Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Gardner, Martin: el solipsisme»

De Wikisofia

m (bot: - experiència -la totalitat del que veiem, sentim, agradem, sentim i fem olor- és + experiència –la totalitat del que veiem, sentim, agradem, sentim i fem olor– és)
 
(2 revisions intermèdies per un altre usuari que no es mostra)
Línia 1: Línia 1:
{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Gardner, Martin: el solipsisme|Idioma=Español}}
+
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Gardner, Martin: el solipsisme|Idioma=Español}}
 
El solipsisme és la creença insensata que només existeix un mateix. Totes les altres parts de l'univers, inclosa l'altra gent, són ficcions insubstancials de la ment de la persona individual, que és l'única cosa veritablement real. És gairebé el mateix que pensar que un és Déu, i que jo sàpiga, mai hi ha hagut un autèntic solipsista que no acabés en una institució mental o que en el passat no fos considerat boig. Per què, doncs, perdre el temps començant la meva confessió amb un capítol que tracta de per què no sóc solipsista?
 
El solipsisme és la creença insensata que només existeix un mateix. Totes les altres parts de l'univers, inclosa l'altra gent, són ficcions insubstancials de la ment de la persona individual, que és l'única cosa veritablement real. És gairebé el mateix que pensar que un és Déu, i que jo sàpiga, mai hi ha hagut un autèntic solipsista que no acabés en una institució mental o que en el passat no fos considerat boig. Per què, doncs, perdre el temps començant la meva confessió amb un capítol que tracta de per què no sóc solipsista?
  
Línia 6: Línia 6:
  
  
A Bertrand Russell li agradava recordar una carta que havia rebut d'una respectable lògica, Mrs. Christine Ladd-Franklin, en la qual ella manifestava ser solipsista. Aquesta doctrina li semblava tan irrefutable, afegia, que no podia comprendre per què no ho eren també altres filòsofs. En un sentit trivial, el solipsisme és, en efecte irrefutable. Tots som presoners del que s'ha donat a anomenar el nostre «predicamento egocèntric». Tot el que sabem del món es basa en informació que rebem pels nostres sentits. Aquest món de la nostra experiència -la totalitat del que veiem, sentim, agradem, sentim i fem olor- és el que es diu de vegades el nostre «món fenomènic». Evidentment, no hi ha cap possibilitat de percebre res més que allò que pot ser percebut, ni d'experimentar qualsevol cosa a part d'allò que pot ser experimentat.
+
A Bertrand Russell li agradava recordar una carta que havia rebut d'una respectable lògica, Mrs. Christine Ladd-Franklin, en la qual ella manifestava ser solipsista. Aquesta doctrina li semblava tan irrefutable, afegia, que no podia comprendre per què no ho eren també altres filòsofs. En un sentit trivial, el solipsisme és, en efecte irrefutable. Tots som presoners del que s'ha donat a anomenar el nostre «predicamento egocèntric». Tot el que sabem del món es basa en informació que rebem pels nostres sentits. Aquest món de la nostra experiència –la totalitat del que veiem, sentim, agradem, sentim i fem olor– és el que es diu de vegades el nostre «món fenomènic». Evidentment, no hi ha cap possibilitat de percebre res més que allò que pot ser percebut, ni d'experimentar qualsevol cosa a part d'allò que pot ser experimentat.
 
{{Ref|Ref=''Los porqués de un escriba filósofo'', Tusquets, Barcelona 1989, p. 13-14.|Títol=Los porqués de un escriba filósofo|Cita=true}}
 
{{Ref|Ref=''Los porqués de un escriba filósofo'', Tusquets, Barcelona 1989, p. 13-14.|Títol=Los porqués de un escriba filósofo|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 22:19, 16 set 2017

El solipsisme és la creença insensata que només existeix un mateix. Totes les altres parts de l'univers, inclosa l'altra gent, són ficcions insubstancials de la ment de la persona individual, que és l'única cosa veritablement real. És gairebé el mateix que pensar que un és Déu, i que jo sàpiga, mai hi ha hagut un autèntic solipsista que no acabés en una institució mental o que en el passat no fos considerat boig. Per què, doncs, perdre el temps començant la meva confessió amb un capítol que tracta de per què no sóc solipsista?


Una de les raons és que molts filòsofs han sostingut que no hi ha cap manera racional de refutar el solipsisme; que la creença en què tant l'altra gent com un món exterior existeixen ha d'estar basada en una espècie de «fe animal», o que potser no és més que un postulat que un ha de fer per no tornar-se boig, o perquè és convenient. [...]


A Bertrand Russell li agradava recordar una carta que havia rebut d'una respectable lògica, Mrs. Christine Ladd-Franklin, en la qual ella manifestava ser solipsista. Aquesta doctrina li semblava tan irrefutable, afegia, que no podia comprendre per què no ho eren també altres filòsofs. En un sentit trivial, el solipsisme és, en efecte irrefutable. Tots som presoners del que s'ha donat a anomenar el nostre «predicamento egocèntric». Tot el que sabem del món es basa en informació que rebem pels nostres sentits. Aquest món de la nostra experiència –la totalitat del que veiem, sentim, agradem, sentim i fem olor– és el que es diu de vegades el nostre «món fenomènic». Evidentment, no hi ha cap possibilitat de percebre res més que allò que pot ser percebut, ni d'experimentar qualsevol cosa a part d'allò que pot ser experimentat.

Los porqués de un escriba filósofo, Tusquets, Barcelona 1989, p. 13-14.

Original en castellà

El solipsismo es la creencia insensata de que sólo existe uno mismo. Todas las otras partes del universo, incluida la otra gente, son ficciones insustanciales de la mente de la persona individual, que es lo único verdaderamente real. Es casi lo mismo que pensar que uno es Dios, y que yo sepa, nunca ha habido un auténtico solipsista que no acabara en una institución mental o que en el pasado no fuera considerado loco. ¿Por qué, pues, perder el tiempo comenzando mi confesión con un capítulo que trata de por qué no soy solipsista?


Una de las razones es que muchos filósofos han sostenido que no hay ninguna manera racional de refutar el solipsismo; que la creencia en que tanto la otra gente como un mundo exterior existen ha de estar basada en una especie de «fe animal», o que quizá no es más que un postulado que uno ha de hacer para no volverse loco, o porque es conveniente. [...]


A Bertrand Russell le gustaba recordar una carta que había recibido de una respetable lógica, Mrs. Christine Ladd-Franklin, en la que ella manifestaba ser solipsista. Dicha doctrina le parecía tan irrefutable, añadía, que no podía comprender por qué no lo eran también otros filósofos. En un sentido trivial, el solipsismo es, en efecto irrefutable. Todos somos prisioneros de lo que se ha dado en llamar nuestro «predicamento egocéntrico». Todo lo que sabemos del mundo se basa en información que recibimos por nuestros sentidos. Este mundo de nuestra experiencia –la totalidad de lo que vemos, oímos, gustamos, sentimos y olemos– es lo que se llama a veces nuestro «mundo fenoménico». Evidentemente, no hay ninguna posibilidad de percibir nada más que aquello que puede ser percibido, ni de experimentar cualquier cosa aparte de aquello que puede ser experimentado.