Diferència entre revisions de la pàgina «Inferència inductiva»
De Wikisofia
m (bot: - admet excepció alguna; + admet cap excepció;) |
m (bot: - amb el que trenca + amb la qual cosa trenca) |
||
| (Hi ha una revisió intermèdia del mateix usuari que no es mostren) | |||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
| − | [[inducció|Inducció]]. L'oposada a la inferència [[deducció|deductiva]], i que no es caracteritza, al contrari que aquesta, | + | [[inducció|Inducció]]. L'oposada a la inferència [[deducció|deductiva]], i que no es caracteritza, al contrari que aquesta, pel fet de ser una [[argument|argumentació]] vàlida, que fa veritable la conclusió. En una inferència inductiva, la conclusió es recolza en les [[premisses|premisses]], però aquestes en el millor dels casos només la fan probable. |
De | De | ||
| Línia 15: | Línia 15: | ||
Des de sempre la inferència inductiva es fonamenta en la confiança de la ment humana en la [[uniformitat de la naturalesa|uniformitat de la naturalesa]]: en la creença en què el que ha succeït fins a aquest moment no és més que un cas particular d'una llei general de la naturalesa que no admet cap excepció; per tant, el futur haurà de conformar-se al passat. Ja [[Autor:Hume, David|Hume]] va fer veure la debilitat d'aquesta manera de raonar: un [[raonament circular|raonament circular]] de fet, ja que la nostra confiança en la uniformitat de la naturalesa no pot aconseguir-se més que per la mateixa inducció. | Des de sempre la inferència inductiva es fonamenta en la confiança de la ment humana en la [[uniformitat de la naturalesa|uniformitat de la naturalesa]]: en la creença en què el que ha succeït fins a aquest moment no és més que un cas particular d'una llei general de la naturalesa que no admet cap excepció; per tant, el futur haurà de conformar-se al passat. Ja [[Autor:Hume, David|Hume]] va fer veure la debilitat d'aquesta manera de raonar: un [[raonament circular|raonament circular]] de fet, ja que la nostra confiança en la uniformitat de la naturalesa no pot aconseguir-se més que per la mateixa inducció. | ||
| − | [[Autor:Russell, Bertrand|Russell]] va exemplificar la debilitat d'aquesta creença recordant que l'home que dóna cada dia de menjar al pollastre al final acaba retorçant-li el bescoll, amb | + | [[Autor:Russell, Bertrand|Russell]] va exemplificar la debilitat d'aquesta creença recordant que l'home que dóna cada dia de menjar al pollastre al final acaba retorçant-li el bescoll, amb la qual cosa trenca definitivament la confiança que l'animal hagi pogut posar en una suposada uniformitat dels fenòmens. Per això s'afirma que la inferència inductiva només genera coneixement probable i, en alguns casos, ''gairebé'' cert. |
El fonament en què sol recolzar-se la inferència inductiva es denomina [[inducció, principi de la|principi d'inducció]]. El [[positivisme lògic|positivisme lògic]], per obra sobretot de [[Autor:Carnap, Rudolf|Carnap]] i [[Autor:Reichenbach, Hans|Reichenbach]] ([[Recurs:Cita de R. Carnap|veg. citació]]), va intentar desenvolupar una lògica inductiva, en què pogués fonamentar-se l'ús de les generalitzacions que es fan a partir de l'experiència. | El fonament en què sol recolzar-se la inferència inductiva es denomina [[inducció, principi de la|principi d'inducció]]. El [[positivisme lògic|positivisme lògic]], per obra sobretot de [[Autor:Carnap, Rudolf|Carnap]] i [[Autor:Reichenbach, Hans|Reichenbach]] ([[Recurs:Cita de R. Carnap|veg. citació]]), va intentar desenvolupar una lògica inductiva, en què pogués fonamentar-se l'ús de les generalitzacions que es fan a partir de l'experiència. | ||
Revisió de 22:58, 30 gen 2018
Inducció. L'oposada a la inferència deductiva, i que no es caracteritza, al contrari que aquesta, pel fet de ser una argumentació vàlida, que fa veritable la conclusió. En una inferència inductiva, la conclusió es recolza en les premisses, però aquestes en el millor dels casos només la fan probable.
De
- (1) «Tots els corbs són negres» i
- (2) «a la teva casa tens un corb» és possible inferir vàlidament que
- (3) «el corb que tens a casa és negre».
Però la premissa (1) no és absolutament certa: ha estat obtinguda per generalització després d'una acurada i continuada observació de casos repetits en els quals es presenten corbs negres, és a dir, per inducció, o inferència inductiva.
La repetició de casos de «corbs negres» observats fins al present, per molt probable que faci la propera observació d'un corb també negre, no fa que tal observació sigui certa.
Des de sempre la inferència inductiva es fonamenta en la confiança de la ment humana en la uniformitat de la naturalesa: en la creença en què el que ha succeït fins a aquest moment no és més que un cas particular d'una llei general de la naturalesa que no admet cap excepció; per tant, el futur haurà de conformar-se al passat. Ja Hume va fer veure la debilitat d'aquesta manera de raonar: un raonament circular de fet, ja que la nostra confiança en la uniformitat de la naturalesa no pot aconseguir-se més que per la mateixa inducció.
Russell va exemplificar la debilitat d'aquesta creença recordant que l'home que dóna cada dia de menjar al pollastre al final acaba retorçant-li el bescoll, amb la qual cosa trenca definitivament la confiança que l'animal hagi pogut posar en una suposada uniformitat dels fenòmens. Per això s'afirma que la inferència inductiva només genera coneixement probable i, en alguns casos, gairebé cert.
El fonament en què sol recolzar-se la inferència inductiva es denomina principi d'inducció. El positivisme lògic, per obra sobretot de Carnap i Reichenbach (veg. citació), va intentar desenvolupar una lògica inductiva, en què pogués fonamentar-se l'ús de les generalitzacions que es fan a partir de l'experiència.