Diferència entre revisions de la pàgina «Mètode hipoteticodeductiu»
De Wikisofia
m (bot: -veure text +vegeu el text) |
m (bot: - hipoteticodeductiu ho interpreten en + hipoteticodeductiu l'interpreten en) |
||
(14 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
− | [[Mètode_científic|Mètode científic]], propi de les [[Ciències_empíriques|ciències fàctiques]] i oposat a l'[[Inductivisme|inductivisme]], que sosté que les [[Hipòtesi|hipòtesis]] científiques no es deriven de l'[[Observació|observació]], sinó que són producte de la creativitat humana, que mitjançant | + | [[Mètode_científic|Mètode científic]], propi de les [[Ciències_empíriques|ciències fàctiques]] i oposat a l'[[Inductivisme|inductivisme]], que sosté que les [[Hipòtesi|hipòtesis]] científiques no es deriven de l'[[Observació|observació]], sinó que són producte de la creativitat humana, que mitjançant aquestes hipòtesis intenta trobar la solució a un problema. |
− | El recurs a l' [[Experiència|experiència]] només és necessari per la contrastació de la hipòtesi | + | El recurs a l'[[Experiència|experiència]] només és necessari per a la contrastació de la hipòtesi; d'aquesta es dedueix una conclusió en forma d'[[Enunciat_observacional|enunciat observacional]], que es compara amb els fets. Els defensors d'aquest mètode sostenen que representa, també en la ciència, la manera comuna de raonar. Els seus passos característics són: ''formulació d'una hipòtesi'',''[[Deducció|deducció]] d'un enunciat observacional'', [[Contrastació|''contrastació'']] de l'enunciat per a determinar si es produeix una [[Confirmació|''confirmació'']] o una [[Refutació|''refutació'']] de la hipòtesi. |
− | Els orígens d'aquest mètode solen remuntar-se al naixement de la ciència moderna, i la seva successiva organització i sistematització es deu sobretot a la necessitat sentida | + | Els orígens d'aquest mètode solen remuntar-se al naixement de la ciència moderna, i la seva successiva organització i sistematització es deu sobretot a la necessitat sentida al llarg de la [[Història_de_la_ciència|història de la ciència]] i de la [[Filosofia_de_la_ciència|filosofia de la ciència]] de donar cada vegada més importància a la lliure elaboració de les hipòtesis per a explicar l'origen de moltes [[Llei|lleis]] i [[Teoria_científica|teories científiques]]. Ho han defensat i practicat amb diversa fortuna tots aquells autors que, com [[Autor:Galilei,_Galileu|Galileu]], [[Autor:Descartes,_René(Cartesius)|Descartes]], Huygens, [[Autor:Newton,_Isaac|Newton]], [[Autor:Herschel,_John_F.W.|Herschel]], Whewell, entre d'altres, sostenen d'alguna manera que les hipòtesis científiques no procedeixen de l'observació, sinó que són creacions de l'esperit humà, propostes lliurement a manera de [[Conjectura|conjectures,]] per a veure si, en el supòsit d'admetre-les, els successos o fenòmens de la naturalesa quedaven millor explicats. El requisit fonamental perquè fossin admeses es va entendre sempre que era la [[Confirmació|confirmació]] que proporcionaven els fets. |
− | El mètode | + | El mètode hipoteticodeductiu suposa que el [[Context_de_descobriment|context de descobriment]] no s'até a regles i procediments controlats, i sosté que les hipòtesis s'admeten o rebutgen segons sigui el resultat de la contrastació de les mateixes: una hipòtesi es justifica i accepta si queda confirmada per l'experiència ([[Context_de_justificació|context de justificació]]) i es rebutja si és refutada. Resumint, el mètode hipoteticodeductiu: |
1) Part de problemes | 1) Part de problemes | ||
− | 2) Proposa hipòtesi per explicar-los | + | 2) Proposa hipòtesi per a explicar-los |
3) Extreu conseqüències observables de les hipòtesis | 3) Extreu conseqüències observables de les hipòtesis | ||
Línia 21: | Línia 21: | ||
6) Si la conseqüència és falsa, refuta la hipòtesi. | 6) Si la conseqüència és falsa, refuta la hipòtesi. | ||
− | La confirmació d'hipòtesi s'ha entès de | + | La confirmació d'hipòtesi s'ha entès de diverses maneres, que van des de la [[Verificació|verificació]] d'hipòtesis a la simple afirmació que les confirmacions reiterades «diuen alguna cosa a favor» d'aquestes, passant pel concepte de major o menor [[Probabilitat|probabilitat]] d'una hipòtesi. |
+ | |||
+ | |||
+ | <center>[[File:Metodehipoteticodeductiu1.PNG|400px|]]<br/></center><center><br/></center> | ||
− | |||
El mètode, en la seva versió moderna, es concep en el si del [[Cercle_de_Viena|Cercle de Viena]], encara que de vegades s'atribueix la seva formulació definitiva, o la seva difusió, a [[Autor:Popper,_Karl_Raimund|Karl R. Popper]], amb ''La lògica de la investigació científica ''(1934). No falta tampoc qui ho atribueixi inicialment a Claude Bernard, qui ho hauria proposat en la seva ''Introducció a l'estudi de la medicina experimental ''(1865). | El mètode, en la seva versió moderna, es concep en el si del [[Cercle_de_Viena|Cercle de Viena]], encara que de vegades s'atribueix la seva formulació definitiva, o la seva difusió, a [[Autor:Popper,_Karl_Raimund|Karl R. Popper]], amb ''La lògica de la investigació científica ''(1934). No falta tampoc qui ho atribueixi inicialment a Claude Bernard, qui ho hauria proposat en la seva ''Introducció a l'estudi de la medicina experimental ''(1865). | ||
− | Encara que, en general, els filòsofs [[Neopositivisme|neopositivistes]] que admeten el mètode | + | Encara que, en general, els filòsofs [[Neopositivisme|neopositivistes]] que admeten el mètode hipoteticodeductiu l'interpreten en sentit [[Inductivisme|inductivista]], és a dir, proposant la [[Confirmació|confirmació]] de les hipòtesis a través de la comprovació de la veritat de les seves conseqüències, alguns d'ells acabaran acceptant les afirmacions fonamentals de Popper, això és, que les hipòtesis científiques són [[Conjectures_i_refutacions|conjectures]], que se sotmeten a refutació deduint d'elles observacions contrastables; així [[Autor:Carnap,_Rudolf|Carnap]] i [[Autor:Hempel,_Carl_Gustav|Hempel]] ho fan en la dècada dels trenta. El mètode que difon Popper és pròpiament la variant [[Deductivisme|deductivista]] del mètode hipótetico-deductiu que no admet confirmació d'hipòtesi, sinó només [[Refutació|refutació]], denominat pròpiament o [[Falsacionisme|falsacionisme]]. |
[[Autor:Hempel,_Carl_Gustav|Carl G. Hempel]], juntament amb Paul Oppenheim, va proposar, en 1948, una teoria de l'[[Explicació_científica|explicació científica]], àmpliament difosa, basada en aquest model. | [[Autor:Hempel,_Carl_Gustav|Carl G. Hempel]], juntament amb Paul Oppenheim, va proposar, en 1948, una teoria de l'[[Explicació_científica|explicació científica]], àmpliament difosa, basada en aquest model. | ||
− | ([[Recurs:Cita_sobre_una_teoria_deductiva| | + | ([[Recurs:Cita_sobre_una_teoria_deductiva|Veg. exemple]] i [[Recurs:Salmon:_mètode_hipotètic-deductiu|veg. text]]). {{Esdeveniment |
|Tipus=Genèric | |Tipus=Genèric | ||
|Lloc=Viena | |Lloc=Viena |
Revisió de 17:39, 22 set 2018
Mètode científic, propi de les ciències fàctiques i oposat a l'inductivisme, que sosté que les hipòtesis científiques no es deriven de l'observació, sinó que són producte de la creativitat humana, que mitjançant aquestes hipòtesis intenta trobar la solució a un problema.
El recurs a l'experiència només és necessari per a la contrastació de la hipòtesi; d'aquesta es dedueix una conclusió en forma d'enunciat observacional, que es compara amb els fets. Els defensors d'aquest mètode sostenen que representa, també en la ciència, la manera comuna de raonar. Els seus passos característics són: formulació d'una hipòtesi,deducció d'un enunciat observacional, contrastació de l'enunciat per a determinar si es produeix una confirmació o una refutació de la hipòtesi.
Els orígens d'aquest mètode solen remuntar-se al naixement de la ciència moderna, i la seva successiva organització i sistematització es deu sobretot a la necessitat sentida al llarg de la història de la ciència i de la filosofia de la ciència de donar cada vegada més importància a la lliure elaboració de les hipòtesis per a explicar l'origen de moltes lleis i teories científiques. Ho han defensat i practicat amb diversa fortuna tots aquells autors que, com Galileu, Descartes, Huygens, Newton, Herschel, Whewell, entre d'altres, sostenen d'alguna manera que les hipòtesis científiques no procedeixen de l'observació, sinó que són creacions de l'esperit humà, propostes lliurement a manera de conjectures, per a veure si, en el supòsit d'admetre-les, els successos o fenòmens de la naturalesa quedaven millor explicats. El requisit fonamental perquè fossin admeses es va entendre sempre que era la confirmació que proporcionaven els fets.
El mètode hipoteticodeductiu suposa que el context de descobriment no s'até a regles i procediments controlats, i sosté que les hipòtesis s'admeten o rebutgen segons sigui el resultat de la contrastació de les mateixes: una hipòtesi es justifica i accepta si queda confirmada per l'experiència (context de justificació) i es rebutja si és refutada. Resumint, el mètode hipoteticodeductiu:
1) Part de problemes
2) Proposa hipòtesi per a explicar-los
3) Extreu conseqüències observables de les hipòtesis
4) Les sotmet a prova
5) Si la conseqüència és veritable, confirma la hipòtesi
6) Si la conseqüència és falsa, refuta la hipòtesi.
La confirmació d'hipòtesi s'ha entès de diverses maneres, que van des de la verificació d'hipòtesis a la simple afirmació que les confirmacions reiterades «diuen alguna cosa a favor» d'aquestes, passant pel concepte de major o menor probabilitat d'una hipòtesi.
El mètode, en la seva versió moderna, es concep en el si del Cercle de Viena, encara que de vegades s'atribueix la seva formulació definitiva, o la seva difusió, a Karl R. Popper, amb La lògica de la investigació científica (1934). No falta tampoc qui ho atribueixi inicialment a Claude Bernard, qui ho hauria proposat en la seva Introducció a l'estudi de la medicina experimental (1865).
Encara que, en general, els filòsofs neopositivistes que admeten el mètode hipoteticodeductiu l'interpreten en sentit inductivista, és a dir, proposant la confirmació de les hipòtesis a través de la comprovació de la veritat de les seves conseqüències, alguns d'ells acabaran acceptant les afirmacions fonamentals de Popper, això és, que les hipòtesis científiques són conjectures, que se sotmeten a refutació deduint d'elles observacions contrastables; així Carnap i Hempel ho fan en la dècada dels trenta. El mètode que difon Popper és pròpiament la variant deductivista del mètode hipótetico-deductiu que no admet confirmació d'hipòtesi, sinó només refutació, denominat pròpiament o falsacionisme.
Carl G. Hempel, juntament amb Paul Oppenheim, va proposar, en 1948, una teoria de l'explicació científica, àmpliament difosa, basada en aquest model.
(Veg. exemple i veg. text).