Recurs:Aristòtil: la ciència

Creiem saber quelcom d'una manera absoluta, i no segons la manera sofística d'una manera accidental, quan creiem conèixer la causa per la qual la cosa és, [conèixer] que aquesta causa és la de la cosa i que no és possible que la cosa sigui d'una altra manera que com és. És evident que aquesta és la naturalesa de la ciència. En efecte, [considerem] aquells que no saben i aquells que saben. Els primers creuen comportar-se com acabem d'indicar, i els que saben es comporten en realitat d'aquesta manera. I així l'objecte de la ciència en sentit propi és alguna cosa que no pot ser d'una altra manera que com és.

Si existeix una altra manera de saber, ho direm més endavant. El que aquí anomenem saber, és conèixer per mitjà de la demostració. Anomeno demostració al sil·logisme científic, i anomeno científic a un sil·logisme la possessió del qual constitueix per a nosaltres la ciència.

Si, doncs, el coneixement científic consisteix en el que hem afirmat, és necessari també que la ciència demostrativa parteixi de premisses veritables, primeres, immediates, més conegudes que la conclusió, anteriors a ella i causes d'ella. Amb aquestes condicions els principis són adequats per a demostrar la conclusió. Un sil·logisme pot segurament existir sense aquestes condicions, però no serà una demostració, perquè no produirà la ciència.

Les premisses han de ser veritables, perquè no pot saber-se el que no és, per exemple la commensurabilitat del diàmetre. Han de ser primeres i indemostrables, perquè d'una altra manera no podríem conèixer-les sense tenir la seva demostració, ja que la ciència de les coses que són demostrables i no accidentals consisteix a posseir la seva demostració. Han de ser les causes de la conclusió, ser més conegudes que ella i anteriors a ella: causes, perquè no tenim la ciència d'una cosa fins al moment en què hem conegut la seva causa; anteriors, perquè són causes; prèviament conegudes, no només comprenent el seu significat, sinó coneixent que la cosa és. D'altra banda, anterior i més conegut tenen dos sentits, perquè no hi ha identitat entre el que és anterior per naturalesa i el que és anterior per a nosaltres, ni entre el que és més conegut per naturalesa i el que és més conegut per a nosaltres. Anomeno anteriors i més coneguts per a nosaltres als objectes més propers de la sensació, i anteriors i més coneguts absolutament als objectes més allunyats [de la sensació]. Els més allunyats dels sentits són els més universals, mentre que els més propers són els singulars. I així són oposats els uns als altres.

Les premisses han de ser primeres, és a dir, que han de ser principis propis, ja que jo identifico premissa primera i principi. Un principi de demostració és una proposició immediata. És immediata una proposició a la qual no és anterior cap altra. Una proposició és una de les dues parts de l'enunciació: la relació d'un predicat amb un subjecte. Una proposició és dialèctica quan és indiferent a qualsevol part; és apodíctica quan estableix una part determinada, perquè és veritable. L'enunciació és una de les dues parts d'una contradicció. Una contradicció és una oposició que no admet per si cap intermedi. La part d'una contradicció que uneix un predicat a un subjecte és una afirmació, i la part que separa un predicat d'un subjecte, una negació.

Anomeno a un principi immediat del sil·logisme una tesi quan, encara no sent susceptible de demostració, no és indispensable al que vol aprendre alguna cosa; si, per contra, la seva possessió és indispensable al que vol aprendre alguna cosa, l'anomeno axioma. Existeixen en efecte algunes veritats d'aquest gènere, i especialment a aquestes veritats donem habitualment el nom d'axiomes. Si una tesi estableix una qualsevol de les parts de l'enunciació, quan dic, per exemple, que una cosa és o que una cosa no és, és una hipòtesi; si no, és una definició. La definició és una tesi, ja que l'aritmètic afirma que la unitat és allò que és indivisible segons la quantitat; però no és una hipòtesi, perquè definir el que és la unitat i afirmar l'existència de la unitat no és el mateix.

Segundos analíticos, 1, 2. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad antigua, Herder, Barcelona 1982, 5ª. ed., p.55-57).

---

Original en castellà

Creemos saber algo de una manera absoluta, y no según el modo sofístico de una manera accidental, cuando creemos conocer la causa por la que la cosa es, [conocer] que esta causa es la de la cosa y que no es posible que la cosa sea de otro modo que como es. Es evidente que ésta es la naturaleza de la ciencia. En efecto, [consideremos] a los que no saben y a los que saben. Los primeros creen comportarse como acabamos de indicar, y los que saben se comportan en realidad de este modo. Y así el objeto de la ciencia en sentido propio es algo que no puede ser de otro modo que como es.

Si existe otro modo de saber, lo diremos más adelante. Lo que aquí llamamos saber, es conocer por medio de la demostración. Llamo demostración al silogismo científico, y llamo científico a un silogismo cuya posesión constituye para nosotros la ciencia.

Si, pues, el conocimiento científico consiste en lo que hemos afirmado, es necesario también que la ciencia demostrativa parta de premisas verdaderas, primeras, inmediatas, más conocidas que la conclusión, anteriores a ella y causas de ella. Con estas condiciones los principios son adecuados para demostrar la conclusión. Un silogismo puede seguramente existir sin estas condiciones, pero no será una demostración, porque no producirá la ciencia.

Las premisas deben ser verdaderas, porque no puede saberse lo que no es, por ejemplo la conmensurabilidad del diámetro. Deben ser primeras e indemostrables, porque de otro modo no podríamos conocerlas sin tener su demostración, ya que la ciencia de las cosas que son demostrables y no accidentales consiste en poseer su demostración. Deben ser las causas de la conclusión, ser más conocidas que ella y anteriores a ella: causas, porque no tenemos la ciencia de una cosa hasta el momento en que hemos conocido su causa; anteriores, porque son causas; previamente conocidas, no sólo comprendiendo su significado, sino conociendo que la cosa es. Por otra parte, anterior y más conocido tienen dos sentidos, porque no hay identidad entre lo que es anterior por naturaleza y lo que es anterior para nosotros, ni entre lo que es más conocido por naturaleza y lo que es más conocido para nosotros. Llamo anteriores y más conocidos para nosotros a los objetos más próximos de la sensación, y anteriores y más conocidos absolutamente a los objetos más alejados [de la sensación]. Los más alejados de los sentidos son los más universales, mientras que los más cercanos son los singulares. Y así son opuestos los unos a los otros.

Las premisas deben ser primeras, es decir, que deben ser principios propios, ya que yo identifico premisa primera y principio. Un principio de demostración es una proposición inmediata. Es inmediata una proposición a la que no es anterior ninguna otra. Una proposición es una de las dos partes de la enunciación: la relación de un predicado con un sujeto. Una proposición es dialéctica cuando es indiferente a cualquier parte; es apodíctica cuando establece una parte determinada, porque es verdadera. La enunciación es una de las dos partes de una contradicción. Una contradicción es una oposición que no admite por sí ningún intermedio. La parte de una contradicción que une un predicado a un sujeto es una afirmación, y la parte que separa un predicado de un sujeto, una negación.

Llamo a un principio inmediato del silogismo una tesis cuando, aún no siendo susceptible de demostración, no es indispensable al que quiere aprender algo; si, por el contrario, su posesión es indispensable al que quiere aprender algo, lo llamo axioma. Existen en efecto algunas verdades de este género, y especialmente a estas verdades damos habitualmente el nombre de axiomas. Si una tesis establece una cualquiera de las partes de la enunciación, cuando digo, por ejemplo, que una cosa es o que una cosa no es, es una hipótesis; si no, es una definición. La definición es una tesis, puesto que el aritmético afirma que la unidad es aquello que es indivisible según la cantidad; pero no es una hipótesis, porque definir lo que es la unidad y afirmar la existencia de la unidad no es lo mismo.