Recurs:Plató: les proporcions en el Timeu

Va començar a dividir així: primer, va extreure una part del tot; a continuació, va treure una porció el doble d'aquesta; posteriorment va prendre la tercera porció, que era una vegada i intervé la segona i tres vegades la primera; i la quarta, el doble de la segona, i la cinquena, el triple de la tercera, i la sisena, vuit vegades la primera, i, finalment, la setena, vint-i-set vegades la primera. Després, va omplir els intervals dobles i triples, tallant encara porcions de la barreja originària i col·locant-les entre els trossos ja tallats, de manera que en cada interval hi hagués dos mitjans, un que supera i és superat pels extrems en la mateixa fracció, un altre que supera i és superat per una quantitat numèricament igual. Després que entre els primers intervals s'originessin d'aquestes connexions els de tres mitjans, de quatre terços i de nou vuitens, va omplir tots els de quatre terços amb un de nou vuitens i va deixar una resta en cadascun d'ells els termes de la qual tenien una relació numèrica de dos-cents cinquanta-sis a dos-cents quaranta-tres. D'aquesta manera va consumir completament la barreja de la qual havia tallat tot això. A continuació, va partir al llarg tot el compost, i va unir les dues meitats resultants pel centre, formant una X. Després, va doblegar a cada meitat en cercle, fins a unir els seus respectius extrems en la cara oposada al punt d'unió d'ambdues parts entre si i els va imprimir un moviment de rotació uniforme. Va col·locar un cercle a l'interior i un altre en l'exterior i va proclamar que el moviment exterior corresponia a la naturalesa del mateix i l'interior a la de l'altre. Mentre a la revolució del mateix li va imprimir un moviment giratori lateral cap a la dreta, a la de l'altre la va fer girar en diagonal cap a l'esquerra i va donar el predomini a la revolució del mateix i semblant; doncs la va deixar única i indivisa, mentre que va tallar la interior en sis parts i va fer set cercles desiguals. Les revolucions resultants estaven a intervals dobles o triples entre si i hi havia tres intervals de cada classe. El demiürg va ordenar que els cercles marxessin de manera contrària els uns als altres, tres amb una velocitat semblant, els altres quatre de manera dissemblant entre si i amb els altres tres, encara que mantenint una proporció.

Una vegada que, en opinió del seu faedor, tota la composició de l'ànima va haver adquirit una forma racional, aquest va fer un entramat de tot el corpori dins d'ella, per a això els va ajustar reunint el centre del cos amb el de l'ànima. Aquesta, després de ser entrellaçada per onsevulla des del centre cap als extrems de l'univers i cobrir-lo exteriorment en cercle, es va posar a girar sobre si mateixa i va començar el govern diví d'una vida inextingible i intel·ligent que durarà eternament. Mentre el cos de l'univers va néixer visible, ella va ser generada invisible, partícip del raonament i l'harmonia, creada la millor de les criatures pel millor dels éssers intel·ligibles i eterns. ja que el déu la va compondre d'aquests tres elements —la naturalesa d'aquest, la de l'altre i l'ésser—, la va dividir proporcionalment i després la va unir, quan [l'ànima], en girar sobre si mateixa, pren contacte amb alguna cosa que posseeix una essència divisible o quan ho fa amb alguna cosa que la té indivisible, diu, movent-se íntegrament, a què és, eventualment, idèntic, de què difereix o de què és relatiu i, més precisament, com i de quina manera i quan succeeix que un objecte particular és relatiu a o afectat per un altre objecte del món de l'esdevenidor o del dels ens eterns i immutables. Quan en l'àmbit del sensible té lloc el raonament veritable i no contradictori sobre el que és divers o el que és idèntic, que es trasllada sense so ni veu a través del que es mou a si mateix, i quan el cercle de l'altre, en una marxa sense desviacions, l'anuncia a tota la seva ànima, llavors s'originen opinions i creences sòlides i veritables, però quan el raonament és sobre l'intel·ligible i el cercle del mateix amb un moviment suau anuncia el seu contingut, resulten, necessàriament, el coneixement noètic i la ciència. Si alguna vegada algú digués que allò en què tots dos sorgeixen és alguna cosa que no sigui l'ànima, dirà qualsevol cosa, menys la veritat.

Timeo, 35b-37c. (Traducción de Mª. Ángeles Durán y Francisco Lisi, Diálogos, Vol. VI, Gredos, Madrid 1992, p. 179 -182).