Diferència entre revisions de la pàgina «Pascal: l'aposta»
De Wikisofia
(modificant original) |
(correccions) |
||
(Hi ha 8 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren) | |||
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Pascal: l'aposta|Idioma=Español}} | {{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Pascal: l'aposta|Idioma=Español}} | ||
− | |||
− | -Examinem, doncs, aquest punt i diguem: «Déu existeix, o no existeix.» De quin costat ens inclinem? La raó no pot aquí determinar res: hi ha un caos infinit que ens separa. Es juga una partida, a l'extrem d'aquesta distància infinita, on resultarà cara o creu. Qui guanyarà? Amb raó no podeu fer ni | + | -Examinem, doncs, aquest punt i diguem: «Déu existeix, o no existeix.» De quin costat ens inclinem? La raó no pot aquí determinar res: hi ha un caos infinit que ens separa. Es juga una partida, a l'extrem d'aquesta distància infinita, on resultarà cara o creu. Qui guanyarà? Amb raó no podeu fer ni una cosa ni l'altra; amb raó no podeu defensar cap de les dues. |
− | No | + | No reprotxeu, doncs, falsedat als qui han fet la seva elecció; perquè vosaltres en no sabeu res. |
− | -«No; però jo els | + | -«No; però jo els reprotxaré per haver fet, no aquesta elecció, sinó una elecció; perquè encara que el que va triar creu i el que va triar cara faltin anàlogament, els dos són a falta: el just és no apostar.» |
− | -«Sí; però cal apostar. Això no és voluntari; us heu embarcat en això: Quin partit prendrem? Vegem. ja que cal triar, vegem el que us interessa menys. Teniu dues coses | + | -«Sí; però cal apostar. Això no és voluntari; us heu embarcat en això: Quin partit prendrem? Vegem. ja que cal triar, vegem el que us interessa menys. Teniu dues coses a perdre: la veritat i el bé, i dues coses a esmerçar: la vostra raó i la vostra voluntat; el vostre coneixement i la vostra beatitud; i la vostra naturalesa té dues coses de què ha de fugir: l'error i la misèria. La vostra raó no es perjudica més triant una cosa que l'altra, ja que cal triar necessàriament. Vet aquí un punt buit. Però i la vostra beatitud? Pesem el guany i la pèrdua, apostant a creu que Déu existeix. Tinguem en compte aquests dos casos: si guanyeu, ho guanyeu tot; si perdeu, no perdeu res. Aposteu, doncs, perquè Déu existeix, sense vacil·lar. |
-«Això és admirable. Si, cal apostar; però jo aposto potser massa.» | -«Això és admirable. Si, cal apostar; però jo aposto potser massa.» | ||
− | -Vegem. | + | -Vegem. Com que hi ha un atzar anàleg de guany i de pèrdua, si no teniu més que guanyar dues vides per una, podreu àdhuc apostar; però si n'hi havia tres a guanyar, caldria jugar (ja que esteu en la necessitat de jugar), i seríeu imprudent, estant obligat a jugar, no aventurar la vostra vida per a guanyar tres a un joc on hi ha igual atzar de pèrdua i de guany. Però hi ha una eternitat de vida i de felicitat. I, sent així, encara que hi hagués una infinitat de sorts, de les quals una sola fos per a vós, tindríeu encara raó per a apostar un contra dues; i obraríeu insensatament, estant obligat a jugar, refusant jugar una vida contra tres, a un joc en què d'una infinitat d'atzars hi ha un per a vós, si hi havia una infinitat de vida infinitament joiosa que guanyar, una probabilitat de guany contra un nombre infinit de probabilitats de pèrdua, i el que jugueu és finit. Això lleva tot partit: a tot arreu on està l'infinit, i on no hi ha infinitat de probabilitats de pèrdua contra la de guany, no hi ha res per a balancejar, cal donar-ho tot. I així, quan s'està obligat a jugar, cal renunciar a la raó per a conservar la vida, més aviat que aventurar-la pel guany infinit, tan ràpida a arribar com la pèrdua del no-res. |
{{Ref|Ref=''Pensamientos'', 451, Orbis, Barcelona 1984, p. 154-156.|Títol=Pensamientos|Cita=true}} | {{Ref|Ref=''Pensamientos'', 451, Orbis, Barcelona 1984, p. 154-156.|Títol=Pensamientos|Cita=true}} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} |
Revisió de 07:48, 19 oct 2017
-Examinem, doncs, aquest punt i diguem: «Déu existeix, o no existeix.» De quin costat ens inclinem? La raó no pot aquí determinar res: hi ha un caos infinit que ens separa. Es juga una partida, a l'extrem d'aquesta distància infinita, on resultarà cara o creu. Qui guanyarà? Amb raó no podeu fer ni una cosa ni l'altra; amb raó no podeu defensar cap de les dues.
No reprotxeu, doncs, falsedat als qui han fet la seva elecció; perquè vosaltres en no sabeu res.
-«No; però jo els reprotxaré per haver fet, no aquesta elecció, sinó una elecció; perquè encara que el que va triar creu i el que va triar cara faltin anàlogament, els dos són a falta: el just és no apostar.»
-«Sí; però cal apostar. Això no és voluntari; us heu embarcat en això: Quin partit prendrem? Vegem. ja que cal triar, vegem el que us interessa menys. Teniu dues coses a perdre: la veritat i el bé, i dues coses a esmerçar: la vostra raó i la vostra voluntat; el vostre coneixement i la vostra beatitud; i la vostra naturalesa té dues coses de què ha de fugir: l'error i la misèria. La vostra raó no es perjudica més triant una cosa que l'altra, ja que cal triar necessàriament. Vet aquí un punt buit. Però i la vostra beatitud? Pesem el guany i la pèrdua, apostant a creu que Déu existeix. Tinguem en compte aquests dos casos: si guanyeu, ho guanyeu tot; si perdeu, no perdeu res. Aposteu, doncs, perquè Déu existeix, sense vacil·lar.
-«Això és admirable. Si, cal apostar; però jo aposto potser massa.»
-Vegem. Com que hi ha un atzar anàleg de guany i de pèrdua, si no teniu més que guanyar dues vides per una, podreu àdhuc apostar; però si n'hi havia tres a guanyar, caldria jugar (ja que esteu en la necessitat de jugar), i seríeu imprudent, estant obligat a jugar, no aventurar la vostra vida per a guanyar tres a un joc on hi ha igual atzar de pèrdua i de guany. Però hi ha una eternitat de vida i de felicitat. I, sent així, encara que hi hagués una infinitat de sorts, de les quals una sola fos per a vós, tindríeu encara raó per a apostar un contra dues; i obraríeu insensatament, estant obligat a jugar, refusant jugar una vida contra tres, a un joc en què d'una infinitat d'atzars hi ha un per a vós, si hi havia una infinitat de vida infinitament joiosa que guanyar, una probabilitat de guany contra un nombre infinit de probabilitats de pèrdua, i el que jugueu és finit. Això lleva tot partit: a tot arreu on està l'infinit, i on no hi ha infinitat de probabilitats de pèrdua contra la de guany, no hi ha res per a balancejar, cal donar-ho tot. I així, quan s'està obligat a jugar, cal renunciar a la raó per a conservar la vida, més aviat que aventurar-la pel guany infinit, tan ràpida a arribar com la pèrdua del no-res.
Pensamientos, 451, Orbis, Barcelona 1984, p. 154-156. |
Original en castellà
la apuesta
-Examinemos, pues, este punto y digamos: «Dios existe, o no existe.» ¿De qué lado nos inclinamos? La razón no puede ahí determinar nada: hay un caos infinito que nos separa. Se juega una partida, al extremo de esta distancia infinita, donde resultará cara o cruz. ¿Quién ganará? Con razón no podéis hacer ni lo uno ni lo otro; con razón no podéis defender ninguno de los dos.
No reprochéis, pues, de falsedad a los que han hecho su elección; porque vosotros no sabéis nada de eso.
-«No; pero yo les reprocharé por haber hecho, no esa elección, sino una elección; porque aunque el que eligió cruz y el que eligió cara falten análogamente, los dos son a falta: lo justo es no apostar.»
-«Sí; pero es preciso apostar. Esto no es voluntario; os habéis embarcado en ello: ¿Qué partido tomaremos? Veamos. Puesto que es preciso elegir, veamos lo que os interesa menos. Tenéis dos cosas que perder: la verdad y el bien, y dos cosas que empeñar: vuestra razón y vuestra voluntad; vuestro conocimiento y vuestra beatitud; y vuestra naturaleza tiene dos cosas que huir: el error y la miseria. Vuestra razón no se perjudica más eligiendo lo uno que lo otro, puesto que es preciso elegir necesariamente. He ahí un punto vacío. Pero ¿y vuestra beatitud? Pesemos la ganancia y la pérdida, apostando a cruz a que Dios existe. Tengamos en cuenta estos dos casos: si ganáis, ganáis todo; si perdéis, no perdéis nada. Apostad, pues, porque Dios existe, sin vacilar.
-«Esto es admirable. Si, es preciso apostar; pero yo apuesto quizá demasiado.»
-Veamos. Puesto que hay análogo azar de ganancia y de pérdida, si no tenéis más que ganar dos vidas por una, podréis aun apostar; pero si había tres a ganar, sería preciso jugar (puesto que estáis en la necesidad de jugar), y seríais imprudente, estando obligado a jugar, no aventurar vuestra vida por ganar tres a un juego donde hay igual azar de pérdida y de ganancia. Pero hay una eternidad de vida y de felicidad. Y, siendo así, aunque hubiera una infinidad de suertes, de las cuales una sola fuera para vos, tendríais todavía razón para apostar uno contra dos; y obraríais insensatamente, estando obligado a jugar, rehusando jugar una vida contra tres, a un juego en que de una infinidad de azares hay uno para vos, si había una infinidad de vida infinitamente dichosa que ganar, una probabilidad de ganancia contra un número infinito de probabilidades de pérdida, y lo que jugáis es finito. Esto quita todo partido: en todas partes donde está el infinito, y donde no hay infinidad de probabilidades de pérdida contra la de ganancia, no hay para balancear, es preciso darlo todo. Y así, cuando se está obligado a jugar, es preciso renunciar a la razón para conservar la vida, más bien que aventurarla por la ganancia infinita, tan pronta a llegar como la pérdida de la nada.