Casuística

(del llatí casus, cas) En general, aplicació teòrica d'una llei o norma moral als casos particulars o a la situació concreta en què es troba un individu, sobretot en circumstàncies en què s'enfronten el dictamen de la pròpia consciència moral de l'individu i la moral social. En aquest sentit no té cap connotació negativa, ja que les lleis generals no poden tenir en compte la peculiaritat de cada cas en concret i, per aquesta raó, han d'aplicar-se a la situació real. No obstant això, l'exageració a atendre als casos particulars –col·leccionant casos–, o a enumerar les circumstàncies —detallant-les en excés—, en detriment de l'atenció i importància que ha de prestar-se al general i a l'esperit de la norma mateixa, desemboca fàcilment en un moralisme rigorós, negador de la llibertat que té l'individu de poder interpretar les normes segons les circumstàncies concretes, i que afavoreix més aviat la pràctica d'una moral buida i formal. La connotació pejorativa de la paraula prové de la proliferació, a partir del s. XVII, de manuals eclesiàstics de moral, quan la moral i el dret se separen, com a matèries d'estudi, de la teologia. ja que el concili de Trento obligava a la precisió de l'espècie i el nombre de pecats, van aparèixer tractats de moral pràctica o casuística, per a orientació de fidels i confessors. La presència, així mateix, de diversos sistemes morals (laxisme, rigorisme, tuciorisme, probabilisme, equiprobabilisme) va complicar més encara la casuística.