Diferència entre revisions de la pàgina «Ciència»
De Wikisofia
m (bot: - que ho produeix), + que el produeix),) |
|||
(22 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 2: | Línia 2: | ||
<small>(del llatí ''scientia'', de ''scire'', saber)</small> | <small>(del llatí ''scientia'', de ''scire'', saber)</small> | ||
− | És l'activitat humana productora de [[coneixement científic|coneixement científic]]. Aquella activitat cultural humana que té com a objectiu la constitució i fonamentació d'un cos sistemàtic del [[saber|saber]] ([[Recurs:Bunge: la ciència| | + | És l'activitat humana productora de [[coneixement científic|coneixement científic]]. Aquella activitat cultural humana que té com a objectiu la constitució i fonamentació d'un cos sistemàtic del [[saber|saber]] ([[Recurs:Bunge: la ciència|veg. text]]). Així definida, aquesta activitat podria confondre's amb altres semblants amb un objectiu semblant, com la [[filosofia|filosofia]], l'[[art, arts|art]], i fins a la mateixa [[religió, filosofia de la|religió]]. Però l'activitat [[Científic|científica]] es distingeix d'altres similars per les seves característiques específiques: el coneixement del qual tracta és un coneixement [[racional|''racional'']], que es refereix al'' món material'' o [[naturalesa|''naturalesa'']], les regularitats de la qual vol explicar i predir; obtingut mitjançant un [[mètode experimental|''mètode experimental'']], del qual formen part l'[[observació|observació]], l'[[experimentació|experimentació]] i les [[inferència|inferències]] dels fets observats; és ''sistemàtic'' perquè s'organitza mitjançant [[hipòtesi|hipòtesi]], [[llei|lleis]] i [[teoria|teories]], i és un coneixement ''objectiu'' i ''públic'', perquè busca ser reconegut per tots com a veritable o, almenys, ser acceptat per [[consens|consens]] universal ([[Recurs:Cita de Ziman|veg. text]]). Així entès, el concepte de ciència hauria d'aplicar-se exclusivament a les denominades [[ciències empíriques|ciències empíriques]], com la física o la zoologia, excloent a les anomenades [[ciències formals|ciències formals]], com la matemàtica i la [[lògica|lògica]]. Però aquestes últimes són també ciències en el ple sentit de la paraula perquè, si bé no es refereixen a [[fet|fets]] de la naturalesa, són també un [[coneixement|coneixement]] universal, sistemàtic i metòdic, proporcionen els instruments de [[càlcul lògic|càlcul]] i inferència, necessaris per al [[mètode|mètode]] i la sistematització de les ciències empíriques i, a més, també mantenen alguna relació amb la naturalesa, de la qual constitueixen [[model|models]] o formes per a pensar-la. |
− | Històricament, aquest tipus de coneixement va tenir els seus orígens a Grècia, cap al s. VI | + | Històricament, aquest tipus de coneixement va tenir els seus orígens a Grècia, cap al s. VI aC, en les colònies jònies d'Àsia Menor, primer en forma de coneixements de matemàtiques i astronomia, i després en forma de [[cosmologia|cosmologies]] noves que van substituir –en els seus mètodes, però no en els seus objectius– a les velles [[cosmogonia|cosmogonies]], tant gregues i egípcies com babilòniques i hebrees. A aquest primer naixement es va afegir, en el s. XVII, també en occident i en la conca del Mediterrani, el segon i definitiu sorgiment de la ciència, gràcies a la renovació del model astronòmic del món per obra de [[Autor:Copèrnic, Nicolau|Nicolau Copèrnic]] i, després, a l'aplicació del mètode matemàtic als fenòmens físics de la naturalesa, obra de [[Autor:Galilei,_Galileu|Galileu]]. Aquests autors i els qui van seguir recolzant-se en el seu model d'investigar van donar origen al que es va denominar llavors «ciència nova» i posteriorment «ciència moderna», la qual, amb la síntesi posterior de la [[mecànica clàssica newtoniana|mecànica clàssica]] de [[Autor:Newton, Isaac|Newton]], que va suposar la seva culminació, es va constituir en model de [[coneixement científic|coneixement científic]], o de ciència, per a tota la civilització posterior. Quatre són els períodes que solen destacar-se com a característics de l'aparició i constitució històrica de la ciència: 1) El pas de les primitives cosmogonies (babilòniques, egípcies, hebrees i gregues) a les noves cosmologies, iniciades pel pensament racional dels jonis de l'Àsia Menor, fet que suposa el sorgiment de la [[filosofia|filosofia]] en el s. VI aC; 2) l'aparició de la tradició geocèntrica i geoestàtica per obra de [[Autor:Plató|Plató]] i [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] i, sobretot, de l'astronomia i la física aristotèliques; 3) la crisi i crítica (segons alguns, gradual a partir de l'edat mitjana) de les idees aristotèliques, en la denominada [[revolució científica|revolució científica]], al començament de l'era moderna, amb l'establiment del [[paradigma|paradigma]] de la mecànica de Newton; 4) les modificacions d'aquest mateix paradigma, i per aquesta raó, de la mecànica clàssica i del model clàssic de ciència, per obra de la teoria de la relativitat especial d'[[Autor:Einstein, Albert|Einstein]], en cosmologia, i la nova [[mecànica quàntica|física quàntica]], quant a la constitució de la [[matèria|matèria]]. |
− | Les característiques bàsiques que gaudeix la ciència són les mateixes que s'atribueixen al [[coneixement científic|coneixement científic]], ja que, en definitiva, són una sola i mateixa cosa (un és el resultat de l'activitat i l'altra és l'activitat humana que | + | Les característiques bàsiques que gaudeix la ciència són les mateixes que s'atribueixen al [[coneixement científic|coneixement científic]], ja que, en definitiva, són una sola i mateixa cosa (un és el resultat de l'activitat i l'altra és l'activitat humana que el produeix), i només a ells s'aplica la noció d'[[episteme|''episteme'']], tal com es denominava al veritable [[saber|saber]] entre els grecs, per oposició a la mera [[doxa|opinió]], que es considerava coneixement impropi o saber infundat. Però ha de reduir-se a la seva justa mesura el valor de [[veritat|veritat]] de la ciència. I, així, la [[filosofia de la ciència|filosofia de la ciència]] ressalta l'aspecte de provisionalitat del coneixement científic i insisteix que la ciència és sobretot aquella activitat racional que consisteix a proposar [[teoria|teories]] provisionals, a manera de [[conjectura|conjectures]] audaces, a partir dels [[problema|problemes]] que sorgeixen de la nostra adaptació al mitjà, per a sotmetre-les a la prova de l'[[experimentació|experiment]], contrastant-les amb els fets, a fi de descobrir la seva possible falsedat. D'aquí que el que caracteritza al [[Recurs:desenvolupament científic|desenvolupament de la ciència]] no sigui precisament l'acumulació de coneixements, sinó la «indagació de la veritat persistent i temeràriament crítica». ([[Recurs:Popper:_conjectures_i_refutacions_2|veg. text]], i veure [[conjectures i refutacions|"Conjectures i refutacions"]]). |
− | + | Vegeu [[Filosofia_de_la_ciència|Filosofia de la ciència]] | |
<center>__________________________________________________________________________</center> | <center>__________________________________________________________________________</center> |
Revisió de 14:18, 3 nov 2018
(del llatí scientia, de scire, saber)
És l'activitat humana productora de coneixement científic. Aquella activitat cultural humana que té com a objectiu la constitució i fonamentació d'un cos sistemàtic del saber (veg. text). Així definida, aquesta activitat podria confondre's amb altres semblants amb un objectiu semblant, com la filosofia, l'art, i fins a la mateixa religió. Però l'activitat científica es distingeix d'altres similars per les seves característiques específiques: el coneixement del qual tracta és un coneixement racional, que es refereix al món material o naturalesa, les regularitats de la qual vol explicar i predir; obtingut mitjançant un mètode experimental, del qual formen part l'observació, l'experimentació i les inferències dels fets observats; és sistemàtic perquè s'organitza mitjançant hipòtesi, lleis i teories, i és un coneixement objectiu i públic, perquè busca ser reconegut per tots com a veritable o, almenys, ser acceptat per consens universal (veg. text). Així entès, el concepte de ciència hauria d'aplicar-se exclusivament a les denominades ciències empíriques, com la física o la zoologia, excloent a les anomenades ciències formals, com la matemàtica i la lògica. Però aquestes últimes són també ciències en el ple sentit de la paraula perquè, si bé no es refereixen a fets de la naturalesa, són també un coneixement universal, sistemàtic i metòdic, proporcionen els instruments de càlcul i inferència, necessaris per al mètode i la sistematització de les ciències empíriques i, a més, també mantenen alguna relació amb la naturalesa, de la qual constitueixen models o formes per a pensar-la.
Històricament, aquest tipus de coneixement va tenir els seus orígens a Grècia, cap al s. VI aC, en les colònies jònies d'Àsia Menor, primer en forma de coneixements de matemàtiques i astronomia, i després en forma de cosmologies noves que van substituir –en els seus mètodes, però no en els seus objectius– a les velles cosmogonies, tant gregues i egípcies com babilòniques i hebrees. A aquest primer naixement es va afegir, en el s. XVII, també en occident i en la conca del Mediterrani, el segon i definitiu sorgiment de la ciència, gràcies a la renovació del model astronòmic del món per obra de Nicolau Copèrnic i, després, a l'aplicació del mètode matemàtic als fenòmens físics de la naturalesa, obra de Galileu. Aquests autors i els qui van seguir recolzant-se en el seu model d'investigar van donar origen al que es va denominar llavors «ciència nova» i posteriorment «ciència moderna», la qual, amb la síntesi posterior de la mecànica clàssica de Newton, que va suposar la seva culminació, es va constituir en model de coneixement científic, o de ciència, per a tota la civilització posterior. Quatre són els períodes que solen destacar-se com a característics de l'aparició i constitució històrica de la ciència: 1) El pas de les primitives cosmogonies (babilòniques, egípcies, hebrees i gregues) a les noves cosmologies, iniciades pel pensament racional dels jonis de l'Àsia Menor, fet que suposa el sorgiment de la filosofia en el s. VI aC; 2) l'aparició de la tradició geocèntrica i geoestàtica per obra de Plató i Aristòtil i, sobretot, de l'astronomia i la física aristotèliques; 3) la crisi i crítica (segons alguns, gradual a partir de l'edat mitjana) de les idees aristotèliques, en la denominada revolució científica, al començament de l'era moderna, amb l'establiment del paradigma de la mecànica de Newton; 4) les modificacions d'aquest mateix paradigma, i per aquesta raó, de la mecànica clàssica i del model clàssic de ciència, per obra de la teoria de la relativitat especial d'Einstein, en cosmologia, i la nova física quàntica, quant a la constitució de la matèria.
Les característiques bàsiques que gaudeix la ciència són les mateixes que s'atribueixen al coneixement científic, ja que, en definitiva, són una sola i mateixa cosa (un és el resultat de l'activitat i l'altra és l'activitat humana que el produeix), i només a ells s'aplica la noció d'episteme, tal com es denominava al veritable saber entre els grecs, per oposició a la mera opinió, que es considerava coneixement impropi o saber infundat. Però ha de reduir-se a la seva justa mesura el valor de veritat de la ciència. I, així, la filosofia de la ciència ressalta l'aspecte de provisionalitat del coneixement científic i insisteix que la ciència és sobretot aquella activitat racional que consisteix a proposar teories provisionals, a manera de conjectures audaces, a partir dels problemes que sorgeixen de la nostra adaptació al mitjà, per a sotmetre-les a la prova de l'experiment, contrastant-les amb els fets, a fi de descobrir la seva possible falsedat. D'aquí que el que caracteritza al desenvolupament de la ciència no sigui precisament l'acumulació de coneixements, sinó la «indagació de la veritat persistent i temeràriament crítica». (veg. text, i veure "Conjectures i refutacions").
Vegeu Filosofia de la ciència