Diferència entre revisions de la pàgina «Natura non facit saltus»
De Wikisofia
m (bot: -veure cita +vegeu la citació) |
|||
| (11 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
| − | «La naturalesa no | + | «La naturalesa no fa salts». Principi (metafísic) anomenat de ''continuïtat'', que prohibeix que, en la sèrie dels [[fenomen|fenòmens]] i dels [[canvi, moviment|canvis]] de la [[naturalesa|naturalesa]], existeixi un [[buit|buit]] de manera que s'interrompi la gradació d'aquests. [[Autor:Leibniz,_Gottfried_Wilhelm|Leibniz]], en la filosofia del qual encaixa a la perfecció, l'anomena «llei de continuïtat» i l'aplica tant als fenòmens com a la percepció d'aquests. <ref>:::Res es fa de cop, i una de les meves màximes fonamentals i més confirmades és que ''la naturalesa no fa mai salts'': [...] la denominava ''Llei de Continuïtat'', i aquesta llei [...] estableix que sempre es passa del petit en gran, i viceversa, a través de l'intermedi, tant en els graus com en les parts, i que un moviment mai neix immediatament del repòs, ni es redueix a ell, sinó per mitjà d'un moviment més petit, a la manera en què mai s'acaba de recórrer una línia o longitud sense haver recorregut abans una línia més petita. |
| + | :::{{Ref|Ref=G. W. Leibniz, ''Nuevos ensayos sobre el entendimiento humano'', Prefacio (Alianza, Madrid 1992, p. 45).|Cita=true}} | ||
| + | |||
| + | :::([[Recurs:Cita de Leibniz 1|vegeu la citació de Leibniz]]). | ||
| + | |||
| + | ---- | ||
| + | </ref> | ||
| + | |||
| + | |||
| + | [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] li dóna una quàdruple interpretació: en la naturalesa «no hi ha hiats» –entre les sensacions empíriques–, «no hi ha salts» –entre els fenòmens–, «no hi ha casualitat» –tot està sotmès a llei– i «no hi ha fatalitat», no hi ha necessitat cega. <ref>:::Tot el que succeeix és hipotèticament necessari. Aquest és un principi que sotmet a una llei els canvis ocorreguts al món. És a dir, els sotmet a la regla de l'existència necessària, a una regla sense la qual no hi hauria ni tan sols naturalesa. El principi «Gens succeeix per un cec atzar» (''in món non datur casus'') és, consegüentment, una llei de la naturalesa ''a priori''. En la naturalesa no hi ha necessitat cega, sinó necessitat condicionada i, per això mateix, susceptible de ser entesa (''non datur fatum''). Els dos constitueixen els principis que ens permeten sotmetre el joc dels canvis a una ''naturalesa de les coses ''[...]. Tots dos principis són dinàmics. El primer constitueix en realitat una conseqüència del principi de causalitat [...]. El segon pertany als principis de la modalitat, la qual afegeix a la determinació causal el concepte de necessitat, que es troba sotmesa no obstant això a una regla de l'enteniment. El principi de la continuïtat prohibeix qualsevol salt (''in món non datur saltus'') en la sèrie dels fenòmens (canvis). Prohibeix igualment qualsevol llacuna o esquerda entre dos fenòmens en el conjunt de les intuïcions empíriques en l'espai (''non datur hiatus''). El principi pot enunciar-se, doncs, així: res que exhibeixi un buit o simplement ho toleri com a part de la síntesi empírica pot entrar en l'experiència. | ||
| + | :::{{Ref|Ref=''Crítica de la razón pura'', Anal., trasc., l. 2, cap. 2, sec, 3, B 281 (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 250-251).|Títol=Crítica de la razón pura|Cita=true}} | ||
| + | |||
| + | :::([[Recurs:Kant: la naturalesa no dóna salts|veg. text]]).</ref> | ||
| + | |||
| + | ---- | ||
| + | |||
| + | <references/> | ||
{{Etiqueta | {{Etiqueta | ||
Revisió de 16:33, 9 oct 2018
«La naturalesa no fa salts». Principi (metafísic) anomenat de continuïtat, que prohibeix que, en la sèrie dels fenòmens i dels canvis de la naturalesa, existeixi un buit de manera que s'interrompi la gradació d'aquests. Leibniz, en la filosofia del qual encaixa a la perfecció, l'anomena «llei de continuïtat» i l'aplica tant als fenòmens com a la percepció d'aquests. [1]
Kant li dóna una quàdruple interpretació: en la naturalesa «no hi ha hiats» –entre les sensacions empíriques–, «no hi ha salts» –entre els fenòmens–, «no hi ha casualitat» –tot està sotmès a llei– i «no hi ha fatalitat», no hi ha necessitat cega. [2]
- ↑ :::Res es fa de cop, i una de les meves màximes fonamentals i més confirmades és que la naturalesa no fa mai salts: [...] la denominava Llei de Continuïtat, i aquesta llei [...] estableix que sempre es passa del petit en gran, i viceversa, a través de l'intermedi, tant en els graus com en les parts, i que un moviment mai neix immediatament del repòs, ni es redueix a ell, sinó per mitjà d'un moviment més petit, a la manera en què mai s'acaba de recórrer una línia o longitud sense haver recorregut abans una línia més petita.
G. W. Leibniz, Nuevos ensayos sobre el entendimiento humano, Prefacio (Alianza, Madrid 1992, p. 45).
- ↑ :::Tot el que succeeix és hipotèticament necessari. Aquest és un principi que sotmet a una llei els canvis ocorreguts al món. És a dir, els sotmet a la regla de l'existència necessària, a una regla sense la qual no hi hauria ni tan sols naturalesa. El principi «Gens succeeix per un cec atzar» (in món non datur casus) és, consegüentment, una llei de la naturalesa a priori. En la naturalesa no hi ha necessitat cega, sinó necessitat condicionada i, per això mateix, susceptible de ser entesa (non datur fatum). Els dos constitueixen els principis que ens permeten sotmetre el joc dels canvis a una naturalesa de les coses [...]. Tots dos principis són dinàmics. El primer constitueix en realitat una conseqüència del principi de causalitat [...]. El segon pertany als principis de la modalitat, la qual afegeix a la determinació causal el concepte de necessitat, que es troba sotmesa no obstant això a una regla de l'enteniment. El principi de la continuïtat prohibeix qualsevol salt (in món non datur saltus) en la sèrie dels fenòmens (canvis). Prohibeix igualment qualsevol llacuna o esquerda entre dos fenòmens en el conjunt de les intuïcions empíriques en l'espai (non datur hiatus). El principi pot enunciar-se, doncs, així: res que exhibeixi un buit o simplement ho toleri com a part de la síntesi empírica pot entrar en l'experiència.
Crítica de la razón pura, Anal., trasc., l. 2, cap. 2, sec, 3, B 281 (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 250-251). - (veg. text).