Instrumentalisme

Doctrina epistemològica segons la qual les teories científiques no són ni veritables ni falses, sinó simples instruments per la predicció. És la visió de la ciència directament oposada al realisme, que sosté que la ciència ofereix explicacions objectives i veritables de la realitat. Teòricament, la raó que la ciència no pugui ser una descripció verídica de la realitat procedeix de la distinció que ha de fer-se entre conceptes observacionals i teòrics; amb els primers pot fer-se una veritable descripció del món real, mentre que els segons són simples ficcions útils per a efectuar càlculs amb comoditat. Andreas Osiander i el cardenal Bellarmino han estat instrumentalistes famosos en la història de la ciència; el primer pel pròleg, no acceptat per Copèrnic, a l'obra d'aquest últim, De Revolutionibus, (1453), en el qual assenyalava que les hipòtesis copernicanes «ni eren veritables ni tan sols versemblants» (veg. citació), mentre que Bellarmino elogiava a Galileu pel fet de parlar, segons ell, només hipotèticament i per salvar els fenòmens (veg. citació). L'instrumentalisme d'aquesta època suposava que només la religiosa era l'autèntica veritat. Georg Berkeley, filòsof empirista irlandès, manté una postura semblant, en sostenir la tesi que només les ments (i, en última instància, Déu) són veritables causes, mentre que les lleis físiques –inclosa la de la gravitació universal de Newton– són meres hipòtesis matemàtiques, útils per a calcular. Ernst Mach, físic, matemàtic i filòsof de la ciència, va sostenir també que les teories, i els conceptes teòrics, són mers instruments útils, però que no són necessàriament veritables. Sembla que els plantejaments de Pierre Duhem, epistemòleg francès i historiador de les ciències, per a qui la finalitat de les teories físiques no és una altra que la de «salvar els fenòmens» o les aparences, han d'interpretar-se a manera de ficcions matemàtiques, dins d'un convencionalisme proper al de Poincaré, encara que crític amb ell, i sobretot com a crítica i oposició radical a un realisme ingenu en general, més que com a afirmacions merament instrumentalistes. En canvi, John Dewey qualifica d'instrumentalisme a la seva pròpia filosofia, una versió del pragmatisme, i sosté que les teories científiques, igual que les idees, són instruments d'investigació, i en qualitat de tals no té sentit dir d'elles que siguin veritables o falses.

Aquestes postures d'instrumentalisme clàssic poden anomenar-se ingènues o convencionals, i deriven d'una taxativa distinció entre conceptes teòrics i observacionals. En la filosofia de la ciència actual, hi ha autors que, sostenint que tal distinció és simplement una ficció i que el llenguatge experimental està carregat de teoria, defensen un «instrumentalisme radical», que es caracteritza per no admetre una relació directa entre una teoria i una descripció del món real i que una teoria sigui un intent d'explicar com és realment el món. Segons Alan F. Chalmers, aquest instrumentalisme radical pot utilitzar moltes de les idees de Popper, Lakatos, Feyerabend i Kuhn. Segons Karl R. Popper, es pot dir que les teories són instruments, però sobretot són conjectures sobre com és el món, que se sotmeten a constant contrastació.