Diferència entre revisions de la pàgina «Ànima bella»
De Wikisofia
m (bot: - l'esterilitat del «ànima + l'esterilitat de l'«ànima) |
m (bot: - Hegel|veure referència]]), + Hegel|vegeu referència]]),) |
||
| (Hi ha 4 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren) | |||
| Línia 3: | Línia 3: | ||
Expressió encunyada per [[Autor:Schiller, Friedrich|Friedrich Schiller]] en la seva obra ''De la gràcia i la dignitat'' (1793). Partint de l'ideal romàntic que el moral ha de néixer de l'espontaneïtat del cor, i no del deure imposat per la raó, Schiller defensa la relació entre ètica i estètica. L'«ànima bella» és la pròpia de la persona la sensibilitat de la qual (estètica) es troba en total acord amb la racionalitat, i amb la qual guia la seva acció (ètica). Aquesta noció encunyada per Schiller, i recollida per [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], encara que no plenament acceptada en el seu sentit schillerià, acabarà sent una de les figures típiques del romanticisme i representarà la moralitat entesa, no com deure, sinó com a espontaneïtat de l'instint o del cor. Tal com la formula Schiller, aquesta noció apareix carregada d'un fort sentiment moral, encara que uneix la gràcia i la dignitat,com en la clàssica noció de la [[kalokagathia|''kalokagathia'']]. | Expressió encunyada per [[Autor:Schiller, Friedrich|Friedrich Schiller]] en la seva obra ''De la gràcia i la dignitat'' (1793). Partint de l'ideal romàntic que el moral ha de néixer de l'espontaneïtat del cor, i no del deure imposat per la raó, Schiller defensa la relació entre ètica i estètica. L'«ànima bella» és la pròpia de la persona la sensibilitat de la qual (estètica) es troba en total acord amb la racionalitat, i amb la qual guia la seva acció (ètica). Aquesta noció encunyada per Schiller, i recollida per [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], encara que no plenament acceptada en el seu sentit schillerià, acabarà sent una de les figures típiques del romanticisme i representarà la moralitat entesa, no com deure, sinó com a espontaneïtat de l'instint o del cor. Tal com la formula Schiller, aquesta noció apareix carregada d'un fort sentiment moral, encara que uneix la gràcia i la dignitat,com en la clàssica noció de la [[kalokagathia|''kalokagathia'']]. | ||
| − | [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]] recull aquest terme que també va utilitzar [[Autor:Goethe, Johann Wolfgang von|Goethe]] (''schöne Seele'') en el seu ''Wilhelm Meister,'' el capítol sisè del qual es titula «confessions d'una ànima bella». [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] es fa ressò d'aquesta noció, a la qual incorpora en la seva ''Fenomenologia de l'esperit ''([[Bibliografia:Referència bibliogràfica de Hegel| | + | [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]] recull aquest terme que també va utilitzar [[Autor:Goethe, Johann Wolfgang von|Goethe]] (''schöne Seele'') en el seu ''Wilhelm Meister,'' el capítol sisè del qual es titula «confessions d'una ànima bella». [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] es fa ressò d'aquesta noció, a la qual incorpora en la seva ''Fenomenologia de l'esperit ''([[Bibliografia:Referència bibliogràfica de Hegel|vegeu referència]]), encara que per a criticar-la, ja que per a ell, l'«ànima bella» és aquella que es perd «en la seva fer-se objecte mancat d'essència» i –de manera narcisista–, «crema consumint-se en si mateixa» (''op. cit.'' p.384); es manifesta solament mitjançant paraules, i es perd en inconsistències. Davant l'esterilitat de l'«ànima bella», Hegel defensa una ètica de la laboriositat en la història i la societat. Amb la crítica corrosiva de [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]] (''Genealogia de la moral,'' I, 10) –que identifica les «ànimes belles» amb els ressentits que es rebel·len contra la vida autèntica– aquest terme adquireix connotacions pejoratives i designa l'ànima d'aquells que viuen satisfets amb la seva pretesa perfecció moral i que encarnen plenament la moral dels esclaus. També en el ''Crepúculo dels ídols'' usa aquesta expressió com a sinònim d'«aurea mediocritas», prenent ambdues expressions en sentit irònic. |
Revisió de 22:25, 20 oct 2017
Expressió encunyada per Friedrich Schiller en la seva obra De la gràcia i la dignitat (1793). Partint de l'ideal romàntic que el moral ha de néixer de l'espontaneïtat del cor, i no del deure imposat per la raó, Schiller defensa la relació entre ètica i estètica. L'«ànima bella» és la pròpia de la persona la sensibilitat de la qual (estètica) es troba en total acord amb la racionalitat, i amb la qual guia la seva acció (ètica). Aquesta noció encunyada per Schiller, i recollida per Kant, encara que no plenament acceptada en el seu sentit schillerià, acabarà sent una de les figures típiques del romanticisme i representarà la moralitat entesa, no com deure, sinó com a espontaneïtat de l'instint o del cor. Tal com la formula Schiller, aquesta noció apareix carregada d'un fort sentiment moral, encara que uneix la gràcia i la dignitat,com en la clàssica noció de la kalokagathia.
Schelling recull aquest terme que també va utilitzar Goethe (schöne Seele) en el seu Wilhelm Meister, el capítol sisè del qual es titula «confessions d'una ànima bella». Hegel es fa ressò d'aquesta noció, a la qual incorpora en la seva Fenomenologia de l'esperit (vegeu referència), encara que per a criticar-la, ja que per a ell, l'«ànima bella» és aquella que es perd «en la seva fer-se objecte mancat d'essència» i –de manera narcisista–, «crema consumint-se en si mateixa» (op. cit. p.384); es manifesta solament mitjançant paraules, i es perd en inconsistències. Davant l'esterilitat de l'«ànima bella», Hegel defensa una ètica de la laboriositat en la història i la societat. Amb la crítica corrosiva de Nietzsche (Genealogia de la moral, I, 10) –que identifica les «ànimes belles» amb els ressentits que es rebel·len contra la vida autèntica– aquest terme adquireix connotacions pejoratives i designa l'ànima d'aquells que viuen satisfets amb la seva pretesa perfecció moral i que encarnen plenament la moral dels esclaus. També en el Crepúculo dels ídols usa aquesta expressió com a sinònim d'«aurea mediocritas», prenent ambdues expressions en sentit irònic.
Vegeu termes relacionats