Recurs:Marx: l'alienació

No ens col·loquem, com l'economista quan vol explicar alguna cosa, en una imaginària situació primitiva. Tal situació primitiva no explica res, simplement trasllada la qüestió a una llunyania nebulosa i grisenca. Suposa com a fet, com a esdeveniment, allò que hauria de deduir, és a dir, la relació necessària entre dues coses, per exemple, entre divisió del treball i intercanvi. Així és també com la teologia explica l'origen del mal pel pecat original: donant per descomptat com a fet, com a història, allò que ha d'explicar.

Nosaltres partim d'un fet econòmic, actual.

L'obrer és més pobre com més riquesa produeix, com més creix la seva producció en potència i en volum. El treballador es converteix en una mercaderia tant més barata com més mercaderies produeix. [...] El treball no només produeix mercaderies; es produeix també a si mateix i a l'obrer com a mercaderia, i justament en la proporció en què produeix mercaderies en general.

Aquest fet, d'altra banda, no expressa sinó això: l'objecte que el treball produeix, el seu producte, s'enfronta a ell com un ésser estrany, com un poder independent del productor. El producte del treball és el treball que s'ha fixat en un objecte, que s'ha fet cosa; el producte és l'objectivació del treball. La realització del treball és la seva objectivació. Aquesta realització del treball apareix en l'estadi de l'Economia Política com desrealització del treballador, l'objectivació com a pèrdua de l'objecte i servitud a ell, l'apropiació com a estranyament, com a alienació. [...]

L'objectivació apareix fins a tal punt com a pèrdua de l'objecte que el treballador es veu privat dels objectes més necessaris no només per a la vida, sinó fins i tot per al treball. És més, el treball mateix es converteix en un objecte del que el treballador només pot apoderar-se amb el major esforç i les més extraordinàries interrupcions. [...] Totes aquestes conseqüències estan determinades pel fet que el treballador es relaciona amb el producte del seu treball com un objecte estrany. Partint d'aquest supòsit, és evident que com més es bolca el treballador en el seu treball, tant més poderós és el món estrany, objectiu que crea enfront de si i tant més pobres són ell mateix i el seu món interior, tant menys amo de si mateix és. El mateix succeeix en la religió. Com més posa l'home en Déu, tant menys guarda en si mateix, El treballador posa la seva vida en l'objecte, peroa partir de llavors ja no li pertany a ell, sinó a l'objecte.[...] L'alienació del treballador en el seu producte significa no solament que el seu treball es converteix en un objecte, en una existència exterior, sinó que existeix fora d'ell, independent, estrany, que es converteix en un poder independent enfront d'ell; que la vida que ha prestat a l'objecte se li enfronta com a cosa estranya i hostil. [...]

El treballador es converteix en serf del seu objecte en un doble sentit: primerament perquè rep un objecte de treball, és a dir, perquè rep treball; en segon lloc perquè rep mitjans de subsistència. És a dir, en primer terme perquè pot existir com a treballador, en segon terme perquè pot existir com a subjecte físic. El súmmum d'aquesta servitud és que ja sols com a treballador pot mantenir-se com a subjecte físic i que només com a subjecte físic és ja treballador. [...]

Certament el treball produeix meravelles per als rics, però produeix privacions per al treballador. Produeix palaus, però per al treballador barraques. Produeix bellesa, però deformitats per al treballador. Substitueix el treball per màquines, però llança una part dels treballadors a un treball bàrbar, i converteix en màquines a l'altra part. Produeix esperit, però origina estupidesa i cretinisme per al treballador. [...]

Fins ara hem considerat l'estranyament, l'alienació del treballador, només en un aspecte, concretament en la seva relació amb el producte del seu treball. Però l'estranyament no es mostra només en el resultat, sinó en l'acte de la producció, dins de l'activitat productiva mateixa. Com podria el treballador enfrontar-se amb el producte de la seva activitat com amb alguna cosa estranya si en l'acte mateix de la producció no es fes ja aliè a si mateix? El producte no és més que el resum de l'activitat, de la producció. Per tant, si el producte del treball és l'alienació, la producció mateixa ha de ser l'alienació activa, l'alienació de l'activitat; l'activitat de l'alienació. En l'estranyament del producte del treball no fa més que resumir-se l'estranyament, l'alienació en l'activitat del treball mateix.

En què consisteix, llavors, l'alienació del treball?

Primerament que el treball és exterior al treballador, és a dir, no pertany al seu ser; en què en el seu treball, el treballador no s'afirma, sinó que es nega; no se sent feliç, sinó desgraciat; no desenvolupa una lliure energia física i espiritual, sinó que mortifica el seu cos i arruïna el seu esperit. Per això el treballador sols se sent en si fora del treball, i en el treball fora de si. Està en el seu quan no treballa i quan treballa no està en el seu. El seu treball no és, així, voluntari, sinó forçat, treball forçat. Per això no és la satisfacció d'una necessitat, sinó solament un mitjà per a satisfer les necessitats fora del treball. El seu caràcter estrany s'evidencia clarament en el fet que tan aviat com no existeix una coacció física o de qualsevol altre tipus es fuig del treball com de la pesta. El treball extern, el treball en què l'home s'aliena, és un treball d'autosacrifcio, d'ascetisme. En últim terme, per al treballador es mostra l'exterioritat del treball en què aquest no és seu, sinó d'un altre, que no li pertany; en què quan està en ell no es pertany a si mateix, sinó a un altre. Així com en la religió l'activitat pròpia de la fantasia humana, de la ment i del cor humans, actua sobre l'individu independentment d'ell, és a dir, com una activitat estranya, divina o diabòlica, així també l'activitat del treballador no és la seva pròpia activitat. Pertany a un altre, és la pèrdua de si mateix. [...]

Hem considerat l'acte de l'alienació de l'activitat humana pràctica, del treball, en dos aspectes: 1) la relació del treballador amb el producte del treball com amb un objecte aliè i que el domina. Aquesta relació és, al mateix temps la relació amb el món exterior sensible, amb els objectes naturals, com amb un món estrany per a ell i que se li enfronta amb hostilitat; 2) la relació del treball amb l'acte de la producció dins del treball. Aquesta relació és la relació del treballador amb la seva pròpia activitat, com amb una activitat estranya, que no li pertany, l'acció com a passió, la força com a impotència, la generació com a castració, la pròpia energia física i espiritual del treballador, la seva vida personal (doncs què és la vida sinó activitat) com una activitat que no li pertany, independent d'ell, dirigida contra ell. L'alienació respecte de si mateix com, en el primer cas, l'alienació respecte de la cosa.

Encara hem d'extreure de les dues anteriors una tercera determinació del treball alienat.

L'home és un ésser genèric no només perquè en la teoria i en la pràctica presa com a objecte seu el gènere, tant el seu propi com el de les altres coses, sinó també, i això no és més que una altra expressió pel mateix, perquè es relaciona amb si mateix com el gènere actual, vivent, perquè es relaciona amb si mateix com un ser universal i per això lliure.

La vida genèrica, tant en l'home com en l'animal consisteix físicament. en primer lloc, que l'home (com l'animal) viu de la naturalesa inorgànica, i com més universal és l'home que l'animal, tant més universal és l'àmbit de la naturalesa inorgànica de la qual viu. Així com les plantes, els animals, les pedres, l'aire, la llum, etc., constitueixen teòricament una part de la consciència humana, en part com a objectes de la ciència natural. en part com a objectes de l'art (la seva naturalesa inorgànica espiritual, els mitjans de subsistència espiritual que ell ha de preparar per al gaudi i assimilació), així també constitueixen pràcticament una part de la vida i de l'activitat humana. Físicament l'home viu només d'aquests productes naturals, apareguin en forma d'alimentació, calefacció, vestit, habitatge, etc. La universalitat de l'home apareix en la pràctica justament en la universalitat que fa de la naturalesa tota el seu cos inorgànic, tant perquè és (1) un mitjà de subsistència immediat, com perquè és (2) la matèria, l'objecte i l'instrument de la seva activitat vital. La naturalesa és el cos inorgànic de l'home; la naturalesa, en tant que ella mateixa, no és cos humà. Que l'home viu de la naturalesa vol dir que la naturalesa és el seu cos, amb el qual ha de mantenir-se en procés continu per no morir. Que la vida física i espiritual de l'home està lligada amb la naturalesa no té un altre sentit que el que la naturalesa està lligada amb si mateixa, doncs l'home és una part de la naturalesa.

Com vulgui que el treball alienat (1) converteix a la naturalesa en alguna cosa aliena a l'home, (2) el fa aliè de si mateix, de la seva pròpia funció activa, de la seva activitat vital, també fa del gènere quelcom aliè a l'home; fa que per a ell la vida genèrica es converteixi enmig de la vida individual. En primer lloc fa estranyes entre si la vida genèrica i la vida individual, en segon terme converteix a la primera, en abstracte, en fi de l'última, igualment en la seva forma estranyada i abstracta .

Doncs, en primer terme, el treball, l'activitat vital, la vida productiva mateixa, apareix davant l'home només com un mitjà per a la satisfacció d'una necessitat, de la necessitat de mantenir l'existència física. La vida productiva és, no obstant això, la vida genèrica. És la vida que crea vida. En la forma de l'activitat vital resideix el caràcter donat d'una espècie, el seu caràcter genèric, i l'activitat lliure, conscient, és el caràcter genèric de l'home. La vida mateixa apareix només com a mitjà de vida.

L'animal és immediatament un amb la seva activitat vital. No es distingeix d'ella. És ella. L'home fa de la seva activitat vital mateixa objecte de la seva voluntat i de la seva consciència. Té activitat vital conscient. No és una determinació amb la qual l'home es funda immediatament. L'actividadvital conscient distingeix immediatament a l'home de l'activitat vital animal. Justament, i només per això, és ell un ésser genèric. O, dit d'una altra forma, només és ser conscient, és a dir, només és la seva pròpia vida objecte per a ell, perquè és un ésser genèric. Només per això és la seva activitat lliure. El treball alienat inverteix la relació, de manera que l'home, precisament perquè és un ésser conscient, fa de la seva activitat vital, de la seva essència, un simple mitjà per a la seva existència.

La producció pràctica d'un món objectiu, l'elaboració de la naturalesa inorgànica, és l'afirmació de l'home com un ésser genèric conscient, és a dir, l'afirmació d'un ésser que es relaciona amb el gènere com amb la seva pròpia essència o que es relaciona amb si mateix com ser genèric. És cert que també l'animal produeix. Es construeix un niu, habitatges, com les abelles, els castors, les formigues, etc. Però produeix únicament el que necessita immediatament per a si o per la seva prole; produeix unilateralment, mentre que l'home produeix universalment, produeix únicament per mandat de la necessitat física immediata, mentre que l'home produeix fins i tot lliure de la necessitat física i només produeix realment alliberat d'ella; l'animal es produeix només a si mateix, mentre que l'home reprodueix la naturalesa sencera; el producte de l'animal pertany immediatament al seu cos físic, mentre que l'home s'enfronta lliurement al seu producte. L'animal forma únicament segons la necessitat i la mesura de l'espècie a la qual pertany, mentre que l'home sap produir segons la mesura de qualsevol espècie i sap sempre imposar a l'objecte la mesura que li és inherent; per això l'home crea també segons les lleis de la bellesa.

Per això precisament és només en l'elaboració del món objectiu on l'home s'afirma realment com un ésser genèric. Aquesta producció és la seva vida genèrica activa. Mitjançant ella apareix la naturalesa com la seva obra i la seva realitat. L'objecte del treball és per això l'objectivació de la vida genèrica de l'home, doncs aquest es desdoblega no només intel·lectualment, com en la consciència, sinó activament i realment, i es contempla a si mateix en un món creat per ell. Per això el treball alienat, en arrencar a l'home l'objecte de la seva producció, li arrenca la seva vida genèrica, la seva real objectivitat genèrica, i transforma el seu avantatge respecte de l'animal en desavantatge, doncs es veu privat del seu cos inorgànic, de la naturalesa. De la mateixa manera, en degradar l'activitat pròpia, l'activitat lliure, a la condició de mitjà,fa el treball alienat de la vida genèrica de l'home un mitjà per a la seva existència física.

Mitjançant l'alienació, la consciència de l'home que l'home té del seu gènere es transforma, doncs, de tal manera que la vida genèrica es converteix per a ell en simple mitjà.

El treball alienat, per tant:

3) Fa del ser genèric de l'home, tant de la naturalesa com de les seves facultats espirituals genèriques, un ésser aliè per a ell, un mitjà d'existència individual. Fa estranys a l'home el seu propi cos, la naturalesa fora d'ell, la seva essència espiritual, la seva essència humana.

4) Una conseqüència immediata del fet d'estar alienat l'home del producte del seu treball, de la seva activitat vital, del seu ésser genèric, és l'alienació de l'home respecte de l'home. Si l'home s'enfronta amb si mateix, s'enfronta també a l'altre. El que és vàlid respecte de la relació de l'home amb el seu treball, amb el producte del seu treball i amb si mateix, val també per a la relació de l'home amb l'altre i amb el treball i el producte del treball de l'altre.

En general, l'afirmació que l'home està alienat del seu ser genèric vol dir que un home està alienat de l'altre, com cadascun d'ells està alienat de l'essència humana.

L'alienació de l'home i, en general, tota relació de l'home amb si mateix. només troba realització i expressió veritables en la relació en què l'home està amb l'altre.

En la relació del treball alienat, cada home considera, doncs, als altres segons la mesura i la relació en la qual ell es troba amb si mateix en tant que treballador. [...]

Vegem ara com ha d'exposar-se i representar-se en la realitat el concepte del treball alienat, estranyat.

Si el producte del treball m'és aliè, se m'enfronta com un poder estrany, llavors a qui pertany?

Si la meva pròpia activitat no em pertany; si és una activitat aliena, forçada, a qui pertany llavors?

A un ésser altre que jo.

Qui és aquest ésser?

Els déus? Cert que en els primers temps la producció principal, per exemple, la construcció de temples, etc., a Egipte, Índia, Mèxic, apareix al servei dels déus, com també als déus pertany el producte. Però els déus per si sols no van ser mai els amos del treball. Encara menys de la naturalesa. Que contradictori seria que quan més subjuga l'home a la naturalesa mitjançant el seu treball, quan més superflus vénen a resultar els miracles dels déus per raó dels miracles de la indústria, hagués de renunciar l'home, per amor d'aquests poders, a l'alegria de la producció i al gaudi del producte.

L'ésser estrany al qual pertanyen el treball i el producte del treball, al servei del qual està aquell i per al plaer del qual serveix aquest, solament pot ser l'home mateix.

Si el producte del treball no pertany al treballador, si és enfront d'ell un poder estrany, això només és possible perquè pertany a un altre home que no és el treballador. Si la seva activitat és per a ell dolor, ha de ser gaudi i alegria vital d'un altre. Ni els déus, ni la naturalesa, sinó només l'home mateix, pot ser aquest poder estrany sobre els homes. [...]

Si ell, doncs, es relaciona amb el producte del seu treball, amb el seu treball objectivat, com amb un objecte poderós, independent d'ell, hostil, estrany, s'està relacionant amb ell de manera que un altre home independent d'ell, poderós, hostil, estrany a ell, és l'amo d'aquest objecte. Si ell es relaciona amb la seva activitat com amb una activitat no lliure, s'està relacionant amb ella com amb l'activitat al servei d'un altre, sota les ordres, la compulsió i el jou d'un altre.

Tota alienació de l'home respecte de si mateix i de la naturalesa apareix en la relació que ell presumeix entre ell, la naturalesa i els altres homes diferents d'ell. Per això l'autoalienació religiosa apareix necessàriament en la relació del laic amb el sacerdot, o també, ja que aquí es tracta del món intel·lectual, amb un mediador, etc. Al món pràctic, real, l'estranyament de si només pot manifestar-se mitjançant la relació pràctica, real, amb els altres homes. El mitjà mateix pel qual l'estranyament s'opera és un mitjà pràctic. En conseqüència mitjançant el treball alienat no només produeix l'home la seva relació amb l'objecte i amb l'acte de la pròpia producció com amb poders que li són estranys i hostils, sinó també la relació en la qual els altres homes es troben amb el seu producte i la relació en la qual ell està amb aquests altres homes. De la mateixa manera que fa de la seva pròpia producció la seva desrealització, el seu càstig; del seu propi producte la seva pèrdua, un producte que no li pertany, i així també crea el domini de qui no produeix sobre la producció i el producte. En alienar-se de la seva pròpia activitat possessiona a l'estrany de l'activitat que no li és pròpia.

Manuscritos: Economía y filosofía. Alianza, Madrid 1974, p.105-115.

---

Original en castellà

No nos coloquemos, como el economista cuando quiere explicar algo, en una imaginaria situación primitiva. Tal situación primitiva no explica nada, simplemente traslada la cuestión a una lejanía nebulosa y grisácea. Supone como hecho, como acontecimiento, Io que debería deducir, esto es, la relación necesaria entre dos cosas, por ejemplo, entre división del trabajo e intercambio. Así es también como la teología explica el origen del mal por el pecado original: dando por supuesto como hecho, como historia, aquello que debe explicar.

Nosotros partimos de un hecho económico, actual.

El obrero es más pobre cuanta más riqueza produce, cuanto más crece su producción en potencia y en volumen. El trabajador se convierte en una mercancía tanto más barata cuantas más mercancías produce. [...] El trabajo no sólo produce mercancías; se produce también a sí mismo y al obrero como mercancía, y justamente en la proporción en que produce mercancías en general.

Este hecho, por lo demás, no expresa sino esto: el objeto que el trabajo produce, su producto, se enfrenta a él como un ser extraño, como un poder independiente del productor. El producto del trabajo es el trabajo que se ha fijado en un objeto, que se ha hecho cosa; el producto es la objetivación del trabajo. La realización del trabajo es su objetivación. Esta realización del trabajo aparece en el estadio de la Economía Política como desrealización del trabajador, la objetivación como pérdida del objeto y servidumbre a él, la apropiación como extrañamiento, como enajenación. [...]

La objetivación aparece hasta tal punto como pérdida del objeto que el trabajador se ve privado de los objetos más necesarios no sólo para la vida, sino incluso para el trabajo. Es más, el trabajo mismo se convierte en un objeto del que el trabajador sólo puede apoderarse con el mayor esfuerzo y las más extraordinarias interrupciones. [...] Todas estas consecuencias están determinadas por el hecho de que el trabajador se relaciona con el productode su trabajo como un objeto extraño. Partiendo de este supuesto, es evidente que cuanto más se vuelca el trabajador en su trabajo, tanto mas poderoso es el mundo extraño, objetivo que crea frente a sí y tanto más pobres son él mismo y su mundo interior, tanto menos dueño de sí mismo es. Lo mismo sucede en la religión. Cuanto más pone el hombre en Dios, tanto menos guarda en si mismo, El trabajador pone su vida en el objeto, peroa partir de entonces ya no le pertenece a él, sino al objeto.[...] La enajenación del trabajador en su producto significa no solamente que su trabajo se convierte en un objeto, en una existencia exterior, sino que existe fuera de él, independiente, extraño, que se convierte en un poder independiente frente a él; que la vida que ha prestado al objeto se le enfrenta como cosa extraña y hostil. [...]

El trabajador se convierte en siervo de su objeto en un doble sentido: primeramente porque recibe un objeto de trabajo, es decir, porque recibe trabajo; en segundo lugar porque recibe medios de subsistencia. Es decir, en primer término porque puede existir como trabajador, en segundo término porque puede existir como sujeto físico. El colmo de esta servidumbre es que ya sólo en cuanto trabajador puede mantenerse como sujeto físico y que sólo como sujeto físico es ya trabajador. [...]

Ciertamente el trabajo produce maravillas para los ricos, pero produce privaciones para el trabajador. Produce palacios, pero para el trabajador chozas. Produce belleza, pero deformidades para el trabajador. Sustituye el trabajo por máquinas, pero arroja una parte de los trabajadores a un trabajo bárbaro, y convierte en máquinas a la otra parte. Produce espíritu, pero origina estupidez y cretinismo para el trabajador. [...]

Hasta ahora hemos considerado el extrañamiento, la enajenación del trabajador, sólo en un aspecto, concretamente en su relación con el producto de su trabajo. Pero el extrañamiento no se muestra sólo en el resultado, sino en el acto de la producción, dentro de la actividad productiva misma. ¿Cómo podría el trabajador enfrentarse con el producto de su actividad como con algo extraño si en el acto mismo de la producción no se hiciese ya ajeno a si mismo? El producto no es más que el resumen de la actividad, de la producción. Por tanto, si el producto del trabajo es la enajenación, la producción misma ha de ser la enajenación activa, la enajenación de la actividad; la actividad de la enajenación. En el extrañamiento del producto del trabajo no hace más que resumirse el extrañamiento, la enajenación en la actividad del trabajo mismo.

¿En qué consiste, entonces, la enajenación del trabajo?

Primeramente en que el trabajo es exterior al trabajador, es decir, no pertenece a su ser; en que en su trabajo, el trabajador no se afirma, sino que se niega; no se siente feliz, sino desgraciado; no desarrolla una libre energía física y espiritual, sino que mortifica su cuerpo y arruina su espíritu. Por eso el trabajador sólo se siente en sí fuera del trabajo, y en el trabajo fuera de sí. Está en lo suyo cuando no trabaja y cuando trabaja no está en lo suyo. Su trabajo no es, así, voluntario, sino forzado, trabajo forzado. Por eso no es la satisfacción de una necesidad, sino solamente un medio para satisfacer las necesidades fuera del trabajo. Su carácter extraño se evidencia claramente en el hecho de que tan pronto como no existe una coacción física o de cualquier otro tipo se huye del trabajo como de la peste. El trabajo externo, el trabajo en que el hombre se enajena, es un trabajo de autosacrifcio, de ascetismo. En último término, para el trabajador se muestra la exterioridad del trabajo en que éste no es suyo, sino de otro, que no le pertenece; en que cuando está en él no se pertenece a sí mismo, sino a otro. Así como en la religión la actividad propia de la fantasía humana, de la mente y del corazón humanos, actúa sobre el individuo independientemente de él, es decir, como una actividad extraña, divina o diabólica, así también la actividad del trabajador no es su propia actividad. Pertenece a otro, es la pérdida de sí mismo. [...]

Hemos considerado el acto de la enajenación de la actividad humana práctica, del trabajo, en dos aspectos: 1) la relación del trabajador con el producto del trabajo como con un objeto ajeno y que lo domina. Esta relación es, al mismo tiempo la relación con el mundo exterior sensible, con los objetos naturales, como con un mundo extraño para él y que se le enfrenta con hostilidad; 2) la relación del trabajo con el acto de la producción dentro del trabajo. Esta relación es la relación del trabajador con su propia actividad, como con una actividad extraña, que no le pertenece, la acción como pasión, la fuerza como impotencia, la generación como castración, la propia energía física y espiritual del trabajador, su vida personal (pues qué es la vida sino actividad) como una actividad que no le pertenece, independiente de él, dirigida contra él. La enajenación respecto de sí mismo como, en el primer caso, la enajenación respecto de la cosa.

Aún hemos de extraer de las dos anteriores una tercera determinación del trabajo enajenado.

El hombre es un ser genérico no sólo porque en la teoría y en la práctica toma como objeto suyo el género, tanto el suyo propio como el de las demás cosas, sino también, y esto no es más que otra expresión para lo mismo, porque se relaciona consigo mismo como el género actual, viviente, porque se relaciona consigo mismo como un ser universal y por eso libre.

La vida genérica, tanto en el hombre como en el animal consiste físicamente. en primer lugar, en que el hombre (como el animal) vive de la naturaleza inorgánica, y cuanto más universal es el hombre que el animal, tanto más universal es el ámbito de la naturaleza inorgánica de la que vive. Así como las plantas, los animales, las piedras, el aire, la luz, etc., constituyen teóricamente una parte de la conciencia humana, en parte como objetos de la ciencia natural. en parte como objetos del arte (su naturaleza inorgánica espiritual, los medios de subsistencia espiritual que él ha de preparar para el goce y asimilación), así también constituyen prácticamente una parte de la vida y de la actividad humana. Físicamente el hombre vive sólo de estos productos naturales, aparezcan en forma de alimentación, calefacción, vestido, vivienda, etc. La universalidad del hombre aparece en la práctica justamente en la universalidad que hace de la naturaleza toda su cuerpo inorgánico, tanto por ser (1) un medio de subsistencia inmediato, como por ser (2) la materia, el objeto y el instrumento de su actividad vital. La naturaleza es el cuerpo inorgánico del hombre; la naturaleza, en cuanto ella misma, no es cuerpo humano. Que el hombre vive de la naturaleza quiere decir que la naturaleza es su cuerpo, con el cual ha de mantenerse en proceso continuo para no morir. Que la vida física y espiritual del hombre está ligada con la naturaleza no tiene otro sentido que el de que la naturaleza está ligada consigo misma, pues el hombre es una parte de la naturaleza.

Como quiera que el trabajo enajenado (1) convierte a la naturaleza en algo ajeno al hombre, (2) lo hace ajeno de sí mismo, de su propia función activa, de su actividad vital, también hace del géneroalgo ajeno al hombre; hace que para él la vida genérica se convierta en medio de la vida individual. En primer lugar hace extrañas entre sí la vida genérica y la vida individual, en segundo término convierte a la primera, en abstracto, en fin de la última, igualmente en su forma extrañada y abstracta .

Pues, en primer término, el trabajo, la actividad vital, la vida productiva misma, aparece ante el hombre sólo como un medio para la satisfacción de una necesidad, de la necesidad de mantener la existencia física. La vida productiva es, sin embargo, la vida genérica. Es la vida que crea vida. En la forma de la actividad vital reside el carácter dado de una especie, su carácter genérico, y la actividad libre, consciente, es el carácter genérico del hombre. La vida misma aparece sólo como medio de vida.

El animal es inmediatamente uno con su actividad vital. No se distingue de ella. Es ella. El hombre hace de su actividad vital misma objeto da su voluntad y de su conciencia. Tiene actividad vital consciente. No es una determinación con la que el hombre se funda inmediatamente. La actividadvital consciente distingue inmediatamente al hombre de la actividad vital animal. Justamente, y sólo por ello, es él un ser genérico. O, dicho de otra forma, sólo es ser consciente, es decir, sólo es su propia vida objeto para él, porque es un ser genérico. Sólo por ello es su actividad libre. El trabajo enajenado invierte la relación, de manera que el hombre, precisamente por ser un ser consciente, hace de su actividad vital, de su esencia, un simple medio para su existencia.

La producción práctica de un mundo objetivo, la elaboración de la naturaleza inorgánica, es la afirmación del hombre como un ser genérico consciente, es decir, la afirmación de un ser que se relaciona con el género como con su propia esencia o que se relaciona consigo mismo como ser genérico. Es cierto que también el animal produce. Se construye un nido, viviendas, como las abejas, los castores, las hormigas, etc. Pero produce únicamente lo que necesita inmediatamente para sí o para su prole; produce unilateralmente, mientras que el hombre produce universalmente, produce únicamente por mandato de la necesidad física inmediata, mientras que el hombre produce incluso libre de la necesidad física y sólo produce realmente liberado de ella; el animal se produce sólo a sí mismo, mientras que el hombre reproduce la naturaleza entera; el producto del animal pertenece inmediatamente a su cuerpo físico, mientras que el hombre se enfrenta libremente a su producto. El animal forma únicamente según la necesidad y la medida de la especie a la que pertenece, mientras que el hombre sabe producir según la medida de cualquier especie y sabe siempre imponer al objeto la medida que le es inherente; por ello el hombre crea también según las leyes de la belleza.

Por eso precisamente es sólo en la elaboración del mundo objetivo en donde el hombre se afirma realmente como un ser genérico. Esta producción es su vida genérica activa. Mediante ella aparece la naturaleza como su obra y su realidad. El objeto del trabajo es por eso la objetivación de la vida genérica del hombre, pues éste se desdobla no sólo intelectualmente, como en la conciencia, sino activa y realmente, y se contempla a sí mismo en un mundo creado por él. Por esto el trabajo enajenado, al arrancar al hombre el objeto de su producción, le arranca su vida genérica, su real objetividad genérica, y transforma su ventaja respecto del animal en desventaja, pues se ve privado de su cuerpo inorgánico, de la naturaleza. Del mismo modo, al degradar la actividad propia, la actividad libre, a la condición de medio,hace el trabajo enajenado de la vida genérica del hombre un medio para su existencia física.

Mediante la enajenación, la conciencia del hombre que el hombre tiene de su género se transforma, pues, de tal manera que la vida genérica se convierte para él en simple medio.

El trabajo enajenado, por tanto:

3) Hace del ser genérico del hombre, tanto de la naturaleza como de sus facultades espirituales genéricas, un ser ajeno para él, un medio de existencia individual. Hace extraños al hombre su propio cuerpo, la naturaleza fuera de él, su esencia espiritual, su esencia humana.

4) Una consecuencia inmediata del hecho de estar enajenado el hombre del producto de su trabajo, de su actividad vital, de su ser genérico, es la enajenación del hombre respecto del hombre. Si el hombre se enfrentaconsigo mismo, se enfrenta también al otro. Lo que es válido respecto de la relación del hombre con su trabajo, con el producto de su trabajo y consigo mismo, vale también para la relación del hombre con el otro y con el trabajo y el producto del trabajo del otro.

En general, la afirmación de que el hombre está enajenado de su ser genérico quiere decir que un hombre está enajenado del otro, como cada uno de ellos está enajenado de la esencia humana.

La enajenación del hombre y, en general, toda relación del hombre consigo mismo. sólo encuentra realización y expresión verdaderas en la relación en que el hombre está con el otro.

En la relación del trabajo enajenado, cada hombre considera, pues, a los demás según la medida y la relación en la que él se encuentra consigo mismo en cuanto trabajador. [...]

Veamos ahora cómo ha de exponerse y representarse en la realidad el concepto del trabajo enajenado, extrañado.

Si el producto del trabajo me es ajeno, se me enfrenta como un poder extraño, entonces ¿a quién pertenece?

Si mi propia actividad no me pertenece; si es una actividad ajena, forzada, ¿a quién pertenece entonces?

A un ser otro que yo.

¿Quién es ese ser?

¿Los dioses? Cierto que en los primeros tiempos la producción principal, por ejemplo, la construcción de templos, etc., en Egipto, India, Méjico, aparece al servicio de los dioses, como también a los dioses pertenece el producto. Pero los dioses por sí solos no fueron nunca los dueños del trabajo. Aún menos de la naturaleza. Qué contradictorio sería que cuando más subyuga el hombre a la naturaleza mediante su trabajo, cuando más superfluos vienen a resultar los milagros de los dioses en razón de los milagros de la industria, tuviese que renunciar el hombre, por amor de estos poderes, a la alegría de la producción y al goce del producto.

El ser extraño al que pertenecen el trabajo y el producto del trabajo, a cuyo servicio está aquél y para cuyo placer sirve éste, solamente puede ser el hombre mismo.

Si el producto del trabajo no pertenece al trabajador, si es frente a él un poder extraño, esto sólo es posible porque pertenece a otro hombre que no es el trabajador. Si su actividad es para él dolor, ha de ser goce y alegría vital de otro. Ni los dioses, ni la naturaleza, sino sólo el hombre mismo, puede ser este poder extraño sobre los hombres. [...]

Si él, pues, se relaciona con el producto de su trabajo, con su trabajo objetivado, como con un objeto poderoso, independiente de él, hostil, extraño, se está relacionando con él de forma que otro hombre independiente de él, poderoso, hostil, extraño a él, es el dueño de este objeto. Si él se relaciona con su actividad como con una actividad no libre, se está relacionando con ella como con la actividad al servicio de otro, bajo las órdenes, la compulsión y el yugo de otro.

Toda enajenación del hombre respecto de sí mismo y de la naturaleza aparece en la relación que él presume entre él, la naturaleza y los otros hombres distintos de él. Por eso la autoenajenación religiosa aparece necesariamente en la relación del laico con el sacerdote, o también, puesto que aquí se trata del mundo intelectual, con un mediador, etc. En el mundo práctico, real, el extrañamiento de sí sólo puede manifestarse mediante la relación práctica, real, con los otros hombres. El medio mismo por el que el extrañamiento se opera es un medio práctico. En consecuencia mediante el trabajo enajenado no sólo produce el hombre su relación con el objeto y con el acto de la propia producción como con poderes que le son extraños y hostiles, sino también la relación en la que los otros hombres se encuentran con su producto y la relación en la que él está con estos otros hombres. De la misma manera que hace de su propia producción su desrealización, su castigo; de su propio producto su pérdida, un producto que no le pertenece, y así también crea el dominio de quien no produce sobre la producción y el producto. Al enajenarse de su propia actividad posesiona al extraño de la actividad que no le es propia.