Eleàtica, escola

Parmènides

Escola filosòfica presocràtica formada per Parmènides i els seus seguidors: Zenó d'Elea i Melissos de Samos, que va florir durant el segle V aC. Alguns historiadors posen com a precursor a Xenòfanes de Colofó, tal com sembla indicar Plató en el Sofista. Segons molts historiadors, els plantejaments de l'escola eleàtica van iniciar la metafísica occidental.

La tesi fonamental d'aquesta escola és l'afirmació de la unitat i la immutabilitat del ser, basada en les afirmacions aparentment trivials segons les quals: «l'ésser és, i el no ser no és», i «no pot dir-se ni pensar-se que el no ser és». Com a corol·lari d'aquestes afirmacions concloïen que tota la pluralitat i el canvi que ens presenten els sentits és merament aparent. Seguint el seu raonament, no pot haver-hi diversos éssers perquè en aquest cas, què els separaria sinó el no-ser? Però no pot separar-los el no-ser, ja que, segons la primera afirmació, el no-ser no és. Tampoc és possible el canvi, ja que, segons Parmènides, el canvi suposa un deixar de ser, i això significaria passar del no-ser a l'ésser i del ser al no-ser, però, ja que segons la segona afirmació de Parmènides el no-ser no pot ni ser pensat, doncs tot el que pot ser pensat és ja l'ésser, d'aquí s'infereix la conclusió indicada (veg. text).

Zenó d'Elea

Les tesis de Parmènides van ser prosseguides per Zenó d'Elea, qui desenvolupo el mètode del raonament per reducció a l'absurd amb els seus famosos arguments (veg. paradoxes de Zenó), considerats generalment com el punt d'arrencada de la dialèctica antiga, i com a font de reflexió fructífera per la matemàtica i la lògica. En aquestes argumentacions, Zenó combatia la concepció de sentit comú sobre el canvi i de la multiplicitat, i defensava, per via indirecta, la tesi parmenídeas. Amb aquests arguments Zenó va plantejar, per primera vegada, els problemes del pensament del continu. Posteriorment, Melissos de Samos va sistematitzar les tesis parmenídeas. Aquesta escola va exercir una gran influència sobre l'atomisme, sobre la sofística, sobre la lògica megàrica i estoica, i sobre Plató que, en un diàleg titulat Parmènides, desenvolupa la seva tesi sobre el mateix i l'altre, que representa una autocrítica respecte de formulacions anteriors de la seva teoria de les idees, encara que desenvolupa també una concepció del no-ser oposada a la de Parmènides.