Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Burocràcia»

De Wikisofia

m (bot: - amb que la + amb què la)
m (bot: - per distingir-la + per a distingir-la)
 
(Hi ha 2 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
  
(del francès ''bureau'', oficina, i del grec κράτος, ''krátos'', poder) Originàriament, tal com la van concebre els fisiòcrates de França en el s. XVIII, conjunt d'oficials que s'encarreguen de posar en pràctica les lleis i la normativa de l'[[estat|Estat]]. El nom arrossega, en l'actualitat una connotació pejorativa de treball estatal ineficaç, d'una complexitat inextricable i freturosa de [[racionalitat|racionalitat]], que xoca amb la concepció i sistematització del concepte feta per [[Autor:Weber, Max|Max Weber]]. Per a aquest, la burocràcia -la burocràcia racional o en «estat pur», per distingir-la de determinades formes històriques- és un dels tipus ideals, o [[categoria|categories]], amb els quals és possible pensar adequadament la vida social. La considera una forma pròpia del procés de racionalització de la societat moderna i, en concret, de la societat tecnològica, una organització [[racional|racional]] i de divisió del treball de moltes persones que produeixen un mateix bé o servei i una forma de domini legal i racional. Els trets fonamentals amb què la distingeix són: juxtaposició de jerarquies de responsabilitat i treball segons un escalafó determinat; treball reglamentat; remuneració fixa segons el rang que s'ocupa i determinats criteris objectius, però no segons la productivitat; ingrés i promoció totalment reglamentats i públics; absència de propietat del càrrec que s'ocupa, dels recursos utilitzats i dels béns produïts. El conjunt d'aquests factors fa de la burocràcia una expressió de la racionalitat de la societat.
+
(del francès ''bureau'', oficina, i del grec κράτος, ''krátos'', poder) Originàriament, tal com la van concebre els fisiòcrates de França en el s. XVIII, conjunt d'oficials que s'encarreguen de posar en pràctica les lleis i la normativa de l'[[estat|Estat]]. El nom arrossega, en l'actualitat una connotació pejorativa de treball estatal ineficaç, d'una complexitat inextricable i mancada de [[racionalitat|racionalitat]], que xoca amb la concepció i sistematització del concepte feta per [[Autor:Weber, Max|Max Weber]]. Per a aquest, la burocràcia -la burocràcia racional o en «estat pur», per a distingir-la de determinades formes històriques- és un dels tipus ideals, o [[categoria|categories]], amb els quals és possible pensar adequadament la vida social. La considera una forma pròpia del procés de racionalització de la societat moderna i, en concret, de la societat tecnològica, una organització [[racional|racional]] i de divisió del treball de moltes persones que produeixen un mateix bé o servei i una forma de domini legal i racional. Els trets fonamentals amb què la distingeix són: juxtaposició de jerarquies de responsabilitat i treball segons un escalafó determinat; treball reglamentat; remuneració fixa segons el rang que s'ocupa i determinats criteris objectius, però no segons la productivitat; ingrés i promoció totalment reglamentats i públics; absència de propietat del càrrec que s'ocupa, dels recursos utilitzats i dels béns produïts. El conjunt d'aquests factors fa de la burocràcia una expressió de la racionalitat de la societat.
  
La burocratització -segons Weber- no és exclusiva del sector públic, on s'estén a totes les institucions socials importants, sinó que, com a racionalització del treball i forma de domini que és, s'aplica també a diversos àmbits de la vida privada: Església, exèrcit, sanitat, ensenyament, etc. Weber va destacar així mateix no només el perill d'una excessiva burocratització de la societat, sinó també el caràcter inevitable de la burocratització de la societat. Critica la burocràcia entesa com una forma de «racionalitat instrumental», formal, o econòmica, atempta a la maximització de la satisfacció i la minimització dels costos, i no com una racionalitat substancial, que atengui a [[valor|valors]] últims.
+
La burocratització –segons Weber– no és exclusiva del sector públic, on s'estén a totes les institucions socials importants, sinó que, com a racionalització del treball i forma de domini que és, s'aplica també a diversos àmbits de la vida privada: Església, exèrcit, sanitat, ensenyament, etc. Weber va destacar així mateix no només el perill d'una excessiva burocratització de la societat, sinó també el caràcter inevitable de la burocratització de la societat. Critica la burocràcia entesa com una forma de «racionalitat instrumental», formal, o econòmica, atempta a la maximització de la satisfacció i la minimització dels costos, i no com una racionalitat substancial, que atengui a [[valor|valors]] últims.
  
 
Les diverses burocràcies històriques no sempre segueixen el model de racionalitat ideal, desenvolupat per Weber, sinó que més aviat es manifesten com a formes rutinàries i ineficaces, encara que inevitables, de treball i poder, que crea disgust i descontent en la societat civil.
 
Les diverses burocràcies històriques no sempre segueixen el model de racionalitat ideal, desenvolupat per Weber, sinó que més aviat es manifesten com a formes rutinàries i ineficaces, encara que inevitables, de treball i poder, que crea disgust i descontent en la societat civil.

Revisió de 10:07, 13 oct 2017


(del francès bureau, oficina, i del grec κράτος, krátos, poder) Originàriament, tal com la van concebre els fisiòcrates de França en el s. XVIII, conjunt d'oficials que s'encarreguen de posar en pràctica les lleis i la normativa de l'Estat. El nom arrossega, en l'actualitat una connotació pejorativa de treball estatal ineficaç, d'una complexitat inextricable i mancada de racionalitat, que xoca amb la concepció i sistematització del concepte feta per Max Weber. Per a aquest, la burocràcia -la burocràcia racional o en «estat pur», per a distingir-la de determinades formes històriques- és un dels tipus ideals, o categories, amb els quals és possible pensar adequadament la vida social. La considera una forma pròpia del procés de racionalització de la societat moderna i, en concret, de la societat tecnològica, una organització racional i de divisió del treball de moltes persones que produeixen un mateix bé o servei i una forma de domini legal i racional. Els trets fonamentals amb què la distingeix són: juxtaposició de jerarquies de responsabilitat i treball segons un escalafó determinat; treball reglamentat; remuneració fixa segons el rang que s'ocupa i determinats criteris objectius, però no segons la productivitat; ingrés i promoció totalment reglamentats i públics; absència de propietat del càrrec que s'ocupa, dels recursos utilitzats i dels béns produïts. El conjunt d'aquests factors fa de la burocràcia una expressió de la racionalitat de la societat.

La burocratització –segons Weber– no és exclusiva del sector públic, on s'estén a totes les institucions socials importants, sinó que, com a racionalització del treball i forma de domini que és, s'aplica també a diversos àmbits de la vida privada: Església, exèrcit, sanitat, ensenyament, etc. Weber va destacar així mateix no només el perill d'una excessiva burocratització de la societat, sinó també el caràcter inevitable de la burocratització de la societat. Critica la burocràcia entesa com una forma de «racionalitat instrumental», formal, o econòmica, atempta a la maximització de la satisfacció i la minimització dels costos, i no com una racionalitat substancial, que atengui a valors últims.

Les diverses burocràcies històriques no sempre segueixen el model de racionalitat ideal, desenvolupat per Weber, sinó que més aviat es manifesten com a formes rutinàries i ineficaces, encara que inevitables, de treball i poder, que crea disgust i descontent en la societat civil.

El marxisme, que va criticar inicialment la burocràcia com una forma parasitaria de poder estatal capitalista, va acabar desenvolupant als països del socialisme real una nova classe de buròcrates d'Estat, dependents del partit únic.