Diferència entre revisions de la pàgina «Molinos, Miguel de»
De Wikisofia
m (bot: - que ho envolta il·lustra + que l'envolta il·lustra) |
|||
| (5 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 4: | Línia 4: | ||
}} | }} | ||
| − | Místic espanyol. Format a València, va ser ordenat sacerdot i es va doctorar en [[teologia|teologia]]. Es va traslladar a Roma en 1663 on es donaria a conèixer com a cap visible d'un nou corrent de l'espiritualitat catòlica, la que vindria a anomenar-se després [[quietisme|quietisme]]. Aquest enfocament està recollit en les seves dues principals obres, la ''Guia espiritual'' (1675) i la ''Defensa de la contemplació'' (1680). La ''Guia'' va aconseguir gran èxit: va ser publicada en espanyol, llatí, i traduïda a diverses llengües (anglès, alemany, italià, neerlandès); però la segona edició ja no va poder publicar-se en vida de l'autor, | + | Místic espanyol. Format a València, va ser ordenat sacerdot i es va doctorar en [[teologia|teologia]]. Es va traslladar a Roma en 1663 on es donaria a conèixer com a cap visible d'un nou corrent de l'espiritualitat catòlica, la que vindria a anomenar-se després [[quietisme|quietisme]]. Aquest enfocament està recollit en les seves dues principals obres, la ''Guia espiritual'' (1675) i la ''Defensa de la contemplació'' (1680). La ''Guia'' va aconseguir gran èxit: va ser publicada en espanyol, llatí, i traduïda a diverses llengües (anglès, alemany, italià, neerlandès); però la segona edició ja no va poder publicar-se en vida de l'autor, perquè estava sotmès a la sospita teològica. Aquestes sospites van culminar en la condemna de Molinos pel Sant Ofici l'any 1687, per la qual va ser reclòs a la presó fins a la seva mort. |
| − | La proposta de Molinos ha d'emmarcar-se en la tradició de l'anomenada espiritualitat del recolliment, tradició a la qual pertanyen també els anomenats | + | La proposta de Molinos ha d'emmarcar-se en la tradició de l'anomenada espiritualitat del recolliment, tradició a la qual pertanyen també els anomenats dexats i enllumenats, objecte també de nombroses condemnes. Però, de fet, aquesta espiritualitat no s'allunya substancialment de la promoguda per la tradició [[mística|mística]], per exemple per Juan de la Cruz. Des del punt de vista [[teologia|teològic]], la condemna a Molinos i la polèmica que l'envolta il·lustra la confrontació al segle XVII entre dues maneres de l'espiritualitat, la meditació enfront de la contemplació. Però la seva significació va més enllà d'un simple episodi de l'heterodòxia espiritual. Amb Molinos, igual que amb la condemna de Fénelon a França (1699), es descarta una manera alternativa d'aproximació a la interioritat del [[subjecte |subjecte]], justament al segle de l'enllumenament del subjecte modern a la manera cartesiana. El quietisme de Molinos, doncs, assenyala un moment de crisi de la modernitat, just en els seus inicis, quan s'afirma la preeminència del subjecte. La seva dissolució –que és el que proposa la tradició mística i, amb ella, Molinos– és una proposta que no sembla tolerable als ulls d'una modernitat incipient ni als ulls d'una Església més bolcada en les maneres discursives de l'espiritualitat. |
La influència de Molinos i el quietisme queda soterrada al segle XVIII, però les seves publicacions a Europa influeixen en certs cercles del pietisme protestant i aconsegueix fins a la gènesi del [[romanticisme|romanticisme]]. També el quietisme ha estat comparat amb les filosofies orientals, la qual cosa ha estimulat certa reflexió sobre les maneres de la interioritat. | La influència de Molinos i el quietisme queda soterrada al segle XVIII, però les seves publicacions a Europa influeixen en certs cercles del pietisme protestant i aconsegueix fins a la gènesi del [[romanticisme|romanticisme]]. També el quietisme ha estat comparat amb les filosofies orientals, la qual cosa ha estimulat certa reflexió sobre les maneres de la interioritat. | ||
(Col·laboració d'Albert Ribas Masana) | (Col·laboració d'Albert Ribas Masana) | ||
| + | |||
| + | ___________________________________________ | ||
| + | |||
| + | [[Bibliografia:Obres_de_Miguel_de_Molinos|'''Obres de Miguel de Molinos''']] | ||
| + | |||
| + | |||
{{ImatgePrincipal | {{ImatgePrincipal | ||
| − | |Imatge= | + | |Imatge=Molinos.jpg |
}} | }} | ||
{{So}} | {{So}} | ||
Revisió de 17:33, 22 set 2018
Avís: El títol a mostrar «Miguel de Molinos» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Molinos, Miguel de».
Místic espanyol. Format a València, va ser ordenat sacerdot i es va doctorar en teologia. Es va traslladar a Roma en 1663 on es donaria a conèixer com a cap visible d'un nou corrent de l'espiritualitat catòlica, la que vindria a anomenar-se després quietisme. Aquest enfocament està recollit en les seves dues principals obres, la Guia espiritual (1675) i la Defensa de la contemplació (1680). La Guia va aconseguir gran èxit: va ser publicada en espanyol, llatí, i traduïda a diverses llengües (anglès, alemany, italià, neerlandès); però la segona edició ja no va poder publicar-se en vida de l'autor, perquè estava sotmès a la sospita teològica. Aquestes sospites van culminar en la condemna de Molinos pel Sant Ofici l'any 1687, per la qual va ser reclòs a la presó fins a la seva mort.
La proposta de Molinos ha d'emmarcar-se en la tradició de l'anomenada espiritualitat del recolliment, tradició a la qual pertanyen també els anomenats dexats i enllumenats, objecte també de nombroses condemnes. Però, de fet, aquesta espiritualitat no s'allunya substancialment de la promoguda per la tradició mística, per exemple per Juan de la Cruz. Des del punt de vista teològic, la condemna a Molinos i la polèmica que l'envolta il·lustra la confrontació al segle XVII entre dues maneres de l'espiritualitat, la meditació enfront de la contemplació. Però la seva significació va més enllà d'un simple episodi de l'heterodòxia espiritual. Amb Molinos, igual que amb la condemna de Fénelon a França (1699), es descarta una manera alternativa d'aproximació a la interioritat del subjecte, justament al segle de l'enllumenament del subjecte modern a la manera cartesiana. El quietisme de Molinos, doncs, assenyala un moment de crisi de la modernitat, just en els seus inicis, quan s'afirma la preeminència del subjecte. La seva dissolució –que és el que proposa la tradició mística i, amb ella, Molinos– és una proposta que no sembla tolerable als ulls d'una modernitat incipient ni als ulls d'una Església més bolcada en les maneres discursives de l'espiritualitat.
La influència de Molinos i el quietisme queda soterrada al segle XVIII, però les seves publicacions a Europa influeixen en certs cercles del pietisme protestant i aconsegueix fins a la gènesi del romanticisme. També el quietisme ha estat comparat amb les filosofies orientals, la qual cosa ha estimulat certa reflexió sobre les maneres de la interioritat.
(Col·laboració d'Albert Ribas Masana)
___________________________________________