Diferència entre revisions de la pàgina «Mite de la caverna»
De Wikisofia
m (bot: - succeiria -pregunta el Sòcrates del diàleg platònic- si + succeiria –pregunta el Sòcrates del diàleg platònic– si) |
|||
(7 revisions intermèdies per un altre usuari que no es mostra) | |||
Línia 3: | Línia 3: | ||
Famosíssim text de [[Autor:Plató|Plató]] que exposa sota la forma de ''mite'' o d'[[al·legoria|al·legoria]] la seva antropologia, ontologia i epistemologia, basades en la [[Autor:Plató|teoria de les idees]]. Aquest text apareix en el llibre VII de la ''República'' ([[Recurs:Plató: el mite de la caverna|veg. text]]) a continuació d'un altre text també molt famós, el de la [[Recurs:metàfora de la línia (Plató)|metàfora de la línia]] ([[Recurs:metàfora de la línia (Plató)|veg. text]]). | Famosíssim text de [[Autor:Plató|Plató]] que exposa sota la forma de ''mite'' o d'[[al·legoria|al·legoria]] la seva antropologia, ontologia i epistemologia, basades en la [[Autor:Plató|teoria de les idees]]. Aquest text apareix en el llibre VII de la ''República'' ([[Recurs:Plató: el mite de la caverna|veg. text]]) a continuació d'un altre text també molt famós, el de la [[Recurs:metàfora de la línia (Plató)|metàfora de la línia]] ([[Recurs:metàfora de la línia (Plató)|veg. text]]). | ||
− | Imaginem, diu Plató, la situació següent: una caverna profunda en el fons de la qual es troben uns presoners que es troben immobilitzats des de sempre. Estan lligats de manera tal que solament poden mirar cap al front, on es troba la paret d'aquesta cova en la qual es projecten unes ombres engendrades per un foc situat en un petit promontori interior i que il·lumina unes figures transportades per altres homes que caminen per una sendera, després dels presoners, i separat d'aquests per un petit mur, com les mampares dels titellaires. Aquests caminants porten escultures i figures diverses, fetes també de diversos materials, les ombres dels quals són l'única cosa que els presoners del fons poden veure, de manera que, per a ells, que no coneixen una altra cosa, aquelles ombres, són la veritable i única realitat, i a elles atribueixen els sons i paraules proferides pels homes que, després d'ells, transporten les figures projectades. Què succeiria –pregunta el Sòcrates del diàleg platònic– si s'alliberés a un d'aquests presoners i se l'obligués a la ''força'' a mirar primer les imatges que transporten els altres homes, al foc després i més tard a ascendir cap a l'exterior de la caverna? (Plató insisteix que el presoner hauria de ser arrossegat per força, ja que de grau no voldria abandonar la seva situació, ja que no coneix cap altra). El presoner quedaria primer com encegat en veure directament la llum del foc i creuria que qui li impulsa cap a fora li està enganyant. Però, a poc a poc, a mesura que vagi ascendint cap a l'autèntica realitat, cap a l'exterior de la caverna, s'aniria adonant de l'engany de la seva situació anterior i prendria consciència de la seva condició de presoner alliberat. Ja en l'exterior, podria veure primer les ombres dels objectes reals, i s'adonaria que aquestes ombres són ben diferents de les anteriors, ja que no són projectades per un foc sinó pel sol, i no ho són d'imatges o escultures, sinó de veritables realitats. Després, podria observar directament el món real i, | + | Imaginem, diu Plató, la situació següent: una caverna profunda en el fons de la qual es troben uns presoners que es troben immobilitzats des de sempre. Estan lligats de manera tal que solament poden mirar cap al front, on es troba la paret d'aquesta cova en la qual es projecten unes ombres engendrades per un foc situat en un petit promontori interior i que il·lumina unes figures transportades per altres homes que caminen per una sendera, després dels presoners, i separat d'aquests per un petit mur, com les mampares dels titellaires. Aquests caminants porten escultures i figures diverses, fetes també de diversos materials, les ombres dels quals són l'única cosa que els presoners del fons poden veure, de manera que, per a ells, que no coneixen una altra cosa, aquelles ombres, són la veritable i única realitat, i a elles atribueixen els sons i paraules proferides pels homes que, després d'ells, transporten les figures projectades. Què succeiria –pregunta el Sòcrates del diàleg platònic– si s'alliberés a un d'aquests presoners i se l'obligués a la ''força'' a mirar primer les imatges que transporten els altres homes, al foc després i més tard a ascendir cap a l'exterior de la caverna? (Plató insisteix que el presoner hauria de ser arrossegat per força, ja que de grau no voldria abandonar la seva situació, ja que no coneix cap altra). El presoner quedaria primer com encegat en veure directament la llum del foc i creuria que qui li impulsa cap a fora li està enganyant. Però, a poc a poc, a mesura que vagi ascendint cap a l'autèntica realitat, cap a l'exterior de la caverna, s'aniria adonant de l'engany de la seva situació anterior i prendria consciència de la seva condició de presoner alliberat. Ja en l'exterior, podria veure primer les ombres dels objectes reals, i s'adonaria que aquestes ombres són ben diferents de les anteriors, ja que no són projectades per un foc sinó pel sol, i no ho són d'imatges o escultures, sinó de veritables realitats. Després, podria observar directament el món real i, al fi, el sol mateix. Fora ja de la caverna (és a dir, fora ja de la ignorància) no necessitaria que ningú li seguís impulsant per la força, sinó que voluntàriament prosseguiria la seva investigació. Arribat a aquest punt, s'adonaria que la realitat existent a l'interior de la caverna és una còpia de l'autèntica realitat del món exterior; s'adonaria, també, que les ombres del fons de la cova són doblement artificials, ja que són ombres d'imatges artificials que són còpies de realitats externes, i projectades per un foc que és com una pàl·lida imitació del sol. Per fi, s'adonaria també que el sol és, en certa forma, la causa de tot el que existeix, ja que sense ell no hi hauria ni dia ni nit, ni estacions, ni vida sobre la terra ni, per tant, escultures, foc, presoners ni ombres en el fons de la cova. |
− | En tal situació, no tindria cap enveja ni cap enyorança del seu anterior estat i més aviat tendiria a tornar a l'interior de la caverna per alliberar als seus antics companys d'ignorància. Però aquest treball d'alliberament seria interpretat pels seus antics companys com un engany, ja que, desconeixedors de la veritable realitat, preferirien seguir mantenint la seguretat de les seves acostumades creences abans que enfrontar-se a un món desconegut, raó per la qual, i en clara al·lusió a la mort de [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], matarien si poguessin al que intentés alliberar-los i treure'ls de la seva complaguda i segura ignorància. | + | En tal situació, no tindria cap enveja ni cap enyorança del seu anterior estat i més aviat tendiria a tornar a l'interior de la caverna per a alliberar als seus antics companys d'ignorància. Però aquest treball d'alliberament seria interpretat pels seus antics companys com un engany, ja que, desconeixedors de la veritable realitat, preferirien seguir mantenint la seguretat de les seves acostumades creences abans que enfrontar-se a un món desconegut, raó per la qual, i en clara al·lusió a la mort de [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], matarien si poguessin al que intentés alliberar-los i treure'ls de la seva complaguda i segura ignorància. |
Aquest text, com, en general, tota l'obra de Plató, ha de ser interpretat. I admet diverses interpretacions interrelacionades entre si: | Aquest text, com, en general, tota l'obra de Plató, ha de ser interpretat. I admet diverses interpretacions interrelacionades entre si: | ||
− | '''a)''' Des d'una perspectiva pedagògica, aquest text és una al·legoria sobre l'educació i la funció del mestre, que és qui ha d'obligar | + | '''a)''' Des d'una perspectiva pedagògica, aquest text és una al·legoria sobre l'educació i la funció del mestre, que és qui ha d'obligar que els seus alumnes abandonin la ignorància. |
'''b) '''Des del punt de vista [[epistemologia|epistemològic]],planteja de la divisió en graus del coneixement (igual que en el text de la [[Recurs:metàfora de la línia (Plató)|metàfora de la línia]]), entre il·lusió, opinió, raonament i intel·lecció. Graus que, al seu torn, es corresponen també amb els diversos graus de l'ésser: des de la pura matèria desorganitzada representada per la foscor absoluta del fons de la cova, fins a la llum absoluta del sol, que es correspon amb la idea del [[bé |bé]]. | '''b) '''Des del punt de vista [[epistemologia|epistemològic]],planteja de la divisió en graus del coneixement (igual que en el text de la [[Recurs:metàfora de la línia (Plató)|metàfora de la línia]]), entre il·lusió, opinió, raonament i intel·lecció. Graus que, al seu torn, es corresponen també amb els diversos graus de l'ésser: des de la pura matèria desorganitzada representada per la foscor absoluta del fons de la cova, fins a la llum absoluta del sol, que es correspon amb la idea del [[bé |bé]]. | ||
Línia 18: | Línia 18: | ||
[[File:caverna6.gif|thumb]] | [[File:caverna6.gif|thumb]] | ||
[[File:caverna7.gif|thumb]] | [[File:caverna7.gif|thumb]] | ||
− | Un aspecte important que planteja aquest famós text és el relacionat amb la ''força'' que ens pot permetre la sortida de la caverna i el trencament de les cadenes que ens lliguen al fons. Una d'aquestes forces és la representada pel ''mestre,'' d'aquí l'al·lusió a Sòcrates que es dóna en el text. Però això no soluciona el problema, perquè com s'accedeix a poder ser mestre?, quin és la força que pot permetre accedir a aquesta condició i permetre, després, tornar a la caverna per ensenyar? | + | Un aspecte important que planteja aquest famós text és el relacionat amb la ''força'' que ens pot permetre la sortida de la caverna i el trencament de les cadenes que ens lliguen al fons. Una d'aquestes forces és la representada pel ''mestre,'' d'aquí l'al·lusió a Sòcrates que es dóna en el text. Però això no soluciona el problema, perquè com s'accedeix a poder ser mestre?, quin és la força que pot permetre accedir a aquesta condició i permetre, després, tornar a la caverna per a ensenyar? Plató suggereix diverses respostes a l'interrogant de com es desitja aprendre. En el ''Banquet'' ens parla de l'impuls d'[[Eros|Eros]] com a via d'accés en saber [[Recurs:Plató: els graus de l'amor|(veg. text]]); en el ''Teetet ''(155d) afirma que és l'[[admiració|admiració]] la que està en l'origen de la filosofia (de l'afany de saber), impuls que es relaciona amb la seva doctrina de la reminiscència o [[anamnesi |''anamnesi'']] (defensada especialment en el ''Menó'', [[Recurs:Plató: la reminiscència en el Menó|veg. text]]), la qual ens remet a la doctrina de la immortalitat de l'[[ànima|ànima]] ([[Grec::ψυχἠ]]) (defensada, per exemple, en el ''Fedre'', 249b-250c, [[Recurs:Plató: la preexistència de les ànimes|veg. text]]). En qualsevol cas, tots aquests textos tenen un marcat caràcter metafòric, de manera que totes aquestes doctrines (l'impuls d'Eros, l'admiració, la reminiscència i la immortalitat de l'ànima) han de considerar-se com l'afirmació que l'esperit humà posseeix en si mateix totes les condicions del seu saber, anteriorment a tota experiència, i això és la versió epistemològica de la clàssica màxima grega del «coneix-te a tu mateix» que Sòcrates va fer seva. |
Comparant aquest text amb la metàfora de la línia que apareix en llibre VI de la ''República,'' pot veure's que, si es projectés sobre una recta cadascun dels sectors en què es divideix la caverna i el seu exterior, es correspondrien amb els diversos segments que divideixen l'al·ludida línia de la metàfora. | Comparant aquest text amb la metàfora de la línia que apareix en llibre VI de la ''República,'' pot veure's que, si es projectés sobre una recta cadascun dels sectors en què es divideix la caverna i el seu exterior, es correspondrien amb els diversos segments que divideixen l'al·ludida línia de la metàfora. |
Revisió de 00:16, 23 feb 2018
Famosíssim text de Plató que exposa sota la forma de mite o d'al·legoria la seva antropologia, ontologia i epistemologia, basades en la teoria de les idees. Aquest text apareix en el llibre VII de la República (veg. text) a continuació d'un altre text també molt famós, el de la metàfora de la línia (veg. text).
Imaginem, diu Plató, la situació següent: una caverna profunda en el fons de la qual es troben uns presoners que es troben immobilitzats des de sempre. Estan lligats de manera tal que solament poden mirar cap al front, on es troba la paret d'aquesta cova en la qual es projecten unes ombres engendrades per un foc situat en un petit promontori interior i que il·lumina unes figures transportades per altres homes que caminen per una sendera, després dels presoners, i separat d'aquests per un petit mur, com les mampares dels titellaires. Aquests caminants porten escultures i figures diverses, fetes també de diversos materials, les ombres dels quals són l'única cosa que els presoners del fons poden veure, de manera que, per a ells, que no coneixen una altra cosa, aquelles ombres, són la veritable i única realitat, i a elles atribueixen els sons i paraules proferides pels homes que, després d'ells, transporten les figures projectades. Què succeiria –pregunta el Sòcrates del diàleg platònic– si s'alliberés a un d'aquests presoners i se l'obligués a la força a mirar primer les imatges que transporten els altres homes, al foc després i més tard a ascendir cap a l'exterior de la caverna? (Plató insisteix que el presoner hauria de ser arrossegat per força, ja que de grau no voldria abandonar la seva situació, ja que no coneix cap altra). El presoner quedaria primer com encegat en veure directament la llum del foc i creuria que qui li impulsa cap a fora li està enganyant. Però, a poc a poc, a mesura que vagi ascendint cap a l'autèntica realitat, cap a l'exterior de la caverna, s'aniria adonant de l'engany de la seva situació anterior i prendria consciència de la seva condició de presoner alliberat. Ja en l'exterior, podria veure primer les ombres dels objectes reals, i s'adonaria que aquestes ombres són ben diferents de les anteriors, ja que no són projectades per un foc sinó pel sol, i no ho són d'imatges o escultures, sinó de veritables realitats. Després, podria observar directament el món real i, al fi, el sol mateix. Fora ja de la caverna (és a dir, fora ja de la ignorància) no necessitaria que ningú li seguís impulsant per la força, sinó que voluntàriament prosseguiria la seva investigació. Arribat a aquest punt, s'adonaria que la realitat existent a l'interior de la caverna és una còpia de l'autèntica realitat del món exterior; s'adonaria, també, que les ombres del fons de la cova són doblement artificials, ja que són ombres d'imatges artificials que són còpies de realitats externes, i projectades per un foc que és com una pàl·lida imitació del sol. Per fi, s'adonaria també que el sol és, en certa forma, la causa de tot el que existeix, ja que sense ell no hi hauria ni dia ni nit, ni estacions, ni vida sobre la terra ni, per tant, escultures, foc, presoners ni ombres en el fons de la cova.
En tal situació, no tindria cap enveja ni cap enyorança del seu anterior estat i més aviat tendiria a tornar a l'interior de la caverna per a alliberar als seus antics companys d'ignorància. Però aquest treball d'alliberament seria interpretat pels seus antics companys com un engany, ja que, desconeixedors de la veritable realitat, preferirien seguir mantenint la seguretat de les seves acostumades creences abans que enfrontar-se a un món desconegut, raó per la qual, i en clara al·lusió a la mort de Sòcrates, matarien si poguessin al que intentés alliberar-los i treure'ls de la seva complaguda i segura ignorància.
Aquest text, com, en general, tota l'obra de Plató, ha de ser interpretat. I admet diverses interpretacions interrelacionades entre si:
a) Des d'una perspectiva pedagògica, aquest text és una al·legoria sobre l'educació i la funció del mestre, que és qui ha d'obligar que els seus alumnes abandonin la ignorància.
b) Des del punt de vista epistemològic,planteja de la divisió en graus del coneixement (igual que en el text de la metàfora de la línia), entre il·lusió, opinió, raonament i intel·lecció. Graus que, al seu torn, es corresponen també amb els diversos graus de l'ésser: des de la pura matèria desorganitzada representada per la foscor absoluta del fons de la cova, fins a la llum absoluta del sol, que es correspon amb la idea del bé.
c ) Des d'una perspectiva ontològica, l'interior de la caverna es correspon amb la realitat natural, és a dir, amb el món sensible, mentre que allò que en el text es representa per la realitat natural, correspon a la realitat del món de les idees. Els objectes reals que estan en l'exterior de la caverna, així com les ombres «autèntiques» que aquests projecten gràcies a la llum del sol, representen les idees i els objectes matemàtics ordenats jeràrquicament, en la cúspide dels quals està la idea de bé.
Un aspecte important que planteja aquest famós text és el relacionat amb la força que ens pot permetre la sortida de la caverna i el trencament de les cadenes que ens lliguen al fons. Una d'aquestes forces és la representada pel mestre, d'aquí l'al·lusió a Sòcrates que es dóna en el text. Però això no soluciona el problema, perquè com s'accedeix a poder ser mestre?, quin és la força que pot permetre accedir a aquesta condició i permetre, després, tornar a la caverna per a ensenyar? Plató suggereix diverses respostes a l'interrogant de com es desitja aprendre. En el Banquet ens parla de l'impuls d'Eros com a via d'accés en saber (veg. text); en el Teetet (155d) afirma que és l'admiració la que està en l'origen de la filosofia (de l'afany de saber), impuls que es relaciona amb la seva doctrina de la reminiscència o anamnesi (defensada especialment en el Menó, veg. text), la qual ens remet a la doctrina de la immortalitat de l'ànima (ψυχἠ) (defensada, per exemple, en el Fedre, 249b-250c, veg. text). En qualsevol cas, tots aquests textos tenen un marcat caràcter metafòric, de manera que totes aquestes doctrines (l'impuls d'Eros, l'admiració, la reminiscència i la immortalitat de l'ànima) han de considerar-se com l'afirmació que l'esperit humà posseeix en si mateix totes les condicions del seu saber, anteriorment a tota experiència, i això és la versió epistemològica de la clàssica màxima grega del «coneix-te a tu mateix» que Sòcrates va fer seva.
Comparant aquest text amb la metàfora de la línia que apareix en llibre VI de la República, pot veure's que, si es projectés sobre una recta cadascun dels sectors en què es divideix la caverna i el seu exterior, es correspondrien amb els diversos segments que divideixen l'al·ludida línia de la metàfora.
(Si es tracés una línia des del fons de la caverna fins al sol, apareixeria una gradació contínua que aniria des de la pura foscor del fons de la caverna, que representa la matèria, fins a la màxima llum representada pel sol, i que simbolitza la idea suprema de totes les idees. Aquesta línia en diagonal, des del més baix pel cap alt alt, és una representació de la gran cadena del ser. L'escalonament dels diversos sectors de la caverna i el «salt» fins al sol mostra els graus del saber i de la realitat. Si aquests diversos graus fossin projectats verticalment sobre una línia, obtindríem els punts següents sobre l'horitzontal,
és a dir, originarien els mateixos segments que divideixen la línia de la metàfora del llibre VI de la República).