Diferència entre revisions de la pàgina «Sensibilitat»
De Wikisofia
m (bot: -vegeu la cita +vegeu la citació) |
|||
| (5 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 4: | Línia 4: | ||
La facultat de percebre [[sensació|sensacions]], o de percebre mitjançant els [[sentits|sentits]]. Significa també la intensitat amb què es capta un [[estímul|estímul]] sensorial: la sensibilitat ''absoluta'' la determina el [[llindar de la sensació|llindar]] de [[percepció|percepció]]; la ''relativa'', el llindar diferencial. Entesa en un sentit general, és la capacitat afectiva o emotiva. D'entre els múltiples tipus de sensibilitat, es distingeixen especialment tres: la sensibilitat ''visceral ''o'' interoceptiva'', que capta les sensacions d'origen intern, com per exemple la de benestar o malestar, de gana, set, ànsies d'orinar, etc.; la sensibilitat ''propioceptiva'', que capta les sensacions de posició, moviment i equilibri del propi cos (de vegades, aquesta sensibilitat, així com la cenestesia es cataloguen com a sensibilitat visceral, i la sensibilitat ''exteroceptiva'', que capta les sensacions que provenen de l'exterior a través dels sentits receptors. | La facultat de percebre [[sensació|sensacions]], o de percebre mitjançant els [[sentits|sentits]]. Significa també la intensitat amb què es capta un [[estímul|estímul]] sensorial: la sensibilitat ''absoluta'' la determina el [[llindar de la sensació|llindar]] de [[percepció|percepció]]; la ''relativa'', el llindar diferencial. Entesa en un sentit general, és la capacitat afectiva o emotiva. D'entre els múltiples tipus de sensibilitat, es distingeixen especialment tres: la sensibilitat ''visceral ''o'' interoceptiva'', que capta les sensacions d'origen intern, com per exemple la de benestar o malestar, de gana, set, ànsies d'orinar, etc.; la sensibilitat ''propioceptiva'', que capta les sensacions de posició, moviment i equilibri del propi cos (de vegades, aquesta sensibilitat, així com la cenestesia es cataloguen com a sensibilitat visceral, i la sensibilitat ''exteroceptiva'', que capta les sensacions que provenen de l'exterior a través dels sentits receptors. | ||
| − | + | Aquesta última noció és la que, en el terreny més estrictament filosòfic, ha donat origen a la idea de sensibilitat, entesa com a facultat de conèixer diferent de la de l'[[enteniment|enteniment]]. [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], que desenvolupa una teoria específica sobre la sensibilitat, la concep com a capacitat de ''rebre'' objectes en els sentits mitjançant la sensació. És el sentir-se passivament afectat per les coses; a ella respon d'una manera activa i espontani la facultat de pensar, duta a terme per l'enteniment. La [[filosofia transcendental|filosofia transcendental]] de Kant disposa per a la sensibilitat també elements ''a priori'', encarregats de fer possible la intuïció dels objectes: l'[[espai|espai]] i el [[temps|temps]] ([[Recurs:cita Kant 10|veg. citació]]). Clàssicament s'ha interpretat que la sensibilitat és una facultat inferior i subordinada a la pròpiament humana de l'enteniment. ([[Recurs:Cita_de_Hegel_sobre_la_sensibilitat|veg. citació de Hegel]]). | |
| + | A partir del s. XVIII, amb l'enlairament de la sensibilitat estètica, es produeix una reacció en contra del racionalisme del segle anterior. [[Autor:Baumgarten, Alexander Gottlieb|A. Baumgarten]], un dels primers teòrics de l'[[estètica|estètica]] com a ciència, la defineix encara com la «ciència del coneixement sensible o gnoseologia inferior». Però, al llarg del s. XVIII, les successives teories del [[bell|bell]] i del [[gust|gust]] a Anglaterra, França i Alemanya, basades en la teoria dels sentiments dels [[empirisme|empiristes]] anglesos, i sobretot les teories estètiques del [[romanticisme|romanticisme]] del s. XIX, intenten superar l'oposició radical entre raó i sensibilitat, establerta per Kant. Les anomenades [[filosofia de la vida|filosofies de la vida]], de mitjan s. XIX i començaments del XX, són una apel·lació a la sensibilitat sota la forma del [[sentiment|sentiment]] i l'experiència viscuda. | ||
| + | |||
| + | [[Recurs:Hegel:_del_bell_i_les_seves_formes|Hegel:del bell.]] | ||
{{Esdeveniment | {{Esdeveniment | ||
Revisió de 17:54, 29 oct 2023
(del llatí sensibilitas, sentit, sensibilitat)
La facultat de percebre sensacions, o de percebre mitjançant els sentits. Significa també la intensitat amb què es capta un estímul sensorial: la sensibilitat absoluta la determina el llindar de percepció; la relativa, el llindar diferencial. Entesa en un sentit general, és la capacitat afectiva o emotiva. D'entre els múltiples tipus de sensibilitat, es distingeixen especialment tres: la sensibilitat visceral o interoceptiva, que capta les sensacions d'origen intern, com per exemple la de benestar o malestar, de gana, set, ànsies d'orinar, etc.; la sensibilitat propioceptiva, que capta les sensacions de posició, moviment i equilibri del propi cos (de vegades, aquesta sensibilitat, així com la cenestesia es cataloguen com a sensibilitat visceral, i la sensibilitat exteroceptiva, que capta les sensacions que provenen de l'exterior a través dels sentits receptors.
Aquesta última noció és la que, en el terreny més estrictament filosòfic, ha donat origen a la idea de sensibilitat, entesa com a facultat de conèixer diferent de la de l'enteniment. Kant, que desenvolupa una teoria específica sobre la sensibilitat, la concep com a capacitat de rebre objectes en els sentits mitjançant la sensació. És el sentir-se passivament afectat per les coses; a ella respon d'una manera activa i espontani la facultat de pensar, duta a terme per l'enteniment. La filosofia transcendental de Kant disposa per a la sensibilitat també elements a priori, encarregats de fer possible la intuïció dels objectes: l'espai i el temps (veg. citació). Clàssicament s'ha interpretat que la sensibilitat és una facultat inferior i subordinada a la pròpiament humana de l'enteniment. (veg. citació de Hegel).
A partir del s. XVIII, amb l'enlairament de la sensibilitat estètica, es produeix una reacció en contra del racionalisme del segle anterior. A. Baumgarten, un dels primers teòrics de l'estètica com a ciència, la defineix encara com la «ciència del coneixement sensible o gnoseologia inferior». Però, al llarg del s. XVIII, les successives teories del bell i del gust a Anglaterra, França i Alemanya, basades en la teoria dels sentiments dels empiristes anglesos, i sobretot les teories estètiques del romanticisme del s. XIX, intenten superar l'oposició radical entre raó i sensibilitat, establerta per Kant. Les anomenades filosofies de la vida, de mitjan s. XIX i començaments del XX, són una apel·lació a la sensibilitat sota la forma del sentiment i l'experiència viscuda.