Diferència entre revisions de la pàgina «Feuerbach: l'alienació religiosa»
De Wikisofia
m (Sofibot ha mogut Recurs:Feuerbach: l'alienació religiosa. a Recurs:Feuerbach: l'alienació religiosa) |
m (bot: -no és una altra cosa que +no és altra cosa que) |
||
| (5 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
| − | {{ | + | {{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Feuerbach: l'alienació religiosa.|Idioma=Español}} |
| − | La | + | La religió és l'escissió de l'home amb si mateix; considera a Déu com un ésser que li és oposat. Déu no és el que és l'home, l'home no és el que és Déu. Déu és l'ésser infinit, l'home l'ésser finit; Déu és perfecte, l'home imperfecte; Déu és etern, l'home temporal; Déu és omnipotent, l'home impotent; Déu és sant, l'home pecaminós. Déu i l'home són extrems; Déu és l'absolutament positiu, la suma de totes les realitats, l'home és l'absolutament negatiu, la suma de totes les negacions. |
| − | + | L'home objectiva en la religió la seva essència secreta. És, per tant, necessari demostrar que aquesta oposició, aquesta escissió entre Déu i l'home amb la qual comença la religió, és una escissió entre l'home i la seva pròpia essència. La necessitat intrínseca d'aquesta demostració resulta del fet que si realment l'ésser diví, que és l'objecte de la religió, fos una cosa diferent de l'essència de l'home, no podria originar-se, de cap manera, cap desunió, cap escissió. | |
| − | + | Aquest ser no és altra cosa que la intel·ligència, la raó o l'enteniment. Déu concebut com l'oposat de l'home, com ser no humà, és a dir, com ser personal, és l'essència objectivada de l'enteniment. L'essència divina pura, perfecta, omniperfecta, és l'autoconsciència de l'enteniment, la consciència de l'enteniment respecte de la seva pròpia perfecció. L'enteniment no sap res dels sofriments del cor, no sofreix concupiscències, passions ni necessitats, i per això no té defectes ni debilitats com el cor. | |
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | Aquest ser no és | ||
Un Déu que només expressa l'essència de l'enteniment, no satisfà la religió, no és el Déu de la religió. [...] | Un Déu que només expressa l'essència de l'enteniment, no satisfà la religió, no és el Déu de la religió. [...] | ||
| − | La característica més important de la religió, particularment de la religió cristiana, referent a l'enteniment o la raó de Déu, consisteix en la perfecció moral. Déu com ser moralment perfecte, no és més que la idea realitzada, la llei personificada de la moralitat, el ser moral de l'home | + | La característica més important de la religió, particularment de la religió cristiana, referent a l'enteniment o la raó de Déu, consisteix en la perfecció moral. Déu com ser moralment perfecte, no és més que la idea realitzada, la llei personificada de la moralitat, el ser moral de l'home –l'ésser propi de l'home– posat com ser absolut. |
{{Ref|Ref=''La esencia del cristianismo, ''Sígueme, Salamanca 1975, p.81-82, p. 93.|Títol=La esencia del cristianismo, |Cita=true}} | {{Ref|Ref=''La esencia del cristianismo, ''Sígueme, Salamanca 1975, p.81-82, p. 93.|Títol=La esencia del cristianismo, |Cita=true}} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} | ||
Revisió de 12:21, 7 feb 2018
La religió és l'escissió de l'home amb si mateix; considera a Déu com un ésser que li és oposat. Déu no és el que és l'home, l'home no és el que és Déu. Déu és l'ésser infinit, l'home l'ésser finit; Déu és perfecte, l'home imperfecte; Déu és etern, l'home temporal; Déu és omnipotent, l'home impotent; Déu és sant, l'home pecaminós. Déu i l'home són extrems; Déu és l'absolutament positiu, la suma de totes les realitats, l'home és l'absolutament negatiu, la suma de totes les negacions.
L'home objectiva en la religió la seva essència secreta. És, per tant, necessari demostrar que aquesta oposició, aquesta escissió entre Déu i l'home amb la qual comença la religió, és una escissió entre l'home i la seva pròpia essència. La necessitat intrínseca d'aquesta demostració resulta del fet que si realment l'ésser diví, que és l'objecte de la religió, fos una cosa diferent de l'essència de l'home, no podria originar-se, de cap manera, cap desunió, cap escissió.
Aquest ser no és altra cosa que la intel·ligència, la raó o l'enteniment. Déu concebut com l'oposat de l'home, com ser no humà, és a dir, com ser personal, és l'essència objectivada de l'enteniment. L'essència divina pura, perfecta, omniperfecta, és l'autoconsciència de l'enteniment, la consciència de l'enteniment respecte de la seva pròpia perfecció. L'enteniment no sap res dels sofriments del cor, no sofreix concupiscències, passions ni necessitats, i per això no té defectes ni debilitats com el cor.
Un Déu que només expressa l'essència de l'enteniment, no satisfà la religió, no és el Déu de la religió. [...]
La característica més important de la religió, particularment de la religió cristiana, referent a l'enteniment o la raó de Déu, consisteix en la perfecció moral. Déu com ser moralment perfecte, no és més que la idea realitzada, la llei personificada de la moralitat, el ser moral de l'home –l'ésser propi de l'home– posat com ser absolut.
| La esencia del cristianismo, Sígueme, Salamanca 1975, p.81-82, p. 93. |
Original en castellà
La religión es la escisión del hombre consigo mismo; considera a Dios como un ser que le es opuesto. Dios no es lo que es el hombre, el hombre no es lo que es Dios. Dios es el ser infinito, el hombre el ser finito; Dios es perfecto, el hombre imperfecto; Dios es eterno, el hombre temporal; Dios es omnipotente, el hombre impotente; Dios es santo, el hombre pecaminoso. Dios y el hombre son extremos; Dios es lo absolutamente positivo, la suma de todas las realidades, el hombre es lo absolutamente negativo, la suma de todas las negaciones.
El hombre objetiva en la religión su esencia secreta. Es, por lo tanto, necesario demostrar que esta oposición, esta escisión entre Dios y el hombre con la que comienza la religión, es una escisión entre el hombre y su propia esencia. La necesidad intrínseca de esta demostración resulta del hecho de que si realmente el ser divino, que es el objeto de la religión, fuera una cosa diferente a la esencia del hombre, no podría originarse de ninguna manera desunión, escisión alguna.
Este ser no es otra cosa que la inteligencia, la razón o el entendimiento. Dios concebido como lo opuesto del hombre, como ser no humano, es decir, como ser personal, es la esencia objetivada del entendimiento. La esencia divina pura, perfecta, omniperfecta, es la autoconciencia del entendimiento, la conciencia del entendimiento respecto de su propia perfección. El entendimiento no sabe nadade los sufrimientos del corazón, no sufre concupiscencias, pasiones ni necesidades, y por eso no tiene defectos ni debilidades como el corazón.
Un Dios que sólo expresa la esencia del entendimiento, no satisface la religión, no es el Dios de la religión. [...]
La característica más importante de la religión, particularmente de la religión cristiana, en lo referente al entendimiento o la razón de Dios, consiste en la perfección moral. Dios como ser moralmente perfecto, no es más que la idea realizada, la ley personificada de la moralidad, el ser moral del hombre –el ser propio del hombre– puesto como ser absoluto.