Universal concret



G.W.F. Hegel

Terme que en la filosofia hegeliana matisa l'oposició entre abstracte i concret. En contra de la tesi generalment admesa segons la qual l'universal és necessàriament abstracte, Hegel sosté que l'universal pot ser abstracte o concret. Segons Hegel, la noció d'universal abstracte, que és la pròpia de l'enteniment, es refereix al merament comú a diversos particulars, i per això no pot afrontar el pensament de la contradicció, raó per la qual un pensament basat en aquesta noció es limita a entendre la realitat de manera parcial i estàtica, ja que aquesta concepció de l'universal depèn encara del particular. Però si des de la perspectiva, no de l'enteniment, sinó de la raó, neguem dialècticament el particular, obtenim el concepte amb totes les seves determinacions, el que és anomenat per Hegel un universal concret. És a dir, segons Hegel, l'universal concret és la síntesi dialèctica del merament general abstracte i del particular. Com a síntesi dialèctica efectua una superació (Aufhebung) (veg. text) de tots dos termes oposats, anant més enllà de la mera abstracció i més enllà de la mera particularitat, aconseguint la universalitat i la concreció. En l'explicació d'aquesta noció Hegel pren el concepte del concret a partir del seu significat etimològic, com con-crescere («el que creix amb»), la qual cosa li permet expressar que l'universal concret apareix com el concepte en la seva plenitud, entès íntegrament i en el seu desplegament que incorpora totes les seves riques determinacions i continguts sense dependre ja del merament particular (veg. text 1 i text 2).