin embargo, una teoría del conocimiento debería comenzar por la crítica de esta idea, porque si el gran problema consiste en saber por qué y cómo la realidad se somete a un orden, es debido a que la ausencia de toda especie de orden parece posible o concebible. En esta ausencia de orden creen pensar el realista y el idealista: el realista, cuando habla de la reglamentación que las leyes «objetivas» imponen efectivamente a un desorden posible de la naturaleza; el idea lista, cuando supone una «diversidad sensible» que se coordinaría -estando, por consiguiente, sin orden- bajo la influencia organizadora de nuestro entendimiento. La idea del desorden, entendido en el sentido de una ausencia de orden, es, pues, la que convendría analizar primero. La filosofía la toma de la vida corriente. Y es indudable que, corrientemente, cuando hablamos de desorden, pensamos en alguna cosa. ¿Pero en qué pensamos? Se verá, en el próximo capítulo, cuán difícil resulta determinar el contenido de una idea negativa y a qué ilusiones se expone, en qué inextricables dificultades cae la filosofía por no haber emprendido este trabajo. Dificultades e ilusiones que residen de ordinario en que se acepta como definitiva una manera de expresarse esencialmente provisional. Residen en que se transporta al dominio de la especulación un procedimiento hecho para la práctica. Si escojo, al azar, un volumen en mi biblioteca, puedo, después de haberle echado una ojeada, volver a ponerlo en les estantes diciendo: «No es un libro de versos». ¿Pero es esto lo que yo he percibido al hojear el libro? No, evidentemente. No he visto, no veré nunca una ausencia de versos. He visto la prosa. Pero como lo que yo deseo es la poesía, expreso lo que encuentro en función de lo que busco, y en lugar de decir «he aquí la prosa» digo que «no son versos». Inversamente, si deseo leer prosa y cae en mis manos un libro de versos, diré que «no es prosa», traduciendo así los datos de mi percepción, que me muestra versos, en la lengua de mi espera y de mi atención, que están fijas en la idea de prosa y no quieren oír hablar más que de ella. Ahora bien: si Jourdain me escuchase, inferiría sin duda de mi doble exclamación que prosa y poesía son dos formas de lenguaje reservadas a los libros y que estas formas sabias se han superpuesto a un lenguaje bruto, el cual no era ni prosa ni verso. Al hablar de lo que no es ni verso ni prosa, podría creer pensar, por otra parte, que no se trata más que de una seudorrepresentación. Vayamos más lejos: la seudorrepresentación podría crear un seudoproblema si Jourdain preguntara a su profesor de filosofía cómo la forma prosa y la forma poesía se han añadido a lo que no poseía ni la una ni la otra, y que quisiera que se le explicase la teoría, en cierto modo, de la imposición de estas dos formas a esta simple materia. Su pregunta resultaría absurda y el absurdo provendría de que habría hipostasiado en sustrato común de la prosa y de la poesía la negación simultánea de las dos, olvidando que la negación de la una consiste en la posición de la otra.

Ahora bien, supongamos que hay dos especies de orden y que estos dos órdenes son dos contrarios en el seno de un mismo género. Supongamos también que la idea de desorden surge en nuestro espíritu cada vez que, buscando una de las dos especies de orden, encontramos la otra. La idea de desorden tendría entonces una significación clara en la práctica corriente de la vida; objetivaría, por comodidad del lenguaje, la decepción de un espíritu que encuentra ante sí un orden diferente del que tiene necesidad, orden con el que nada tiene que hacer por el momento y que en este sentido no existe para él. Pero ella no entrañaría ningún empleo teórico. Aunque si pretendemos, a pesar de todo, introducirla en filosofía, infaliblemente perderemos de vista su significación verdadera. Observaría la ausencia de un cierto orden, pero en provecho de otro (del que no tenía por qué ocuparse); no obstante, como se aplica a cada uno de los dos alternativamente, e incluso va y viene sin cesar entre los dos, la tomaremos en ruta, o mejor en el aire, y la trataremos como si representase no ya la ausencia de uno y otro orden indiferentemente, sino la ausencia de los dos, cosa que no es ni percibida ni concebida sino simple entidad verbal. Así nacería el problema de saber cómo se impone el orden al desorden, la forma a la materia. Analizando la idea de desorden así utilizada, se vería que no representa nada del todo, y a la vez se desvanecerían los problemas que se promovían alrededor de ella.

Es verdad que sería preciso comenzar por distinguir, para oponer incluso uno a otro, dos especies de orden que de ordinario se confunden. Como esta confusión ha creado las principales dificultades del problema del conocimiento, no será inútil apoyarse también en los rasgos por los que se distinguen los dos órdenes.

De una manera general, la realidad está ordenada en la exacta medida en que satisface nuestro pensamiento. El orden es, pues, un cierto acuerdo entre el sujeto y el objeto. Es el espíritu que se encuentra de nuevo en las cosas. Pero el espíritu, decíamos, puede caminar en dos sentidos opuestos. Unas veces sigue su dirección natural; entonces se da el progreso en forma de tensión, la creación continua, la actividad libre. Otras veces marcha en dirección inversa, y esta inversión, llevada hasta el extremo, nos conduciría a la extensión, a la determinación recíproca necesaria de unos elementos exterioriza dos con relación a otros, en fin, el mecanismo geométrico. Ahora bien: ya la experiencia nos parezca adoptar la primera dirección ya se oriente en el sentido de la segunda, en los dos casos decimos que hay orden, porque en los dos procesos el espíritu se encuentra a sí mismo. La confusión entre ellos es, pues, natural. Sería preciso, para escapar a ella, poner a las dos especies de orden nombres diferentes, y esto no es fácil a causa de la variedad y de la variabilidad de las formas que toman El orden del segundo género podría definirse por la geometría, que es su límite extremo: más, generalmente, tratamos de él cada vez que se encuentra una relación de determinación necesaria entre causas y efectos. Evoca ideas de inercia, de pasividad, de automatismo. En cuanto al orden del primer género, oscila sin duda alrededor de la finalidad; sin embargo, nosabríamos definirlo por ella, porque unas veces está por encima y otras por debajo. En sus formas más altas es más que finalidad, pues de una acción libre o de una obra de arte podrá decirse que manifiestan un orden perfecto y, sin embargo, no son expresables en términos de ideas sino más tarde y aún así aproximadamente. La vida en su conjunto considerada como una evolución creadora, es algo análogo: trasciende la finalidad, si se entiende por finalidad la realización de una idea concebida o concebible de antemano. El cuadro de la finalidad es, pues, demasiado estrecho para la vida en su integridad. Por el contrario, es con frecuencia demasiado amplio para tal o cual manifestación de la vida, tomada en particular. Sea lo que sea, siempre tenemos que habérnoslas con lo vital y todo el presente estudio tiende a establecer que lo vital está en la dirección de lo voluntario. Podría, pues, decirse que este primer género de orden es el de lo vital o querido, por oposición al segundo, que es el de lo inerte y automático. El sentido común hace instintivamente la distinción entre las dos especies de orden, por lo menos en los casos extremos: instintivamente, también, los aproxima. Y, efectivamente, de los fenómenos astronómicos se dirá que manifiestan un orden admirable, entendiendo por ello que puede prevérselos matemáticamente. Un orden no menos admirable se encontrará en una sinfonía de Beethoven, que es la genialidad, la originalidad y, por consiguiente, la imprevisibilidad misma.

Pero sólo por excepción el orden del primer género reviste una forma también distinta. En general, se presenta con caracteres que tenemos pleno interés en confundir con los del orden opuesto. Es muy cierto, por ejemplo, que si considerásemos la evolución de la vida en su conjunto, la espontaneidad de su movimiento y la imprevisibilidad de sus marchas se impondrían a nuestra atención Pero lo que encontramos en nuestra experiencia corriente es tal o cual ser vivo determinado, tales o cuales manifestaciones especiales de la vida, que repiten poco más o menos formas y hechos ya conocidos: incluso la similitud de estructura que comprobamos por todas partes entre lo que engendra y lo que es engendrado, similitud que nos permite encerrar un número indefinido de individuos vivos en el mismo grupo, es a nuestros ojos el tipo mismo de lo genérico, pareciéndonos que los géneros inorgánicos toman a los géneros vivos como modelo. Resulta así que el orden vital, tal como se nos ofrece en la experiencia que lo divide, presenta el mismo carácter y realiza la misma función que el orden físico; uno y otro hacen que nuestra experiencia se repita, uno y otro permiten que nuestro espíritu generalice. En realidad, este carácter tiene orígenes completamente diferentes en los dos casos e incluso significaciones opuestas. En el segundo, tiene por tipo, por límite ideal y también por fundamento, la necesidad geométrica en virtud de la cual los mismos componentes dan una resultante idéntica. En el primero, implica, por el contrario, la intervención de algo que se las arregla de manera que obtiene el mismo efecto, aun cuando las causas elementales, infinitamente complejas, puedan ser completamente diferentes. Hemos insistido sobre este último punto en nuestro primer capítulo al mostrar cómo estructuras idénticas se encuentran sobre líneas de evolución independientes. Pero, sin ir tan lejos, puede presumirse que ya sólo la reproducción del tipo del ascendiente por sus descendientes es cosa muy diferente a la repetición de una misma composición de fuerzas que se resumirían en una resultante idéntica. Cuando se piensa en la infinidad de elementos infinitesimales y de causas infinitesimales que concurren en la génesis de un ser vivo, cuando se piensa que bastaría la ausencia o la desviación de uno de los dos para que nada marchase, el primer movimiento del espíritu consiste en hacer vigilar este ejército de pequeños obreros por medio de un capataz avisado, el «principio vital», que repararía en todo momento las faltas cometidas, corregiría el efecto de las distracciones y pondría las cosas en su lugar; con ello se trata de traducir la diferencia entre el orden físico y el orden vital: aquél, haciendo que la misma combinación de causas produzca el mismo efecto de conjunto; éste, asegurando la estabilidad del efecto incluso cuando hay vacilación en las causas. Pero esto no es más que una traducción: reflexionando en ello encontramos que no puede haber ahí capataz, por la razón muy simple de que tampoco hay obreros. Las causas y los elementos que descubre el análisis físico-químico son causas y elementos reales, sin duda, para los hechos de destrucción orgánica, y lo sonen número limitado. Pero los fenómenos vitales propiamente dichos, o hechos de creación orgánica, nos abren, cuando los analizamos, la perspectiva de un progreso hasta el infinito, de donde puede inferirse que causas y elementos múltiples no son aquí más que consideraciones del espíritu que ensaya una imitación indefinidamente aproximada de la operación de la naturaleza, en tanto que la operación imitada es un acto indivisible. La semejanza entre individuos de una misma especie tendría así otro sentido, otro origen distinto a la semejanza entre efectos complejos obtenidos por la misma composición de las mismas causas. Pero tanto en un caso corno en otro hay semejanzas y, por consiguiente, generalización posible. Y como esto es lo que en la práctica nos interesa, ya que nuestra vida cotidiana es necesariamente una espera de las mismas cosas y de las mismas situaciones, era natural que este carácter común, esencial desde el punto de vista de nuestra acción, aproximase los dos órdenes el uno al otro, a despecho de una diversidad interna que no interesa más que a la especulación. De ahí la idea de un orden general de la naturaleza, el mismo por todas partes, cerniéndose a la vez sobre la vida y sobre la materia. De ahí nuestro hábito de designar por la misma palabra, y de representarnos de la misma manera, la existencia de leyes en los dominios de la materia inerte y la de géneros en los dominios de la vida.