Diferència entre revisions de la pàgina «Scheler: la jerarquia dels valors»
De Wikisofia
m (Jorcor ha mogut Recurs:Scheler: la jerarquia dels valoris a Recurs:Scheler: la jerarquia dels valors) |
m (bot: - d'objectes, incloent les molècules, àtoms i electrons, + d'objectes, incloent-hi les molècules, els àtoms i els electrons,) |
||
| (2 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Scheler: la jerarquia dels valors|Idioma=Español}} | {{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Scheler: la jerarquia dels valors|Idioma=Español}} | ||
| − | Del que s'ha dit resulta que són ''quatre els graus essencials ''en què se'ns presenta tot l'existent, des del punt de vista | + | Del que s'ha dit resulta que són ''quatre els graus essencials ''en què se'ns presenta tot l'existent, des del punt de vista del seu ser íntim i propi. Les coses ''inorgàniques ''manquen de tot ser íntim i propi; manquen, per aquesta raó, de tot centre que els pertanyi d'una manera ontològica. El que anomenem unitat en aquest món d'objectes, incloent-hi les molècules, els àtoms i els electrons, depèn exclusivament del nostre poder de dividir els cossos ''realiter ''o mentalment. Tota unitat corpòria ho és només ''relativament ''a una determinada llei de la seva acció sobre altres cossos. Un ésser viu, per contra, és sempre un centre ''òntic i ''forma sempre ''per si «la seva» ''unitat i individualitat tempo-espacial, que no sorgeix per obra i gràcia de ''la nostra ''síntesi, condicionada biològicament. L'ésser viu és una X, que es limita ''a si ''mateixa. Els centres inespacials de forces, que estableixen l'aparença de l'extensió en el temps, i que necessitem suposar a la base de les imatges dels cossos, són centre de punts, forces que actuen ''recíprocament ''uneixis sobre unes altres i en les quals convergeixen les línies de força d'un camp. En canvi, l'impuls afectiu de la ''planta ''suposa un centre i un medi en el qual l'ésser viu, relativament lliure en el seu desenvolupament, està sumit, encara que sense anunci retroactiu dels seus diversos estats. Però la planta posseeix un «ésser íntim» i, per tant, està animada. En l{{'}}''animal ''existeixen la sensació i la consciència, i, per tant, un punt central al que són anunciats els seus estats orgànics; l'animal està, doncs, donat per ''segona ''vegada a si mateix. Ara bé, l'home ho està per ''tercera vegada ''en la ''consciència de si i ''en la facultat d'objectivar tots els seus processos psíquics. La persona, per tant, ha de ser concebuda en l'home com un centre superior a l'antítesi de l'organisme i el medi. |
| − | + | Es diria, doncs, que hi ha una ''gradació, ''en la qual un ésser primigeni ''es va inclinant ''cada vegada més ''sobre si'' ''mateix, ''en l'arquitectura de l'Univers, i intimant ''amb si mateix ''per graus cada vegada més alts i dimensions sempre noves, fins a comprendre's i posseir-se ''íntegrament en l'home. '' | |
{{Ref|Ref=''El lloc de l'home en el cosmos, ''Losada, Buenos Aires 1971, p.59-60.|Títol=El lloc de l'home en el cosmos, |Cita=true}} | {{Ref|Ref=''El lloc de l'home en el cosmos, ''Losada, Buenos Aires 1971, p.59-60.|Títol=El lloc de l'home en el cosmos, |Cita=true}} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} | ||
Revisió de 21:25, 13 oct 2017
Del que s'ha dit resulta que són quatre els graus essencials en què se'ns presenta tot l'existent, des del punt de vista del seu ser íntim i propi. Les coses inorgàniques manquen de tot ser íntim i propi; manquen, per aquesta raó, de tot centre que els pertanyi d'una manera ontològica. El que anomenem unitat en aquest món d'objectes, incloent-hi les molècules, els àtoms i els electrons, depèn exclusivament del nostre poder de dividir els cossos realiter o mentalment. Tota unitat corpòria ho és només relativament a una determinada llei de la seva acció sobre altres cossos. Un ésser viu, per contra, és sempre un centre òntic i forma sempre per si «la seva» unitat i individualitat tempo-espacial, que no sorgeix per obra i gràcia de la nostra síntesi, condicionada biològicament. L'ésser viu és una X, que es limita a si mateixa. Els centres inespacials de forces, que estableixen l'aparença de l'extensió en el temps, i que necessitem suposar a la base de les imatges dels cossos, són centre de punts, forces que actuen recíprocament uneixis sobre unes altres i en les quals convergeixen les línies de força d'un camp. En canvi, l'impuls afectiu de la planta suposa un centre i un medi en el qual l'ésser viu, relativament lliure en el seu desenvolupament, està sumit, encara que sense anunci retroactiu dels seus diversos estats. Però la planta posseeix un «ésser íntim» i, per tant, està animada. En l'animal existeixen la sensació i la consciència, i, per tant, un punt central al que són anunciats els seus estats orgànics; l'animal està, doncs, donat per segona vegada a si mateix. Ara bé, l'home ho està per tercera vegada en la consciència de si i en la facultat d'objectivar tots els seus processos psíquics. La persona, per tant, ha de ser concebuda en l'home com un centre superior a l'antítesi de l'organisme i el medi.
Es diria, doncs, que hi ha una gradació, en la qual un ésser primigeni es va inclinant cada vegada més sobre si mateix, en l'arquitectura de l'Univers, i intimant amb si mateix per graus cada vegada més alts i dimensions sempre noves, fins a comprendre's i posseir-se íntegrament en l'home.
| El lloc de l'home en el cosmos, Losada, Buenos Aires 1971, p.59-60. |