Àpeiron

Anaximandre

(del grec ἄπειρον, àpeiron, format per la a privativa i el terme πέρας, peres, límit: absència de límits i de determinacions) Per això es tradueix com a il·limitat o indeterminat. ja que aquestes característiques s'associen generalment a la noció d'infinit, de vegades també es tradueix per aquest últim terme.

Per a Anaximandre l'ἄπειρον (àpeiron) és pròpiament la ἀρχή (arkhé) del ϰόσμος (cosmos). En tant que arkhé, és el principi i el fonament de totes les coses, al qual tornaran segons l'ordre del temps. Segons Anaximandre, aquest principi no podia tenir cap determinació, ja que una determinació suposa simultàniament dos aspectes: el pròpiament determinat i el que queda fora de la determinació. Però si el principi ha de ser únic, no pot tenir límits, determinacions ni definició (veg. text). Per això, per Anaximandre, l'àpeiron pot ser totes les coses alhora, i ser comuna a totes les qualitats contràries: al calent, al fred, a l'humit i al sec, ja que no sent cap d'aquestes qualitats en concret, està en totes elles, les uneix i les canvia unes en unes altres, i és allò en el que totes les coses han de dissoldre's de nou, quan desapareixen per a reintegrar-se finalment en el mateix principi indeterminat i il·limitat. Aquesta teoria suposa, a més, una concepció circular del temps, però això és així perquè el cercle mateix és imatge de l'àpeiron en tant que en el circular cap punt es pot determinar com a principi ni com a fi, i, per tant, en aquesta figura el principi i la fi coincideixen en cadascun dels seus indeterminats punts.

També Melissos de Samos va adoptar aquesta noció per a referir-la a l'ésser, perquè en oposició al seu mestre Parmènides, que sostenia que l'ésser és limitat i com una esfera, Melissos sosté que el ser ha de ser forçosament indeterminat o àpeiron. D'altra banda, en la mística numèrica dels pitagòrics, els nombres eren concebuts com a fruit de l'alternança entre l'imparell i el parell concebuts respectivament com a límit (πέρας) i il·limitat ἄπειρον).