Diferència entre revisions de la pàgina «Filosofia»
De Wikisofia
m (bot: - occidental, ja sigui cristià, + occidental, sigui cristià,) |
|||
(22 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 3: | Línia 3: | ||
<small>(del grec [[Grec::φιλοσοφία]], ''phylosophía'', amor en saber, derivat de [[Grec::φιλέω]], estimar i [[Grec::σοφία]], saber, saviesa)</small> | <small>(del grec [[Grec::φιλοσοφία]], ''phylosophía'', amor en saber, derivat de [[Grec::φιλέω]], estimar i [[Grec::σοφία]], saber, saviesa)</small> | ||
− | Etimològicament, en una traducció excessivament convencional, «amor a la saviesa», on la paraula [[Grec::σοφία]], ''sophía'', en lloc de ser traduïda com a «saviesa», terme amb connotacions grandiloqüents, ha de traduir-se com «saber teòric», o, en paraules d' [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], com a «enteniment i ciència» ([[Recurs:Cita_Aristòtil:_saviesa_1|veg. citació]]); d'igual manera, [[Grec::φίλοσ]], ''philos'', | + | Etimològicament, en una traducció excessivament convencional, «amor a la saviesa», on la paraula [[Grec::σοφία]], ''sophía'', en lloc de ser traduïda com a «saviesa», terme amb connotacions grandiloqüents, ha de traduir-se com «saber teòric», o, en paraules d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], com a «enteniment i ciència» ([[Recurs:Cita_Aristòtil:_saviesa_1|veg. citació d'Aristòtil]]); d'igual manera, [[Grec::φίλοσ]], ''philos'', l'«amic» o l'«amant» d'aquest saber intel·lectual pot entendre's, a la manera de [[Autor:Plató|Plató]], com a aplicat a aquell que ''desitja'' o està àvid de saber ([[Recurs:Cita_Plató:_saber_i_filosofia|veg. citació de Plató]]). |
− | Històricament | + | Històricament la filosofia s'ha considerat la invenció –feta pels grecs de les colònies jònies d'Àsia Menor cap al s. VI aC– de fer front amb la reflexió racional als problemes que els presentava la [[Naturalesa|naturalesa.]] La invenció va consistir –és la tesi de Karl R. Popper– en un canvi d'actitud davant les afirmacions tradicionals sobre el [[Món|món]] i el lloc que ocupa l'[[home]] al món, sobretot sobre els orígens de tots dos, a causa de profundes transformacions socials. D'una actitud tradicional, conservadora i acrítica, basada en el [[Mite|mite]], es passa a una actitud nova, innovadora i crítica, que s'expressa mitjançant teories sobre el món, al començament rudimentàries. Aquesta actitud arriba a convertir-se en la tradició de criticar teories, de manera que la filosofia, primer, i després la [[Ciència|ciència]], que anirà naixent d'aquella, no són més que l'actitud crítica de l'home davant les coses –la naturalesa, l'univers i ell mateix–, tal com s'ha desenvolupat al llarg de la història ([[Recurs:Popper:_la_filosofia_com_a_actitud_crítica_1|vegeu el text de Popper]]). |
− | Com s'ha entès i desenvolupat aquesta actitud crítica, o aquesta activitat de reflexió racional, a través dels temps constitueix la història de la filosofia i de la ciència, i àdhuc de la mateixa civilització. En línies generals, després de l'esplèndida aparició del pensament grec, que desenvolupa la filosofia primer com un saber sobre la [[Naturalesa|naturalesa]] ([[Presocràtics|presocràtics]]), després com un saber sistemàtic i integral (Plató i Aristòtil) i, finalment, com una forma ètica de viure ([[Hel·lenisme|hel·lenisme]]), la filosofia es fon de nou amb el pensament religiós, d'on havia sorgit com a crítica i alternativa, en part per confondre's amb ell i en part per reelaborar-lo des del seu interior [[Neoplatonisme|(neoplatonisme]], [[Cristianisme|cristianisme]], [[Escolàstica,_escolasticisme|filosofia escolàstica).]] Després d'una llarga i més aviat confusa, però en cap manera infructuosa relació que la [[Fe|fe]] i la [[Raó|raó]] mantenen al món medieval occidental, sigui cristià, àrab o jueu, el pensament racional es reestructura de forma autònoma amb el [[Renaixement|Renaixement]] i la [[Revolució_científica|revolució científica]]. Així com en aquesta època neix la ciència moderna, fa també la seva aparició la filosofia moderna. | + | Com s'ha entès i desenvolupat aquesta actitud crítica, o aquesta activitat de reflexió racional, a través dels temps constitueix la història de la filosofia i de la ciència, i àdhuc de la mateixa civilització. En línies generals, després de l'esplèndida aparició del pensament grec, que desenvolupa la filosofia primer com un saber sobre la [[Naturalesa|naturalesa]] ([[Presocràtics|presocràtics]]), després com un saber sistemàtic i integral (Plató i Aristòtil) i, finalment, com una forma ètica de viure ([[Hel·lenisme|hel·lenisme]]), la filosofia es fon de nou amb el pensament religiós, d'on havia sorgit com a crítica i alternativa, en part per a confondre's amb ell i en part per a reelaborar-lo des del seu interior [[Neoplatonisme|(neoplatonisme]], [[Cristianisme|cristianisme]], [[Escolàstica,_escolasticisme|filosofia escolàstica).]] Després d'una llarga i més aviat confusa, però en cap manera infructuosa relació que la [[Fe|fe]] i la [[Raó|raó]] mantenen al món medieval occidental, sigui cristià, àrab o jueu, el pensament racional es reestructura de forma autònoma amb el [[Renaixement|Renaixement]] i la [[Revolució_científica|revolució científica]]. Així com en aquesta època neix la ciència moderna, fa també la seva aparició la filosofia moderna. |
− | [[Autor:Descartes,_René(Cartesius)|Descartes]] estableix la nova funció de la filosofia: assegurar la [[Certesa|certesa]] del coneixement humà; la missió de la filosofia és posar en clar en què fonamenta el [[Subjecte|subjecte]] humà la seva confiança a saber. [[Racionalisme|Racionalisme]] i [[Empirisme|empirisme]] són dues maneres de respondre al mateix: la certesa la dóna la [[Raó|raó]] o l' [[Experiència|experiència]]. Hi ha acord a admetre l'existència d'un coneixement objectiu i comú; el desacord està en el mètode d'aconseguir- | + | [[Autor:Descartes,_René(Cartesius)|Descartes]] estableix la nova funció de la filosofia: assegurar la [[Certesa|certesa]] del coneixement humà; la missió de la filosofia és posar en clar en què fonamenta el [[Subjecte|subjecte]] humà la seva confiança a saber. [[Racionalisme|Racionalisme]] i [[Empirisme|empirisme]] són dues maneres de respondre al mateix: la certesa la dóna la [[Raó|raó]] o l'[[Experiència|experiència]]. Hi ha acord a admetre l'existència d'un coneixement objectiu i comú; el desacord està en el mètode d'aconseguir-lo i en la mesura en què és possible aconseguir-ho. |
− | [[Autor:Kant,_Immanuel|Kant]] inverteix substancialment la perspectiva i l'actitud crítica es dirigeix al mateix subjecte que l'exerceix; s'investiga la seva capacitat estructural de conèixer i, com a resultat del «gir copernicà», estableix que el coneixement és, d'alguna manera, constituït pel mateix subjecte humà | + | [[Autor:Kant,_Immanuel|Kant]] inverteix substancialment la perspectiva i l'actitud crítica es dirigeix al mateix subjecte que l'exerceix; s'investiga la seva capacitat estructural de conèixer i, com a resultat del «gir copernicà», estableix que el coneixement és, d'alguna manera, constituït pel mateix subjecte humà –per la naturalesa humana–, no només en els seus límits sinó també en el seu mateix contingut, i aquest coneixement és universal i el mateix per tots perquè la naturalesa humana és la mateixa en tots. |
+ | |||
+ | En la història posterior a Kant, la creença en ''una naturalesa ''humana i en un sol tipus de racionalitat ha estat posada en qüestió. A més de [[naturalesa]], hi ha [[Història|història]] i [[Evolució|evolució]] i, a més de raó, [[Valor|valors]], estructures econòmiques, [[Inconscient|inconscient]] i [[Vida|vida]]. No pot donar-se ja per descomptat que existeix una cosa tal com [[racionalitat]] i naturalesa humana, igual com no hi ha una cosa objectiva que pugui anomenar-se «veritat»; més aviat cal preguntar-se per quines són les condicions que fan possible que hi hagi racionalitat, naturalesa i [[veritat]]. | ||
El desenvolupament de les mateixes ciències empíriques durant els dos últims segles, i sobretot el de la seva [[Metodologia|metodologia]], ha portat a la conclusió que la investigació científica no apunta simplement a la veritat i a la certesa. El valor de la ciència és inqüestionable i els seus procediments són models de racionalitat, però ho són precisament perquè creu que ha de qüestionar-se a si mateixa constantment. | El desenvolupament de les mateixes ciències empíriques durant els dos últims segles, i sobretot el de la seva [[Metodologia|metodologia]], ha portat a la conclusió que la investigació científica no apunta simplement a la veritat i a la certesa. El valor de la ciència és inqüestionable i els seus procediments són models de racionalitat, però ho són precisament perquè creu que ha de qüestionar-se a si mateixa constantment. | ||
− | No perquè hi hagi una naturalesa, un model de racionalitat i un coneixement veritable es posen els | + | No perquè hi hagi una naturalesa, un model de racionalitat i un coneixement veritable es posen els homes d'acord; més aviat perquè els homes es posen d'acord és possible parlar de coneixement veritable, de racionalitat i d'allò que és, o ha de ser, comuna a tots. |
− | A la filosofia correspon, en els diferents àmbits en què és necessari l'acord | + | A la filosofia correspon, en els diferents àmbits en què és necessari l'acord –en el social, en l'ètic, en el teòric, en el científic– tractar de les condicions que el fan possible i dels termes en què pot establir-se. |
Encara que al llarg de la seva història la filosofia ha consistit en un saber substantiu i autònom, a vegades, ha estat l'únic saber disponible; en l'actualitat no s'atribueix a la filosofia un objecte propi d'estudi, per la simple raó que pot abastar-los tots. Les ciències són posteriors a la filosofia quant al seu naixement cronològic, però aquesta exerceix ara la seva activitat després de l'activitat de les ciències. Per això sol definir-se la filosofia com una reflexió de segon ordre que s'exerceix sobre altres activitats reflexives de primer ordre. Aquestes activitats reflexives de primer ordre s'exerceixen directament sobre la naturalesa en el seu sentit més ampli, que abasta des de l'univers fins a l'individu passant per la societat i la història, i sobre aquesta activitat primera reflexiona posteriorment la filosofia, analitzant, criticant, dilucidant, interpretant o avaluant els seus pressupostos, els seus conceptes bàsics, els seus mètodes, els seus resultats i els seus objectius. | Encara que al llarg de la seva història la filosofia ha consistit en un saber substantiu i autònom, a vegades, ha estat l'únic saber disponible; en l'actualitat no s'atribueix a la filosofia un objecte propi d'estudi, per la simple raó que pot abastar-los tots. Les ciències són posteriors a la filosofia quant al seu naixement cronològic, però aquesta exerceix ara la seva activitat després de l'activitat de les ciències. Per això sol definir-se la filosofia com una reflexió de segon ordre que s'exerceix sobre altres activitats reflexives de primer ordre. Aquestes activitats reflexives de primer ordre s'exerceixen directament sobre la naturalesa en el seu sentit més ampli, que abasta des de l'univers fins a l'individu passant per la societat i la història, i sobre aquesta activitat primera reflexiona posteriorment la filosofia, analitzant, criticant, dilucidant, interpretant o avaluant els seus pressupostos, els seus conceptes bàsics, els seus mètodes, els seus resultats i els seus objectius. | ||
− | No constitueix, doncs, la filosofia un cos de doctrines, propi i exclusiu, i diferent dels altres sabers, sinó una activitat racional de reflexió sobre tots aquells aspectes que es consideren fonamentals en diferents àmbits de la vida humana. Aquesta activitat es desenvolupa | + | No constitueix, doncs, la filosofia un cos de doctrines, propi i exclusiu, i diferent dels altres sabers, sinó una activitat racional de reflexió sobre tots aquells aspectes que es consideren fonamentals en diferents àmbits de la vida humana. Aquesta activitat es desenvolupa: |
''a) constituint ''les seves pròpies reflexions teòriques en aquells aspectes no susceptibles de ser tractats científicament o tècnicament, i | ''a) constituint ''les seves pròpies reflexions teòriques en aquells aspectes no susceptibles de ser tractats científicament o tècnicament, i | ||
− | ''b) sotmetent a crítica'', amb tots els mitjans | + | ''b) sotmetent a crítica'', amb tots els mitjans de què disposa la racionalitat humana –des de procediments formals de la [[Lògica|lògica]] i de l'anàlisi del llenguatge fins a la sola activitat reflexiva– pressuposats, nocions fonamentals, creences bàsiques, objectius i mètodes de la vida científica o de la vida ordinària. |
− | <center>[[File: | + | |
+ | ----------------------- | ||
+ | |||
+ | [[Recurs:Tugendhat:_Què_és_filosofia%3F|Veure text: Tughendat. Què és filosofia?]] | ||
+ | |||
+ | <center>[[File:Filosofia-arc.png]]</center> | ||
{{Esdeveniment | {{Esdeveniment | ||
|Tipus=Genèric | |Tipus=Genèric |
Revisió de 16:34, 27 abr 2023
(del grec φιλοσοφία, phylosophía, amor en saber, derivat de φιλέω, estimar i σοφία, saber, saviesa)
Etimològicament, en una traducció excessivament convencional, «amor a la saviesa», on la paraula σοφία, sophía, en lloc de ser traduïda com a «saviesa», terme amb connotacions grandiloqüents, ha de traduir-se com «saber teòric», o, en paraules d'Aristòtil, com a «enteniment i ciència» (veg. citació d'Aristòtil); d'igual manera, φίλοσ, philos, l'«amic» o l'«amant» d'aquest saber intel·lectual pot entendre's, a la manera de Plató, com a aplicat a aquell que desitja o està àvid de saber (veg. citació de Plató).
Històricament la filosofia s'ha considerat la invenció –feta pels grecs de les colònies jònies d'Àsia Menor cap al s. VI aC– de fer front amb la reflexió racional als problemes que els presentava la naturalesa. La invenció va consistir –és la tesi de Karl R. Popper– en un canvi d'actitud davant les afirmacions tradicionals sobre el món i el lloc que ocupa l'home al món, sobretot sobre els orígens de tots dos, a causa de profundes transformacions socials. D'una actitud tradicional, conservadora i acrítica, basada en el mite, es passa a una actitud nova, innovadora i crítica, que s'expressa mitjançant teories sobre el món, al començament rudimentàries. Aquesta actitud arriba a convertir-se en la tradició de criticar teories, de manera que la filosofia, primer, i després la ciència, que anirà naixent d'aquella, no són més que l'actitud crítica de l'home davant les coses –la naturalesa, l'univers i ell mateix–, tal com s'ha desenvolupat al llarg de la història (vegeu el text de Popper).
Com s'ha entès i desenvolupat aquesta actitud crítica, o aquesta activitat de reflexió racional, a través dels temps constitueix la història de la filosofia i de la ciència, i àdhuc de la mateixa civilització. En línies generals, després de l'esplèndida aparició del pensament grec, que desenvolupa la filosofia primer com un saber sobre la naturalesa (presocràtics), després com un saber sistemàtic i integral (Plató i Aristòtil) i, finalment, com una forma ètica de viure (hel·lenisme), la filosofia es fon de nou amb el pensament religiós, d'on havia sorgit com a crítica i alternativa, en part per a confondre's amb ell i en part per a reelaborar-lo des del seu interior (neoplatonisme, cristianisme, filosofia escolàstica). Després d'una llarga i més aviat confusa, però en cap manera infructuosa relació que la fe i la raó mantenen al món medieval occidental, sigui cristià, àrab o jueu, el pensament racional es reestructura de forma autònoma amb el Renaixement i la revolució científica. Així com en aquesta època neix la ciència moderna, fa també la seva aparició la filosofia moderna.
Descartes estableix la nova funció de la filosofia: assegurar la certesa del coneixement humà; la missió de la filosofia és posar en clar en què fonamenta el subjecte humà la seva confiança a saber. Racionalisme i empirisme són dues maneres de respondre al mateix: la certesa la dóna la raó o l'experiència. Hi ha acord a admetre l'existència d'un coneixement objectiu i comú; el desacord està en el mètode d'aconseguir-lo i en la mesura en què és possible aconseguir-ho.
Kant inverteix substancialment la perspectiva i l'actitud crítica es dirigeix al mateix subjecte que l'exerceix; s'investiga la seva capacitat estructural de conèixer i, com a resultat del «gir copernicà», estableix que el coneixement és, d'alguna manera, constituït pel mateix subjecte humà –per la naturalesa humana–, no només en els seus límits sinó també en el seu mateix contingut, i aquest coneixement és universal i el mateix per tots perquè la naturalesa humana és la mateixa en tots.
En la història posterior a Kant, la creença en una naturalesa humana i en un sol tipus de racionalitat ha estat posada en qüestió. A més de naturalesa, hi ha història i evolució i, a més de raó, valors, estructures econòmiques, inconscient i vida. No pot donar-se ja per descomptat que existeix una cosa tal com racionalitat i naturalesa humana, igual com no hi ha una cosa objectiva que pugui anomenar-se «veritat»; més aviat cal preguntar-se per quines són les condicions que fan possible que hi hagi racionalitat, naturalesa i veritat.
El desenvolupament de les mateixes ciències empíriques durant els dos últims segles, i sobretot el de la seva metodologia, ha portat a la conclusió que la investigació científica no apunta simplement a la veritat i a la certesa. El valor de la ciència és inqüestionable i els seus procediments són models de racionalitat, però ho són precisament perquè creu que ha de qüestionar-se a si mateixa constantment.
No perquè hi hagi una naturalesa, un model de racionalitat i un coneixement veritable es posen els homes d'acord; més aviat perquè els homes es posen d'acord és possible parlar de coneixement veritable, de racionalitat i d'allò que és, o ha de ser, comuna a tots.
A la filosofia correspon, en els diferents àmbits en què és necessari l'acord –en el social, en l'ètic, en el teòric, en el científic– tractar de les condicions que el fan possible i dels termes en què pot establir-se.
Encara que al llarg de la seva història la filosofia ha consistit en un saber substantiu i autònom, a vegades, ha estat l'únic saber disponible; en l'actualitat no s'atribueix a la filosofia un objecte propi d'estudi, per la simple raó que pot abastar-los tots. Les ciències són posteriors a la filosofia quant al seu naixement cronològic, però aquesta exerceix ara la seva activitat després de l'activitat de les ciències. Per això sol definir-se la filosofia com una reflexió de segon ordre que s'exerceix sobre altres activitats reflexives de primer ordre. Aquestes activitats reflexives de primer ordre s'exerceixen directament sobre la naturalesa en el seu sentit més ampli, que abasta des de l'univers fins a l'individu passant per la societat i la història, i sobre aquesta activitat primera reflexiona posteriorment la filosofia, analitzant, criticant, dilucidant, interpretant o avaluant els seus pressupostos, els seus conceptes bàsics, els seus mètodes, els seus resultats i els seus objectius.
No constitueix, doncs, la filosofia un cos de doctrines, propi i exclusiu, i diferent dels altres sabers, sinó una activitat racional de reflexió sobre tots aquells aspectes que es consideren fonamentals en diferents àmbits de la vida humana. Aquesta activitat es desenvolupa:
a) constituint les seves pròpies reflexions teòriques en aquells aspectes no susceptibles de ser tractats científicament o tècnicament, i
b) sotmetent a crítica, amb tots els mitjans de què disposa la racionalitat humana –des de procediments formals de la lògica i de l'anàlisi del llenguatge fins a la sola activitat reflexiva– pressuposats, nocions fonamentals, creences bàsiques, objectius i mètodes de la vida científica o de la vida ordinària.
Veure text: Tughendat. Què és filosofia?