Recurs:Hospers, John: la forma estètica

El terme «forma» té un significat alguna cosa diferent en relació amb les obres d'art, a causa del seu significat en contextos no estètics. Així, «forma» no significa el mateix que «figura», ni tan sols en les arts visuals. La forma té a veure amb les interrelacions totals de les parts, amb l'organització global de l'obra, on les figures –inclòs l'art visual– només són un aspecte. Si la forma d'un quadre pictòric fos definida com la seva figura, o fins i tot com la totalitat de les figures que conté, això no valdria per als colors, els límits dels quals constitueixen les figures, i que són tan importants per a l'organització de la forma del quadre com les figures mateixes. La forma tampoc es refereix a la forma estructural, com ocorre en la lògica o en les matemàtiques, quan parlem de diferents arguments o de diferents fórmules dins de la mateixa forma. Veritat és que moltes obres d'art tenen, sens dubte, certes propietats estructurals comunes, i en aquest sentit parlem de «formes d'art», com les composicions musicals en forma de sonata. Però quan parlem de la forma particular d'una obra d'art concreta, ens referim a la seva pròpia manera única d'organització, i no al tipus d'organització que comparteix amb altres obres d'art.

En relació amb això, és útil distingir «forma-en-el-gran» (estructura) de «forma-en-el-petit» (textura). Quan parlem de l'estructura d'una obra artística, entenem l'organització global resultant de les interrelacions dels elements bàsics que consta. Així, una melodia és només un ítem en l'estructura d'una simfonia, encara que la melodia també es compongui de parts relacionades i constitueixi una «forma-en-el-petit». El que es considera només un element en l'estructura, es considera un tot en la textura; un tot que, al seu torn, pot descompondre's i analitzar-se, com s'analitza una melodia o una frase d'un poema. [...]

No podem comprendre l'important concepte de forma en l'art sense esmentar alguns dels principals criteris utilitzats pels crítics i estètics en l'anàlisi de la forma estètica. Quins són doncs, els principis de la forma des dels quals s'ha de jutjar una obra d'art, almenys en el seu aspecte formal? Molts escriptors han ofert diversos suggeriments sobre això, però el criteri central i més universalment acceptat és el de la unitat. La unitat és l'oposat al caos, la confusió, la desarmonia: quan un objecte està unificat, pot dir-se que té consistència, que és d'una peça, que no té res superflu. No obstant això, aquesta condició ha d'especificar-se més; una paret blanca nua o un firmament uniformement blau tenen unitat en el sentit que res els interromp. Però això amb prou feines es desitja en les obres d'art, que generalment posseeixen una gran complexitat formal. Així doncs, la fórmula usual és «varietat en la unitat». L'objecte unificat hauria de contenir dins de si mateix un ampli nombre d'elements diversos, cadascun dels quals contribueix en alguna mesura a la total integració del tot unificat, de manera que no existeix confusió malgrat els dispars elements que ho integren. En l'objecte unificat hi ha totes les coses necessàries i no hi ha cap supèrflua. [...]

Encara que la unitat és important com a criteri formal, no és l'únic que utilitza el crític en valorar les obres d'art. En això, com en altres coses, no existeix unanimitat entre els mateixos crítics. De Witt Parker, en un assaig molt conegut sobre la forma estètica, del seu llibre The Analysis of Art, sosté que els altres principis són subsidiaris del més important, que és el de la unitat orgànica. Entre els altres criteris estan:

1) el tema, o motiu dominant present en les obres d'art;

2) la variació temàtica, variació (en comptes de mera repetició) que introdueix novetat i que hauria de basar-se en el tema amb la intenció de conservar la unitat;

3) l'equilibri, la disposició de les diferents parts en un ordre estèticament agradable (per exemple, no totes les coses interessants d'una pintura estan del mateix costat);

4) el desenvolupament o evolució: cada part d'una obra artística temporal és necessària a les parts següents, de manera que si s'alterés o suprimís alguna porció anterior, totes les porcions posteriors haurien de ser alterades en conseqüència. Tot el que passa abans és prerequisit indispensable pel que passa després.

Fundamentos,en M.C. Beardsley-J. Hospers, Estética, Cátedra, Madrid 1976, p. 124-128.

---

Original en castellà

El término «forma» tiene un significado algo distinto en relación con las obras de arte, debido a su significado en contextos no estéticos. Así, «forma» no significa lo mismo que «figura», ni siquiera en las artes visuales. La forma tiene que ver con las interrelaciones totales de las partes, con la organización global de la obra, en donde las figuras –incluido el arte visual– sólo son un aspecto. Si la forma de un cuadro pictórico fuese definida como su figura, o incluso como la totalidad de las figuras que contiene, esto no valdría para los colores, cuyos límites constituyen las figuras, y que son tan importantes para la organización de la forma del cuadro como las figuras mismas. La forma tampoco se refiere a la forma estructural, como ocurre en la lógica o en las matemáticas, cuando hablamos de diferentes argumentos o de distintas fórmulas dentro de la misma forma. Verdad es que muchas obras de arte tienen, sin duda, ciertas propiedades estructurales comunes, y en este sentido hablamos de «formas de arte», como las composiciones musicales en forma de sonata. Pero cuando hablamos de la forma particular de una obra de arte concreta, nos referimos a su propio modo único de organización, y no al tipo de organización que comparte con otras obras de arte.

En relación con esto, es útil distinguir «forma-en-lo-grande» (estructura) de «forma-en-lo-pequeño» (textura). Cuando hablamos de la estructura de una obra artística, entendemos la organización global resultante de las interrelaciones de los elementos básicos de que consta. Así, una melodía es sólo un ítem en la estructura de una sinfonía, aunque la melodía también se componga de partes relacionadas y constituya una «forma-en-lo-pequeño». Lo que se considera sólo un elemento en la estructura, se considera un todo en la textura; un todo que, a su vez, puede descomponerse y analizarse, como se analiza una melodía o una frase de un poema. [...]

No podemos comprender el importante concepto de forma en el arte sin mencionar algunos de los principales criterios utilizados por los críticos y estéticos en el análisis de la forma estética. ¿Cuáles son pues, los principios de la forma desde los que se ha de juzgar una obra de arte, al menos en su aspecto formal? Muchos escritores han ofrecidos diversas sugerencias sobre esto, pero el criterio central y más universalmente aceptado es el de la unidad. La unidad es lo opuesto al caos, la confusión, la desarmonía: cuando un objeto está unificado, puede decirse que tiene consistencia, que es de una pieza, que no tiene nada superfluo. Sin embargo, esta condición debe especificarse más; una pared blanca desnuda o un firmamento uniformemente azul tienen unidad en el sentido de que nada les interrumpe. Pero esto apenas se desea en las obras de arte, que generalmente poseen una gran complejidad formal. Así pues, la fórmula usual es «variedad en la unidad». El objeto unificado debería contener dentro de sí mismo un amplio número de elementos diversos, cada uno de los cuales contribuye en alguna medida a la total integración del todo unificado, de suerte que no existe confusión a pesar de los dispares elementos que lo integran. En el objeto unificado hay todas las cosas necesarias y no hay ninguna superflua. [...]

Aunque la unidad es importante en cuanto criterio formal, no es el único que utiliza el crítico al valorar las obras de arte. En eso, como en otras tantas cosas, no existe unanimidad entre los propios críticos. De Witt Parker, en un ensayo muy conocido sobre la forma estética, de su libro The Analysis of Art, sostiene que los otros principios son subsidiarios del más importante, que es el de la unidad orgánica. Entre los otros criterios están:

1) el tema, o motivo dominante presente en las obras de arte;

2) la variación temática, variación (en vez de mera repetición) que introduce novedad y que debería basarse en el tema con miras a conservar la unidad;

3) el equilibrio, la disposición de las distintas partes en un orden estéticamente agradable (por ejemplo, no todas las cosas interesantes de una pintura están del mismo lado);

4) el desarrollo o evolución: cada parte de una obra artística temporal es necesaria a las partes siguientes, de suerte que si se alterase o suprimiese alguna porción anterior, todas las porciones posteriores tendrían que ser alteradas en consecuencia. Todo lo que pasa antes es prerrequisito indispensable para lo que pasa después.