Cinc vies

 Nom que Tomàs d'Aquino dóna als seus cinc arguments a posteriori o proves de l'existència de Déu, tal com els exposa en la seva Summa de teologia (I, q. 2 a.3) i en la Summa contra els gentils (I, 13). Cadascun d'aquests arguments rep el nom de la idea fonamental en què es basa:

1) Via del moviment: La realitat del canvi o del moviment (en sentit aristotèlic) exigeix necessàriament l'existència d'un primer motor immòbil, perquè no és possible fundar-se en una sèrie infinita d'iniciadors del moviment.

2) Via de les causes eficients: ja que les causes eficients formen una successió i res és causa eficient de si mateix, cal afirmar l'existència d'una primera causa.

3) Via de la contingència i del ser necessari:Com que és un fet que hi ha éssers que existeixen que podrien no existir, és a dir, que són contingents, és forçós que existeixi un ésser necessari, ja que, d'una altra forma, el possible no seria més que possible.

4) Via dels graus de perfecció: ja que totes les coses existeixen segons graus (de bondat, veritat, etc.), deu també existir l'ésser que posseeix tota perfecció en grau summe, respecte del qual les altres es comparen i del qual participen.

5) Via teleològica: Existeix un disseny o un fi en el món, raó per la qual ha d'existir un ésser intel·ligent que hagi pretès la finalitat que s'observa en tot l'univers.

Tomàs d'Aquino

Cada prova acaba amb la tornada «cosa a la qual tots anomenen Déu», que és, probablement, un afegit posterior.

Tomàs d'Aquino, oposat a tot argument ontològic, o prova a priori, declara que aquests arguments són demostracions quia, que van dels efectes a les causes, o arguments a posteriori. Encara que el seu autor opina que la primera via, que sol considerar-se una «prova cosmològica», és la «més clara», la tradició escolàstica considera més concloent –més metafísica– a la segona, en la qual el que és contingent suposa el necessari, encara que la més popular sigui la cinquena, també anomenada «prova de l'ordre del món», o del «designi» (veg. text).