Recurs:Sartre: cos i punt de vista

Falta comprendre què és el cos per a mi, ja que, precisament pel fet de ser incopsable, no pertany als objectes del món, o sigui a aquests objectes que conec i utilitzo; però, d'altra banda, ja que no puc ser res sense ser consciència del que sóc, és necessari que el cos es doni d'alguna manera a la meva consciència. En un cert sentit, és veritat, és el que indiquen tots els utensilis que capto i ho aprehenc sense conèixer-ho en les indicacions mateixes que percebo sobre els utensilis. Però, si ens limitéssim a aquesta observació, no podríem distingir el cos del telescopi, per exemple, a través del qual l'astrònom mira els planetes. En efecte: si definim el cos com a punt de vista contingent sobre el món, ha de reconèixer-se que la noció de punt de vista suposa una doble relació: una relació amb les coses sobre les quals és punt de vista, i una relació amb l'observador pel qual és punt de vista. Aquesta segona relació és radicalment diversa de la primera quan es tracta del cos-punt-de-vista; però no es distingeix veritablement de la primera quan es tracta d'un punt de vista al món (telescopi, mirador, lupa, etc.) que sigui un instrument objectiu diferent del cos. Un passejant que contempla un panorama des d'un mirador veu tant el mirador com el panorama: veu els arbres entre les columnes del mirador, el sostre del mirador li oculta el cel, etc. Però la «distància» entre el mirador i ell és, per definició, menor que entre els seus ulls i el panorama. I el punt de vista pot aveïnar-se al cos fins a gairebé fondre's amb aquest, com es veu, per exemple, en el cas de la ullera de llarga vista, els binoculars, el monocle, etc., que es converteixen, per dir-ho així, en un òrgan sensible suplementari. En el límit —i si concebem un punt de vista absolut— la distància entre aquest i aquell per a qui és punt de vista s'aniquila. Això significa que seria impossible retrocedir per a «prendre distància» i constituir sobre el punt de vista un punt de vista nou. Això és, precisament, segons hem observat, el que caracteritza al cos, instrument que no puc utilitzar per mitjà d'un altre instrument, punt de vista sobre el qual no puc ja adoptar punt de vista. Doncs, en efecte, sobre el cim d'aquest pujol, que anomeno precisament un «bell punt de vista», prenc un punt de vista en l'instant mateix en què miro la vall, i aquest punt de vista sobre el punt de vista és el meu cos. Però no podria prendre punt de vista sobre el meu cos sense una remissió a l'infinit. Només que, per aquest fet, el cos no pot ser per a mi transcendent i conegut; la consciència espontània i irreflexiva no és ja consciència del cos. Caldria dir, més aviat, servint-se del verb existir com d'un transitiu, que la consciència existeix el seu cos. Així, la relació entre el cos-punt-de-vista i les coses és una relació objectiva, i la relació entre consciència i cos és una relació existencial. Com hem d'entendre aquesta última relació?

En primer lloc, és evident que la consciència no pot existir el seu cos sinó com a consciència. Així, doncs, el meu cos és una estructura conscient de la meva consciència. Però, precisament perquè és el punt de vista sobre el qual no podria haver-hi punt de vista, no hi ha, en el pla de la consciència irreflexiva, una consciència del cos. El cos pertany, doncs, a les estructures de la consciència no-tètica (de) sí. Podem, no obstant això, identificar-ho purament i simplement amb aquesta consciència no-tètica? Tampoc és possible, perquè la consciència no-tètica és consciència (de) sí en tant que projecte lliure cap a una possibilitat que és seva, és a dir, en tant que ella és el fonament del seu propi no-res. La consciència no-posicional és consciència (del) cos com d'allò que ella sobrepassa i nihilitza fent-se consciència, és a dir, com alguna cosa que ella és sense tenir-de-ser-ho i per sobre la qual cosa passa per a ser el que ella té-de-ser. En una paraula, la consciència (del) cos és lateral i retrospectiva; el cos és allò de què es fa cas omís, el que es calla, i és, no obstant això, allò que ella és; la consciència, inclusivament, no és res més que el cos; la resta és res i silenci.

El ser y la nada, Losada, Buenos Aires 1976, 4ª. ed., traducción de Juan Valmar, Cap. II, p. 416-417.

Vegeu:

El cos propi no és una cosa. (L'ésser i el no-res, ed. cit. p.386-387)

El cos, forma contingent de la meva contingència. (L'ésser i el no-res, ed. cit. p. 393-394.)

---

Original en castellà

Falta comprender qué es el cuerpo para mí, pues, precisamente por ser incaptable, no pertenece a los objetos del mundo, o sea a esos objetos que conozco y utilizo; empero, por otra parte, puesto que no puedo ser nada sin ser conciencia de lo que soy, es menester que el cuerpo se dé de algún modo a mi conciencia. En cierto sentido, es verdad, es lo que indican todos los utensilios que capto v lo aprehendo sin conocerlo en las indicaciones mismas que sobre los utensilios percibo. Pero, si nos limitáramos a esta observación, no podríamos distinguir el cuerpo del telescopio, por ejemplo, a través del cual el astrónomo mira los planetas. En efecto: si definimos el cuerpo como punto de vista contingente sobre el mundo, ha de reconocerse que la noción de punto de vista supone una doble relación: una relación con las cosas sobre las cuales es punto de vista, y una relación con el observador para el cual es punto de vista. Esta segunda relación es radicalmente diversa de la primera cuando se trata del cuerpo-punto-de-vista; pero no se distingue verdaderamente de la primera cuando se trata de un punto de vista en el mundo (catalejo, mirador, lupa, etc.) que sea un instrumento objetivo distinto del cuerpo. Un paseante que contempla un panorama desde un mirador ve tanto el mirador como el panorama: ve los árboles entre las columnas del mirador, el techo del mirador le oculta el cielo, etc. Empero, la «distancia» entre el mirador y él es, por definición, menor que entre sus ojos y el panorama. Y el punto de vista puede avecinarse al cuerpo hasta casi fundirse con éste, como se ve, por ejemplo, en el caso del catalejo, los binoculares, el monóculo, etc., que se convierten, por así decirlo, en un órgano sensible suplementario. En el limite –y si concebimos un punto de vista absoluto– la distancia entre éste y aquel para quien es punto de vista se aniquila. Esto significa que seria imposible retroceder para «tomar distancia» y constituir sobre el punto de vista un punto de vista nuevo. Esto es, precisamente, según hemos observado, lo que caracteriza al cuerpo, instrumento que no puedo utilizar por medio de otro instrumento, punto de vista sobre el cual no puedo ya adoptar punto de vista. Pues, en efecto, sobre la cumbre de esa colina, que llamo precisamente un «hermoso punto de vista», tomo un punto de vista en el instante mismo en que miro el valle, y ese punto de vista sobre el punto de vista es mi cuerpo. Pero no podría tomar punto de vista sobre mi cuerpo sin una remisión al infinito. Sólo que, por este hecho, el cuerpo no puede ser para mí trascendente y conocido; la conciencia espontánea e irreflexiva no es ya conciencia del cuerpo. Sería preciso decir, más bien, sirviéndose del verbo existir como de un transitivo, que la conciencia existe su cuerpo. Así, la relación entre el cuerpo-punto-de-vista y las cosas es una relación objetiva, y la relación entre conciencia y cuerpo es una relación existencial. ¿Cómo hemos de entender esta última relación?

En primer lugar, es evidente que la conciencia no puede existir su cuerpo sino como conciencia. Así, pues, mi cuerpo es una estructura consciente de mi conciencia. Pero, precisamente porque es el punto de vista sobre el cual no podría haber punto de vista, no hay, en el plano de la conciencia irreflexiva, una conciencia del cuerpo. El cuerpo pertenece, pues, a las estructuras de la conciencia no-tética (de) sí. ¿Podemos, sin embargo, identificarlo pura y simplemente con esa conciencia no-tética? Tampoco es posible, pues la conciencia no-tética es conciencia (de) sí en tanto que proyecto libre hacia una posibilidad que es suya, es decir, en tanto que ella es el fundamento de su propia nada. La conciencia no-posicional es conciencia (del) cuerpo como de aquello que ella sobrepasa y nihiliza haciéndose conciencia, es decir, como algo que ella es sin tener-de-serlo y por sobre lo cual pasa para ser lo que ella tiene-de-ser. En una palabra, la conciencia (del) cuerpo es lateral y retrospectiva; el cuerpo es aquello de que se hace caso omiso, lo que se calla, y es, sin embargo, aquello que ella es; la conciencia, inclusive, no es nada más que el cuerpo; el resto es nada y silencio.

Ver:

El cos propi no és una cosa. (L'ésser i el no-res, ed. cit. p.386-387)

El cos, forma contingent de la meva contingència. (L'ésser i el no-res, ed. cit. p. 393-394.)