Recurs:Blanché: la naturalesa de la inducció 2

Per a comprendre la naturalesa de la inducció, cal distingir entre l'ordre de l'ésser i l'ordre del conèixer, que no sempre van d'acord: l'ordre per a nosaltres és de vegades invers de l'ordre en si. Ara bé, mentre que en el sil·logisme el nostre pensament es conforma a l'ordre de la naturalesa, la inducció consisteix a prendre aquest ordre a contrapèl, a recórrer-lo caminant cap enrere. Heus aquí un exemple, posat en forma d'inferència, d'un sil·logisme que demostra la longevitat de l'home, del cavall i del mul, mitjançant la propietat que els és comuna de mancar de fel, propietat que és, segons l'ordre de les coses, la causa de la seva longevitat:

Tots els éssers que manquen de fel viuen llarg temps

L'home, el cavall i el mul són animals sense fel

_________________________________________

L'home, el cavall i el mul són longeus.

Però, com podem establir la premissa major del sil·logisme, de manera que aquest pugui ser una demostració? Per a això ens caldrà realitzar primer el raonament en sentit invers, partint de l'observació de la longevitat de l'home, del cavall i del mul; és a dir, realitzant la següent inferència:

L'home, el cavall i el mul són longeus

L'home, el cavall i el mul són animals sense fel

_________________________________________

Tots els animals sense fel són longeus.

La inducció es redueix a invertir el sil·logisme, partint de la conclusió per a arribar a la major, mentre que la premissa menor serveix com de pivot; o diguem més exactament, ja que el sil·logisme suposa la inducció com a condició prèvia, que la inducció consisteix a fer un raonament que, en proporcionar-nos la major, ens permet com a conseqüència construir, seguint ara l'ordre de la naturalesa, un sil·logisme demostratiu.

Però aquesta inversió de l'ordre sil·logístic normal implica certes modificacions, si volem que el nou raonament sigui correcte. Notem en primer lloc que suposa un canvi en la relació de termes. Com que l'antic terme mitjà, sense fel, passa ara a la conclusió, ja no exerceix el paper de mitjà, que passa ara al final de l'antiga menor, l'home, el cavall i el mul. Però això implica al seu torn un canvi en la menor, ja que, pel fet que en una proposició l'atribut es predica del subjecte, el subjecte no hauria de ser més general que el predicat. Per a restablir la proposició, cal convertir-la, però això només ens està permès sense més quan aquests dos termes posseeixen la mateixa extensió, és a dir, i per al nostre exemple, si l'home, el cavall i el mul constitueixen la totalitat dels animals que manquen de fel; això és, dit d'una altra manera, cal que l'enumeració dels animals que manquen de fel sigui completa. Els dos termes poden canviar-se recíprocament, i la menor, que serveix de pivot al raonament, pivotará també sobre si mateixa, en certa manera, per a transformar-se en: Els que manquen de fel són l'home, el cavall i el mul, interpretant estrictament al subjecte com Els únics que manquen de fel.

La inducció es presentarà llavors sota una forma irreprotxable:

L'home, el cavall i el mul són longeus

Els (únics) animals que manquen de fel són l'home, el cavall i el mul

______________________________________________

Tots els animals que manquen de fel són longeus

Vist des de fora, aquest raonament té el mateix rigor que un sil·logisme i és, podem dir, també una classe de sil·logisme: el sil·logisme per inducció, diu Aristòtil. Però no és un veritable sil·logisme, puix que li falta la virtut explicativa que és pròpia d'aquest últim. El seu terme mitjà només ho és des d'un punt de vista lògic, no és un terme mitjà real, el terme mitjà segons la naturalesa, que evidentment no es modifica pel sol fet que modifiquem l'ordre del nostre raonament. El veritable terme mitjà és la manca de fel, perquè és aquesta manca de fel el que pot considerar-se com la causa de la longevitat, i d'altra banda sabem que «el terme mitjà és la causa». Així, de certa manera, la inducció s'oposa al sil·logisme. Aquest prova, pel terme mitjà, que l'extrem major pertany al tercer terme; aquella prova, pel tercer terme, que l'extrem major pertany al mitjà. En l'ordre natural, el sil·logisme que procedeix pel mitjà és, doncs, anterior i més conegut, però, per a nosaltres, el sil·logisme inductiu és més clar. La inducció per si mateixa no és més que un preàmbul de la ciència. L'afirmació que l'home, el cavall i el mul són longeus no és, en el començament de la inducció, més que la simple constatació d'un fet, cosa que no és sinó un saber empíric.

R. Blanché, La logique et son histoire, Colin, París 1970, p. 78-79.

---

Original en castellà

Para comprender la naturaleza de la inducción, es preciso distinguir entre el orden del ser y el orden del conocer, que no siempre van de acuerdo: el orden para nosotros es a veces inverso del orden en sí. Ahora bien, mientras que en el silogismo nuestro pensamiento se conforma al orden de la naturaleza, la inducción consiste en tomar este orden a contrapelo, a recorrerlo andando para atrás. He aquí un ejemplo, puesto en forma de inferencia, de un silogismo que demuestra la longevidad del hombre, del caballo y del mulo, mediante la propiedad que les es común de carecer de hiel, propiedad que es, según el orden de las cosas, la causa de su longevidad:

Todos los seres que carecen de hiel viven largo tiempo

El hombre, el caballo y el mulo son animales sin hiel

_________________________________________

El hombre, el caballo y el mulo son longevos.

Pero, ¿cómo podemos establecer la premisa mayor del silogismo, de manera que éste pueda ser una demostración? Para ello nos será preciso realizar primero el razonamiento en sentido inverso, partiendo de la observación de la longevidad del hombre, del caballo y del mulo; es decir, realizando la siguiente inferencia:

El hombre, el caballo y el mulo son longevos

El hombre, el caballo y el mulo son animales sin hiel

_________________________________________

Todos los animales sin hiel son longevos.

La inducción se reduce a invertir el silogismo, partiendo de la conclusión para llegar a la mayor, mientras que la premisa menor sirve como de pivote; o digamos más exactamente, ya que el silogismo supone la inducción como condición previa, que la inducción consiste en hacer un razonamiento que, al proporcionarnos la mayor, nos permite como consecuencia construir, siguiendo ahora el orden de la naturaleza, un silogismo demostrativo.

Pero esta inversión del orden silogístico normal implica ciertas modificaciones, si queremos que el nuevo razonamiento sea correcto. Notemos en primer lugar que supone un cambio en la relación de términos. Como que el antiguo término medio, sin hiel, pasa ahora a la conclusión, ya no desempeña el papel de medio, que pasa ahora al término de la antigua menor, el hombre, el caballo y el mulo. Pero esto implica a su vez un cambio en la menor, ya que, por el hecho de que en una proposición el atributo se predica del sujeto, el sujeto no debería ser más general que el predicado. Para restablecer la proposición, es preciso convertirla, pero esto sólo nos está permitido sin más cuando estos dos términos poseen la misma extensión, es decir, y para nuestro ejemplo, si el hombre, el caballo y el mulo constituyen la totalidad de los animales que carecen de hiel; esto es, dicho de otra manera, es preciso que la enumeración de los animales que carecen de hiel sea completa. Los dos términos pueden cambiarse recíprocamente, y la menor, que sirve de pivote al razonamiento, pivotará también sobre sí misma, en cierto modo, para transformarse en: Los que carecen de hiel son el hombre, el caballo y el mulo, interpretando estrictamente al sujeto como Los únicos que carecen de hiel.

La inducción se presentará entonces bajo una forma irreprochable:

El hombre, el caballo y el mulo son longevos

Los (únicos) animales que carecen de hiel son el hombre, el caballo y el mulo

______________________________________________

Todos los animales que carecen de hiel son longevos

Visto desde fuera, este razonamiento tiene el mismo rigor que un silogismo y es, podemos decir, también una clase de silogismo: el silogismo por inducción, dice Aristóteles. Pero no es un verdadero silogismo, por cuanto le falta la virtud explicativa que es propia de este último. Su término medio sólo lo es desde un punto de vista lógico, no es un término medio real, el término medio según la naturaleza, que evidentemente no se modifica por el solo hecho de que modifiquemos el orden de nuestro razonamiento. El verdadero término medio es la carencia de hiel, pues es esta carencia de hiel lo que puede considerarse como la causa de la longevidad, y por otro lado sabemos que «el término medio es la causa». Así, de cierta manera, la inducción se opone al silogismo. Éste prueba, por el término medio, que el extremo mayor pertenece al tercer término; aquélla prueba, por el tercer término, que el extremo mayor pertenece al medio. En el orden natural, el silogismo que procede por el medio es, pues, anterior y más conocido, pero, para nosotros, el silogismo inductivo es más claro. La inducción por sí misma no es más que un preámbulo de la ciencia. La afirmación de que el hombre, el caballo y el mulo son longevos no es, en el comienzo de la inducción, más que la simple constatación de un hecho, lo cual no es otra cosa que un saber empírico.