Autor:Plotí



(Πλωτίνος)

Filòsof d'origen egipci, nascut probablement en Licópolis, encara que de llengua i cultura grega. És considerat el fundador del neoplatonisme. A vint-i-vuit anys va ingressar a l'Escola d'Alexandria, on va romandre durant onze anys sent deixeble d'Ammoni Saccas. Es va enrolar en l'exèrcit de l'emperador Gordiano III per a participar en les campanyes contra Pèrsia, encara que la seva veritable motivació era la de conèixer el mazdeisme i la cultura persa. Després del fracàs militar de l'expedició, va viatjar a Antioquia i finalment es va instal·lar a Roma, on va residir fins a la seva mort, ocorreguda en la Campània.

Durant els primers anys de la seva estada a Roma es va limitar a repetir els ensenyaments del seu antic mestre Ammoni Saccas, encara que sense plasmar-les per escrit, ja que una antiga promesa efectuada entre els deixebles d'Ammoni els prohibia difondre les seves doctrines. Però quan un altre deixeble va trencar la promesa, Plotí va començar a escriure, encara que les seves obres solament ens són conegudes gràcies a la recopilació efectuada pel seu deixeble i biògraf Porfiri, qui les va agrupar per ordre temàtic (no cronològic) en sis grups de nou tractats monogràfics cadascun, raó per la qual es coneixen com a Ennèades (en grec nou és ennéa). La primera Ennèada està dedicada a la moral, i està precedida per una biografia de Plotí, que continua sent la font principal del coneixement de la seva vida; les Ennèades segona i tercera estan dedicades a la cosmologia, a l'estudi del temps, de la naturalesa i el món sensible, així com a combatre als gnòstics; la quarta Ennèada estudia l'ànima; la cinquena, la Intel·ligència del Món i les idees i la sisena, la més metafísica, estudia els gèneres de l'ens, l'ésser i el Bé-Un.

La filosofia de Plotí: les tres hipòstasis

Durant la seva estada a Roma, al costat de la seva labor docent, va ser forjant un vigorós pensament original que va donar lloc al neoplatonisme, filosofia que, malgrat aquest nom, no és una mera repetició o interpretació de la de Plató. Ben al contrari, la seva filosofia és una interpretació original de Plató amb molts nous elements, extrets en part d'Aristòtil (per exemple, la seva concepció de l'ànima deriva en bona part del D'Anima aristotèlic) i dels estoics (la recerca de la virtut com a contemplació de l'etern). Al costat d'aquestes fonts d'inspiració, Plotí es basa també en l'escepticisme, l'eclecticisme i el neopitagorisme. D'aquesta manera, el neoplatonisme plotiniano apareix com una gran síntesi del pensament pagà antic. D'altra banda, la influència platònica predominant en el seu pensament és la derivada del platonisme mitjà i la seva concepció de les idees enteses com a pensaments de la divinitat, més que com un món intel·ligible separat del món físic. Aquesta tesi és la que està a la base de la seva concepció de la relació entre l'U i el múltiple entesa com un procés d'emanació, així com del procés d'allunyament de l'U i posterior tornada a ell per mitjà de la purificació (veg. text).

La primera hipòstasi

Més enllà del món sensible, Plotí afirma l'existència de tres hipòstasis fonamentals: per sobre de tot, fins i tot per sobre de l'ésser i de tota idea, hi ha l'U d'Absolut (inspirat en el Bé platònic), que és la primera de les tres hipòstasis divines, el punt de partida de la «processó» de les altres dues hipòstasis que emanen de la seva pròpia superabundància (veg. text). L'Un tendeix a expandir el seu propi ser, que irradia com una font de llum o de calor. Aquesta expansió o emanació no és, doncs, en res semblant a la noció judeo-cristiana de creació, sinó que la concep com a irradiació necessària de l'U entès com a únic principi de realitat.

Aquest Un de perfecte és inefable i indefinible, perquè és tant no-ser com ser més enllà de l'ésser, i mancat de tota determinació finita. En tant que no pot tenir determinacions (què ho determinaria, si per definició és l'U d'Absolut?). Tampoc pot pensar-se, ja que el pensar suposa una dualitat entre el pensat i el pensament. (Aquesta concepció de la inefabilitat i indefinibilitat de l'U, juntament amb la seva concepció ètica ascètica que culmina en l'èxtasi, va influir poderosament tant en la mística –especialment en J. Böhme i el Mestre Eckhart –, com en l'anomenada teologia negativa; veg. text).

La segona hipòstasi

L'Un engendra la segona hipòstasi: el Logos, Intel·lecte o Nous, que la seva principal característica és conèixer-se a si mateix i, en aquest sentit, ja no és l'U sinó que suposa la dualitat entre l'intel·ligible i la intel·ligència. A diferència de Plató, Plotí afirma que les Idees, l'intel·ligible, no li són superiors, ni tampoc exteriors. En efecte, les Idees formen una unitat amb l'intel·lecte, que s'autodescobreix examinant-les, sent radicalment un-de múltiple.

La tercera hipòstasi

La tercera hipòstasi és l'Ànima, que és fonamentalment activa. L'Ànima és primàriament l'Ànima del món que manté una relligació entre totes les coses mitjançant un procés de simpatia. L'Ànima transmet l'intel·ligible (propi del domini lògico-dialèctic de la segona hipòstasi) al sensible i, al seu torn, vincula el sensible no només amb l'intel·ligible sinó amb l'Un. En aquesta vinculació amb el sensible Plotí insisteix en la noció de matèria intel·ligible, ja que per a ell la matèria no es limita a formar el món sensible sinó que és el principi que permet la introducció de la multiplicitat en la unitat. En l'Ànima es distingeixen dues parts: la part superior que resideix en l'etern i la part inferior, que és la que genera les coses sensibles. Per tant, és en l'Ànima on l'eternitat es transforma en temps.

L'ètica i la teoria de la bellesa

En l'home, la seva ànima individual ha de recordar-se de la seva relació inicial amb la tercera hipòstasi, per no extraviar-se al món i romandre presonera del cos. Per un moviment de conversió, i recolzant-se en la seva participació amb l'Ànima del món –observi's que no es tracta de la reminiscència platònica–, pot triomfar sobre les passions i sobre el cos i aconseguir que la seva racionalitat superi la irracionalitat imposada pel cos material. Seguint la teoria aristotèlica de l'ànima, Plotí afirma que la Intel·ligència no ha de ser concebuda com una part d'aquesta ànima personal: la posseïm només quan fem ús d'ella, però no forma part de l'ànima individual. En pensar conforme a ella ens trobem transportats a la regió intel·ligible, la qual cosa ens permet aconseguir un pensament intuïtiu que està més enllà de la raó discursiva. Per la pràctica de la virtut, l'home, alliberat de les seves passions, pot emprendre l'ascens cap al retrobament amb l'U. En aquest procés ascendent hi ha quatre graus de perfecció:

1. La pràctica del bé i de la virtut, per la qual l'home s'allibera de les passions.
2. La contemplació del bell, que permet el gradual procés de passar de la bellesa sensorial a la bellesa incorpòria. L'amor per la bellesa és una manifestació de l'intel·ligible en el sensible, o manifestació de l'intel·ligible en la mera corporeïtat. Aquest procés de contemplació del bell l'entén Plotí en sentit dialèctic platònic, i permet conduir-nos al tercer nivell:
3. El coneixement del veritable, que és la funció de la filosofia, a la qual concep no com un saber sinó com una forma de vida que ha de permetre contemplar les idees en si.
4. Aquests graus culminen en una cambra i privilegiat grau de perfecció: el goig de l'èxtasi, que implica l'anul·lació de la pròpia personalitat i la fusió amb l'Un-Déu (veg. text).

Com ja hem assenyalat, la seva concepció de la inefabilitat de l'U i la seva concepció de l'èxtasi va influir decisivament sobre la teologia negativa i sobre la mística. Però, a més, la teoria plotiniana de les tres hipòstasis va influir sobre la noció cristiana de la trinitat i sobre la formació inicial del cristianisme (en Sant Agustí, per exemple). D'altra banda, la seva concepció de tipus intuïcionista (més enllà de la mera intel·ligència), també estarà present en l'obra d'alguns filòsofs moderns o contemporànies com Leibniz, Schopenhauer o Bergson, així com entre molts filòsofs romàntics.

Les seves obres van ser recopilades per Porfiri en les Ennèades.

Veg, hènada.