Recurs:Feuerbach: principis de la filosofia del futur

§ 1. La missió de l'època moderna va ser la realització i la humanització de Déu -la transformació i dissolució de la teologia en antropologia.

[...]

§ 6. Déu com a Déu -com a ser espiritual o abstracte, o sigui, no humà, no sensible, accessible i objectiu només per a la raó o la intel·ligència, no és altra cosa que l'essència de la raó mateixa, la qual no obstant això és representada per la teologia comuna o pel teisme mitjançant la imaginació com un ser independent, diferent de la raó. És per això una necessitat interna, sagrada, identificar finalment amb la raó l'essència de la raó distingida de la raó i en conseqüència reconèixer, realitzar i actualitzar l'ésser diví com l'essència de la raó. Sobre aquesta necessitat reposa l'elevada significació històrica de la filosofia especulativa.

La prova que l'ésser diví és l'essència de la raó o intel·ligència resideix que les determinacions o propietats de Déu -en la mesura, és clar, que aquestes són racionals o espirituals- no són determinacions de la sensibilitat o de la imaginació, sinó atributs de la raó.

«Déu és l'ésser infinit, el ser mancat de limitacions.» Però el que no és boga ni límit de Déu, tampoc és límit de la raó. On, per exemple, Déu és un ésser que transcendeix les limitis de la sensibilitat, allí també ho és la raó. Qui no pot pensar una altra existència que una sensible, qui té doncs una raó limitada per la sensibilitat, aquest té també justament per això un Déu limitat per la sensibilitat. La raó que pensa a Déu com un ésser il·limitat, pensa en Déu només la seva pròpia il·limitació. El que per a la raó és l'ésser diví, això és també per a ella el veritable ésser racional, és a dir, el que correspon plenament a la raó i en aquesta mateixa mesura li satisfà.

Però allò en què se satisfà un ésser no és res més que el seu ser objectiu. Qui se satisfà en un poeta és ell mateix una naturalesa poètica, qui ho fa en un filòsof, una naturalesa filosòfica, el que ell és només en aquesta satisfacció esdevé objecte per a ell i per als altres. La raó «no es manté en les coses sensibles, finites; ella només se satisfà en l'ésser infinit» —en conseqüència, només en aquest ésser se'ns revela l'essència de la raó.

«Déu és l'ésser necessari.» Però aquesta la seva necessitat resideix que és un ésser racional, intel·ligent. El món, la matèria, no tenen en si el fonament del seu ser ni de la seva naturalesa, doncs els és completament indiferent ser o no ser, ser així o ser d'una altra manera. Per tant, pressuposen necessàriament com a causa un altre ésser, i en veritat un ésser intel·ligent, autoconscient, que actuï segons raons i finalitats. Doncs si a aquest altre ser se li sostreu la intel·ligència, sorgeix de nou la pregunta pel seu fonament. La necessitat del ser primer i suprem reposa doncs sobre la pressuposició que només l'enteniment és l'ésser primer i suprem, necessari i veritable. Així com en general les determinacions metafísiques o ontoteològiques només tenen veritat i realitat si són reduïdes a determinacions psicològiques o més aviat antropològiques, així també la necessitat del ser diví en la vella metafísica o ontoteologia només té sentit i enteniment, veritat i realitat en la determinació psicològica o antropològica de Déu com un ésser intel·ligent. L'ésser necessari és l'ésser que es deu necessàriament pensar i afirmar absolutament, absolutament innegable o insuprimible; però només com un ésser que es pensa a si mateix. En l'ésser necessari la raó només prova i mostra per tant la seva pròpia necessitat i realitat.

«Déu és el ser incondicionat, universal –"Déu no és això o allò"–, immutable, etern i intemporal.» Però la incondicionalitat, la immutabilitat, l'eternitat, la universalitat són també, segons el judici mateix de la teologia metafísica, propietats de les veritats racionals o de lleis racionals, per tant propietats de la raó mateixa; doncs què són aquestes veritats racionals immutables, universals, incondicionades, vàlides a tot arreu i sempre, sinó expressions de l'essència de la raó?

«Déu és el ser independent, autònom, que no necessita cap altre ésser per la seva existència, i en conseqüència, per i a través de si mateix.» Però tampoc aquesta determinació abstracta i metafísica té sentit i realitat sinó com una definició del ser de l'enteniment, i per tant només expressa que Déu és un ser pensant, intel·ligent, o, al revés, que només el ser pensant és l'ésser diví; perquè només un ésser sensible necessita per a la seva existència altres coses exteriors a ell. L'aire el necessito per a respirar, l'aigua per a beure, la llum per a veure, les substàncies vegetals i animals per a menjar, però no necessito res, almenys immediatament, per a pensar. A un ésser que respiri no el puc pensar sense aire, a un que veu no el puc pensar sense llum, però en ser pensant el puc pensar aïlladament per a si. L'ésser que respira es remet necessàriament a un ésser exterior a ell, i el seu objecte essencial, en virtut del qual és el que és, està fora d'ell; però l'ésser pensant es remet a si mateix, ell és el seu propi objecte, té la seva essència en si mateix, és el que és per si mateix.

§ 32. El real en la seva realitat o en tant que realitat és el real en tant que objecte dels sentits, és el sensible. Veritat, realitat, sensibilitat, són idèntics. Només un ésser sensible és un ésser veritable, un ésser real. Només a través dels sentits es dóna un objecte en el veritable sentit —no es dóna a través del pensar per a si. L'objecte donat amb el pensar o objecte idèntic al pensament no és més que pensament. [...]

§ 33. La nova filosofia contempla i considera el ser tal com és per a nosaltres no només com a pensant, sinó com ser realment existent -l'ésser, doncs, com a objecte del ser -com a objecte de si mateix. El ser com a objecte del ser -i solament aquest ésser és ser, i només ell mereix el nom de ser -és l'ésser dels sentits, de la intuïció, del sentiment, de l'amor. L'ésser és, doncs, un misteri de la intuïció, del sentiment, de l'amor.

Només en el sentiment, només en l'amor, té l'«això» –aquesta persona, aquesta cosa–, és a dir, l'individual, valor absolut; només en ells el finit és l'infinit: en això i només en això resideix la infinita profunditat, divinitat i veritat de l'amor. Només en l'amor en el Déu que explica cadascun dels pèls de la pell és veritat i realitat. El mateix Déu cristià no és més que una abstracció de l'amor humà, no és més que una imatge d'aquest amor. Però precisament perquè «això» només té valor absolut en l'amor, tan solament es revela també en ell, i no en el pensar abstracte, el misteri de l'ésser. L'amor és passió, i només la passió és el signe distintiu de l'existència. Només el que –ja sigui real, ja possible– és objecte de la passió, és. El pensament abstracte mancat de sentiment i de passió suprimeix la diferència entre l'ésser i el no-ser, però per a l'amor aquesta diferència que es dissol en el pensament és una realitat. Estimar no vol dir més que advertir-se d'aquesta diferència. A qui res estima –qualsevol que sigui l'objecte– li resulta completament indiferent que alguna cosa sigui o no sigui. Però així com el ser només se'm dóna diferent del no-ser a través del sentiment en general, així també només se'm dóna un objecte com a diferent de mi a través d'ells. El dolor és una forta protesta contra la identificació del subjectiu i l'objectiu. El dolor de l'amor consisteix que no està en la realitat el que està en la representació. El subjectiu és aquí l'objectiu, la representació, és l'objecte); però això precisament és el que no ha de ser, això és una contradicció, una falsedat, una dissort -d'aquí la demanda d'establir una relació veritable en què el subjectiu i l'objectiu no sigui idèntic. El mateix dolor animal manifesta amb prou claredat aquesta diferència. El dolor de la gana només consisteix que no hi ha res objectiu en l'estómac, que l'estómac és objecte de si mateix, en què les seves parets buides es freguen entre si, en lloc de fregar un material. Els ,sentiments humans no posseeixen per això una significació empírica, antropològica, en el sentit de la vella filosofia transcendent, sinó una significació ontològica, metafísica: en els sentiments, fins i tot en els sentiments quotidians, s'alberguen les veritats més profundes i elevades. Així, l'amor és la veritable prova ontològica de l'existència d'un objecte fora del nostre cap -i no existeix una altra prova del ser que no sigui l'amor, el sentiment en general. Només és allò el ser del qual et proporciona joia i el seu no-ser t'ofereix dolor. La diferència entre l'objecte i el subjecte, entre l'ésser i el no-ser, és tant una diferència joiosa, quant dolorosa.

§ 34. La nova filosofia reposa en la veritat de l'amor, en la veritat del sentiment. En l'amor en el sentiment en general, cada home reconeix la veritat de la nova filosofia. Pel que fa a la seva mateixa base, la nova filosofia no és sinó l'essència del sentiment elevada a la consciència -ella només afirmi en i a través de la raó el que tot home –l'home real– reconeix en el cor. Ella és el cor transportat a l'enteniment. El cor no vol objectes ni éssers abstractes, metafísics o teològics -vol objectes i éssers reals, sensibles.

§ 35. Si la vella filosofia deia: el que no és pensat, no és; la nova filosofia, per contra, diu: el que no és estimat ni pot ser estimat, no és. Però el que no pot ser estimat, tampoc pot ser adorat. Només el que pot ser objecte de la religió, és objecte de la filosofia.

Però no només objectiva, sinó també subjectivament és l'amor el criteri del ser -el criteri de la veritat i la realitat. On no hi ha amor, no hi ha tampoc veritat. I només és alguna cosa el que alguna cosa estima -no ser i no estimar són idèntics. Com més un és, tant més estima, i al revés.

§ 36. Si el punt de partida de la vella filosofia era la proposició: Jo sóc un ésser abstracte, un ser únicament pensant, el cos no pertany al meu ser; la nova filosofia comença, per contra, amb la proposició: Jo sóc un ser real, un ser sensible; més encara, fins i tot el cos íntegrament és el meu Jo, és el meu ser mateix. Per aquest motiu el vell filòsof pensés en contradicció i dissensió contínues amb els sentits, a fi de deslliurar-se de les representacions sensibles, a fi de no tacar els conceptes abstractes; el nou filòsof, per contra, pensa en consonància i harmonia amb els sentits. La vella filosofia concedia en la veritat de la sensibilitat -fins i tot en el concepte de Déu que concep l'ésser en si mateix; doncs aquest ésser, no obstant això, havia de ser al seu torn un ésser diferent del ser pensat, un ser exterior a l'esperit exterior en pensar, un ser realment objectiu, això és, un ser sensible –però només ho admetia dissimuladament, només conceptualment, només inconscientment i contra la seva voluntat, només perquè havia de fer-ho així; la nova filosofia, per contra, reconeix la veritat de la sensibilitat amb alegria, amb consciència: ella és la filosofia sincerament sensible.

§ 37. La filosofia moderna buscava alguna cosa immediatament certa. Va recusar en conseqüència el pensament de l'escolàstica, mancada de fonament i de base, i va fundar la filosofia en l'autoconsciència, és a dir, va posar en el lloc del ser únicament pensat, en el lloc de Déu, del ser suprem i últim de tota filosofia escolàstica, en ser pensant, al Jo, a l{'}esperit autoconscient; doncs, per al pensador, el pensant està infinitament més proper, més present i és més cert que el pensat. Dubtable és l'existència de Déu, dubtable és, en general, allò que jo penso; és indubtable, en canvi, que jo sóc, jo, és a dir, el que pensa, el que dubta. Però l'autoconsciència de la filosofia moderna només és, una vegada més, un ser pensat intervingut a través de l'abstracció i, per tant, un ser susceptible de dubte. Indubtable, immediatament cert ho és tan sols el que és objecte, dels sentits, de la intuïció, del sentiment.

§ 50. El real en la seva realitat i totalitat, l'objecte de la nova filosofia, únicament és objecte també per un ser real i complet. La nova filosofia té per això com a principi epistemològic, com a subjecte, no el Jo, no l'esperit absolut, això és, abstracte, en una paraula, no la raó per si sola, sinó el ser real i total de l'home. La realitat, el subjecte de la raó només és l'home. Només l'home pensa, no el Jo, no la raó. La nova filosofia no es funda, doncs, en la divinitat, és a dir, en la veritat de la raó només per a si mateixa, sinó que es funda en la divinitat, això és, en la veritat de la totalitat de l'home. En altres paraules, ella es funda per descomptat en la raó, però en la raó l'essència de la qual és l'essència humana; per tant, no en una raó mancada d'essència, de color i de nom, sinó en una raó embeguda de la sang de l'home. Per aquest motiu on la vella filosofia deia: només el racional és el veritable i real,la nova filosofia digui, per contra: només l'humà és la veritat i el real; perquè només l'humà és el racional; l'home és la mesura de la raó.

§ 51. La unitat del pensar i el ser només té sentit i veritat quan es concep l'home com a fonament, com a subjecte d'aquesta unitat. Només un ser real reconeix coses reals; només on el pensar no és subjecte per a si mateix, sinó predicat d'un ser real, només allí el pensament tampoc està preparat de l'ésser. Per aquest motiu la unitat del pensar i el ser no sigui una unitat formal, de manera que en pensar en i per a si li correspongués el ser com una determinació, ella només depèn de l'objecte, del contingut del pensar.

D'aquí resulta el següent imperatiu categòric. No vulguis ser filòsof a diferència de ser home; no siguis una altra cosa que un home pensant; no pensis com a pensador, és a dir, en una facultat estripada de la totalitat de l'essència real de l'home i aïllada per a si mateixa; pensa com ser aspecte i real, com aquell que, com Tu, està a la mercè de les vivificadores i refrescants ones del mar de l'univers; pensa en l'existència, al món, com un dels seus membres, i no pensis en el buit de l'abstracció com una mònada aïllada, com un monarca absolut com un Déu impassible i extramundà -i llavors podràs assegurar-te que els teus pensaments són unitats de ser i pensar. Com no podria aprehendre coses i éssers reals el pensar, en tant que activitat d'un ser real? Només quan se separa el pensar de l'essència de l'home, quan aquell es fixa per a si mateix, només llavors sorgeixen les qüestions penibles, estèrils i irresolubles des d'aquest punt de vista: Com arriba el pensar a l'ésser, a l'objecte? Doncs, fixat per a si mateix, això és, posat fora de l'home, el pensar es troba fora de tota unió i de tot nexe amb el món. Només t'eleves a l'objecte rebaixant-te per a això a objecte, sent Tu mateix objecte per a un altre. Tu només penses perquè els teus pensaments mateixos poden ser pensats, i aquests només són veritables si passen la prova de l'objectivitat, si així mateix els reconeix un altre fora de Tu, pel qual ells són objecte. Tu només veus en la mesura en què tu mateix ets un ser visible; només sents, en la mesura en què ets un ser susceptible de ser sentit. Només està obert el món per al cap obert, i les úniques obertures del cap són els sentits. Mes el pensament aïllat per a si i tancat en si mateix, el pensament mancat de sentits, mancat de l'home, el pensament exterior a l'home, és subjecte absolut, que no pot ni ha de ser objecte per a un altre, mes, precisament per això, i fins i tot malgrat tots els esforços, no troba ni ara ni mai una transició a l'objecte, a l'ésser; de la mateixa manera que un cap que estigui separada del tronc tampoc troba una transició per a l'apropiació d'un objecte, doncs li falten els mitjans, els òrgans d'aprehensió.

§ 52. La nova filosofia és la completa, absoluta i contradictòria dissolució de la teologia en l'antropologia; doncs ella és la dissolució de la mateixa no només en la raó, com la vella filosofia, sinó també en el cor, en suma, en l'essència total i real de l'home. En aquest sentit, ella no és més que el resultat necessari de la vella filosofia –doncs el que es dissol en l'enteniment també ha de dissoldre's finalment en la vida, en el cor, en la sang de l'home–, però, al seu torn, ella només és la veritat d'aquesta, a saber, en tant que una veritat nova, autònoma; doncs només la veritat convertida en carn i sang és veritat. La vella filosofia va retrocedir de nou i necessàriament a la teologia: el que només se suprimeix en l'enteniment, únicament en el concepte, això té encara la seva antítesi en el cor; la nova filosofia, per contra, ja no pot experimentar una recidiva: el que ha mort alhora en cos i ànima només pot reaparèixer com a espectre.

Principios de la filosofía del futuro. Labor, Barcelona 1976.

---

Original en castellà

§ 1. La misión de la época moderna fue la realización y la humanización de Dios -la transformación y disolución de la teología en antropología.

[...]

§ 6. Dios en tanto que Dios -en tanto que ser espiritual o abstracto, o sea, no humano, no sensible, accesible y objetivo sólo para la razón o la inteligencia, no es otra cosa que la esencia de la razón misma, la cual sin embargo es representada por la teología común o por el teísmo mediante la imaginación como un ser independiente, distinto de la razón. Es por ello una necesidad interna, sagrada, identificar finalmente con la razón la esencia de la razón distinguida de la razón y en consecuencia reconocer, realizar y actualizar el ser divino como la esencia de la razón. Sobre esta necesidad reposa la elevada significación histórica de la filosofía especulativa.

La prueba de que el ser divino es la esencia de la razón o inteligencia reside en que las determinaciones o propiedades de Dios -en la medida, claro está, de que éstas son racionales o espirituales- no son determinaciones de la sensibilidad o de la imaginación, sino atributos de la razón.

«Dios es el ser infinito, el ser carente de limitaciones.» Pero lo que no es linde ni límite de Dios, tampoco es límite de la razón. Donde, por ejemplo, Dios es un ser que trasciende las lindes de la sensibilidad, allí también lo es la razón. Quien no puede pensar otra existencia que una sensible, quien tiene pues una razón limitada por la sensibilidad, ese tiene también justamente por ello un Dios limitado por la sensibilidad. La razón que piensa a Dios como un ser ilimitado, piensa en Dios sólo su propia ilimitación. Lo que para la razón es el ser divino, eso es también para ella el verdadero ser racional es decir, el que corresponde plenamente a la razón y en esta misma medida le satisface.

Pero aquello en que se satisface un ser no es nada más que su ser objetivo. Quien se satisface en un poeta es él mismo una naturaleza poética, quien lo hace en un filósofo, una naturaleza filosófica, lo que él es sólo en esta satisfacción deviene objeto para él y para los demás. La razón «no se mantiene en las cosas sensibles, finitas; ella sólo se satisface en el ser infinito» -en consecuencia, sólo en este ser se nos revela la esencia de la razón.

«Dios es el ser necesario.» Pero esta su necesidad reside en que es un ser racional, inteligente. El mundo, la materia, no tienen en sí el fundamento de su ser ni de su naturaleza, pues les es completamente indiferente ser o no ser, ser así o ser de otra manera. Por tanto, presuponen necesariamente como causa otro ser, y en verdad un ser inteligente, autoconsciente, que actúe según razones y fines. Pues si a este otro ser se le sustrae la inteligencia, surge de nuevo la pregunta por su fundamento. La necesidad del ser primero y supremo reposa pues sobre la presuposición de que sólo el entendimiento es el ser primero y supremo, necesario y verdadero. Así como en general las determinaciones metafísicos u ontoteológicas sólo tienen verdad y realidad si son reducidas a determinaciones psicológicas o más bien antropológicas, así también la necesidad del ser divino en la vieja metafísica u ontoteología sólo tiene sentido y entendimiento, verdad y realidad en la determinación psicológica o antropológica de Dios como un ser inteligente. El ser necesario es el ser que se debe necesariamente pensar y afirmar absolutamente, absolutamente innegable o insuprimible; pero sólo como un ser que se piensa a sí mismo. En el ser necesario la razón sólo prueba y muestra por tanto su propia necesidad y realidad.

«Dios es el ser incondicionado, universal –"Dios no es esto o aquello"–, inmutable, eterno e intemporal.» Pero la incondicionalidad, la inmutabilidad, la eternidad, la universalidad son también, según el juicio mismo de la teología metafísica, propiedades de las verdades racionales o de leyes racionales, por consiguiente propiedades de la razón misma; pues ¿qué son estas verdades racionales inmutables, universales, incondicionadas, válidas en todas partes y siempre, sino expresiones de la esencia de la razón?

«Dios es el ser independiente, autónomo, que no necesita de ningún otro ser para su existencia, y en consecuencia, por y a través de sí mismo.» Pero tampoco esta determinación abstracta y metafísica tiene sentido y realidad sino como una definición del ser del entendimiento, y por tanto sólo expresa que Dios es un ser pensante, inteligente, o, a la inversa, que sólo el ser pensante es el ser divino; pues sólo un ser sensible necesita para su existencia otras cosas exteriores a él. El aire lo necesito para respirar, el agua para beber, la luz para ver, las sustancias vegetales y animales para comer, pero no necesito nada, al menos inmediatamente, para pensar. A un ser que respire no lo puedo pensar sin aire, a uno que ve no lo puedo pensar sin luz, pero al ser pensante lo puedo pensar aisladamente para sí. El ser que respira se remite necesariamente a un ser exterior a él, y su objeto esencial, en virtud del cual es lo que es, está fuera de él; pero el ser pensante se remite a sí mismo, él es su propio objeto, tiene su esencia en sí mismo, es lo que es por sí mismo.

§ 32. Lo real en su realidad o en tanto que realidad es lo real en tanto que objeto de los sentidos, es lo sensible Verdad, realidad, sensibilidad, son idénticos. Sólo un ser sensible es un ser verdadero, un ser real. Sólo a través de los sentidos se da un objeto en el verdadero sentido -no se da a través del pensar para sí. El objeto dado con el pensar u objeto idéntico al pensamiento no es más que pensamiento. [...]

§ 33. La nueva filosofía contempla y considera el ser tal como es para nosotros no sólo como pensante, sino como ser realmente existente -el ser, pues, como objeto del ser -como objeto de sí mismo. El ser en tanto que objetodel ser -y solamente este ser es ser, y sólo él merece el nombre de ser -es el ser de los sentidos, de la intuición, del sentimiento, del amor. El ser es, pues, un misterio de la intuición, del sentimiento, del amor.

Sólo en el sentimiento, sólo en el amor, tiene el «esto» –esta persona, esta cosa–, es decir, lo individual, valor absoluto; sólo en ellos lo finito es lo infinito: en ello y sólo en ello reside la infinita profundidad, divinidad y verdad del amor. Sólo en el amor en el Dios que cuenta cada uno de los pelos de la piel es verdad y realidad. El mismo Dios cristiano no es más que una abstracción del amor humano, no es más que una imagen de este amor. Pero precisamente porque «esto» sólo tiene valor absoluto en el amor, tan solo se revela también en él, y no en el pensar abstracto, el misterio del ser. El amor es pasión, y sólo la pasión es el signo distintivo de la existencia. Sólo lo que –ya sea real, ya posible– es objeto de la pasión, es. El pensamiento abstracto carente de sentimiento y de pasión suprime la diferencia entre el ser y el no-ser, mas para el amor esta diferencia que se disuelve en el pensamiento es una realidad. Amar no quiere decir más que apercibirse de esta diferencia. A quien nada ama –cualquiera que sea el objeto– le resulta completamente indiferente que algo sea o no sea. Pero así como el ser sólo se me da diferente del no-ser a través del sentimiento en general, así también sólo se me da un objeto como diferente de mí a través de ellos. El dolor es una fuerte protesta contra la identificación de lo subjetivo y lo objetivo. El dolor del amor consiste en que no está en la realidad lo que está en la representación. Lo subjetivo es aquí lo objetivo, la representación, es el objeto); pero esto precisamente es lo que no debe ser, esto es una contradicción, una falsedad, una desdicha -de ahí la demanda de establecer una relación verdadera en que lo subjetivo y lo objetivo no sea idéntico. El mismo dolor animal manifiesta con suficiente claridad esta diferencia. El dolor del hambre sólo consiste en que no hay nada objetivo en el estómago, en que el estómago es objeto de sí mismo, en que sus paredes vacías se rozan entre sí, en lugar de rozar un material. Los ,sentimientos humanos no poseen por ello una significación empírica, antropológica, en el sentido de la vieja filosofía trascendente, sino una significación ontológica, metafísica: en los sentimientos, incluso en los sentimientos cotidianos, se albergan las verdades más profundas y elevadas. Así, el amor es la verdadera prueba ontológica de la existencia de un objeto fuera de nuestra cabeza -y no existe otra prueba del ser que no sea el amor, el sentimiento en general. Sólo es aquello cuyo ser te proporciona dicha y cuyo no-ser te depara dolor. La diferencia entre el objeto y el sujeto, entre el ser y el no-ser, es tanto una diferencia dichosa, cuanto dolorosa.

§ 34. La nueva filosofía reposa en la verdad del amor, en la verdad del sentimiento. En el amor en el sentimiento en general, cada hombre reconoce la verdad de la nueva filosofía. Con respecto a su misma base, la nueva filosofía no es sino la esencia del sentimiento elevada a la conciencia -ella sólo afirme en y a través de la razón lo que todo hombre –el hombre real– reconoce en el corazón. Ella es el corazón transportado al entendimiento. El corazón no quiere objetos ni seres abstractos, metafísicos o teológicos -quiere objetos y seres reales, sensibles.

§ 35. Si la vieja filosofía decía: lo que no es pensado, no es; la nueva filosofía, por el contrario, dice: lo que no es amado ni puede ser amado, no es. Pero lo que no puede ser amado, tampoco puede ser adorado. Sólo lo que puede ser objeto de la religión, es objeto de la filosofía.

Pero no sólo objetiva, sino también subjetivamente es el amor el criterio del ser -el criterio de la verdad y la realidad. Donde no hay amor, no hay tampoco verdad. Y sólo es algo lo que algo ama -no ser y no amar son idénticos. Cuanto más uno es, tanto más ama, y a la inversa.

§ 36. Si el punto de partida de la vieja filosofía era la proposición: Yo soy un ser abstracto, un ser únicamente pensante, el cuerpo no pertenece a mi ser; la nueva filosofía comienza, por el contrario, con la proposición: Yo soy un ser real, un ser sensible; más aún, ¿incluso el cuerpo en su totalidad es mi Yo, es mi ser mismo. De ahí que el viejo filósofo pensara en contradicción y disensión continuas con los sentidos, a fin de librarse de las representaciones sensibles, a fin de no mancillar los conceptos abstractos; el nuevo filósofo, por el contrario, piensa en consonancia y armonía con los sentidos. La vieja filosofía concedía en la verdad de la sensibilidad -incluso en el concepto de Dios que concibe el ser en sí mismo; pues este ser, sin embargo, debía ser a su vez un ser distinto del ser pensado, un ser exterior al espíritu exterior al pensar, un ser realmente objetivo, esto es, un ser sensible —pero sólo lo admitía solapadamente, sólo conceptualmente, sólo inconscientemente y contra su voluntad, sólo porque tenia que hacerlo así; la nueva filosofía, por el contrario, reconoce la verdad de la sensibilidad con alegría, con conciencia: ella es la filosofía sinceramente sensible.

§ 37. La filosofía moderna buscaba algo inmediatamente cierto. Recusó en consecuencia el pensamiento de la escolástica, carente de fundamento y de base, y fundó la filosofía en la autoconciencia, es decir, puso en el lugar del ser únicamente pensado, en el lugar de Dios, del ser supremo y último de toda filosofía escolástica, al ser pensante, al Yo, al espíritu autoconsciente; pues, para el pensador, lo pensante está infinitamente más próximo, más presente y es más cierto que lo pensado. Dudable es la existencia de Dios, dudable es, en general, lo que yo pienso; es indudable, en cambio, que yo soy, yo, es decir, el que piensa, el que duda. Pero la autoconciencia de la filosofía moderna sólo es, una vez más, un ser pensado mediado a través de la abstracción y, por consiguiente, un ser susceptible de duda. Indudable, inmediatamente cierto lo es tan sólo lo que es objeto, de los sentidos, de la intuición, del sentimiento.

§ 50. Lo real en su realidad y totalidad, el objeto de la nueva filosofía, únicamente es objeto también para un ser real y completo. La nueva filosofía tiene por ello como principio epistemológico, como sujeto, no el Yo, no el espíritu absoluto, esto es, abstracto, en una palabra, no la razón por sí sola, sino el ser real y total del hombre. La realidad, el sujeto de la razón sólo es el hombre. Sólo el hombre piensa, no el Yo, no la razón. La nueva filosofía no se funda, pues, en la divinidad, es decir, en la verdad de la razón sólo para sí misma, sino que se funda en la divinidad, esto es, en la verdad de la totalidad del hombre. En otras palabras, ella se funda por supuesto en la razón, pero en la razón cuya esencia es la esencia humana; por consiguiente, no en una razón carente de esencia, de color y de nombre, sino en una razón embebida de la sangre del hombre. De ahí que donde la vieja filosofía decía: sólo lo racional es lo verdadero y real,la nueva filosofía diga, por el contrario: sólo lo humano es lo verdadero y lo real; pues sólo lo humano es Io racional; el hombre es la medida de la razón.

§ 51. La unidad del pensar y el ser sólo tiene sentido y verdad cuando se concibe el hombre como fundamento, como sujeto de esta unidad. Sólo un ser real reconoce cosas reales; sólo donde el pensar no es sujeto para sí mismo, sino predicado de un ser real, sólo allí el pensamiento tampoco está preparado del ser. De ahí que la unidad del pensar y el ser no sea una unidad formal, de suerte que al pensar en y para sí le correspondiera el ser como una determinación, ella sólo depende del objeto, del contenido del pensar.

De aquí resulta el siguiente imperativo categórico. No quieras ser filósofo a diferencia de ser hombre; no seas otra cosa que un hombre pensante; no pienses como pensador, es decir, en una facultad desgarrada de la totalidad de la esencia real del hombre y aislada para sí misma; piensa como ser viso y real, como aquel que, como Tú, está a la merced de las vivificadoras y refrescantes olas del mar del universo; piensa en la existencia, en el mundo, como uno de sus miembros, y no pienses en el vacío de la abstracción como una mónada aislada, como un monarca absoluto como un Dios impasible y extramundano -y entonces podrás asegurarte de que tus pensamientos son unidades de ser y pensar. ¿Cómo no podría aprehender cosas y seres reales el pensar, en cuanto actividad de un ser real? Sólo cuando se separa el pensar de la esencia del hombre, cuando aquel se fija para sí mismo, sólo entonces surgen las cuestiones penibles, estériles e irresolubles desde este punto de vista: ¿Cómo llega el pensar al ser, al objeto? Pues, fijado para sí mismo, esto es, puesto fuera del hombre, el pensar se halla fuera de toda unión y de todo nexo con el mundo. Sólo te elevas al objetorebajándote para ello a objeto, siendo Tú mismo objeto para otro. Tú sólo piensas porque tus pensamientos mismos pueden ser pensados, y éstos sólo son verdaderos si pasan la prueba de la objetividad, si asimismo los reconoce otro fuera de Ti, para el que ellos son objeto. Tú sólo ves en la medida en que tú mismo eres un servisible; sólo sientes, en la medida en que eres un ser susceptible de ser sentido. Sólo está abierto el mundo para la cabeza abierta, y las únicas aberturas de la cabeza son los sentidos. Mas el pensamiento aislado para sí y encerrado en sí mismo, el pensamiento carente de sentidos, carente del hombre, el pensamiento exterior al hombre, es sujeto absoluto, que no puede ni debe ser objeto para otro, mas, precisamente por ello, e incluso a pesar de todos los esfuerzos, no encuentra ni ahora ni nunca una transición al objeto, al ser; de la misma manera que una cabeza que esté separada del tronco tampoco encuentra una transición para la apropiación de un objeto, pues le faltan los medios, los órganos de aprehensión.

§ 52. La nueva filosofía es la completa, absoluta y contradictoria disolución de la teología en la antropología; pues ella es la disolución de la misma no sólo en la razón, como la vieja filosofía, sino también en el corazón, en suma, en la esencia total y real del hombre. En este sentido, ella no es más que el resultado necesario de la vieja filosofía –pues lo que se disuelve en el entendimiento también tiene que disolverse finalmente en la vida, en el corazón, en la sangre del hombre–, pero, a su vez, ella sólo es la verdad de la misma, a saber, en tanto que una verdad nueva, autónoma; pues sólo la verdad convertida en carne y sangre es verdad. La vieja filosofía retrocedió de nuevo y necesariamente a la teología: lo que sólo se suprime en el entendimiento, únicamente en el concepto, eso tiene todavía su antítesis en el corazón; la nueva filosofía, por el contrario, ya no puede experimentar una recidiva: lo que ha muerto a la vez en cuerpo y alma sólo puede reaparecer como espectro.